La Carme Riu és la presidenta de l’Associació de Dones No Estàndard i fa anys que lluita contra el patriarcat i el capacitisme. Per articular aquesta lluita va cofundar l’associació fa 24 anys. Des de l’orgull de l’anormalitat, gestionen un servei d’atenció personal i domiciliària per a dones amb discapacitat, publiquen guies de prevenció, fan un taller de teatre i imparteixen cursos de tota mena. Aquest 8 de març, la Carme sortirà al carrer juntament amb les seves companyes de l’Associació de Dones No Estàndard per seguir visibilitzant la doble discriminació que pateixen.

Quina diries que és la prioritat del feminisme que defenseu des de l’Associació de Dones No Estàndard?
De feminismes n’hi ha molts i nosaltres hi convivim. Més que defensar unes prioritats pròpies, aportem una visió al feminisme. Però això no vol dir que els altres feminismes no siguin bons.

Diries que el feminisme de les dones estadísticament normal s’ha oblidat de postures com la que defenseu a l’Associació de Dones No Estàndard?
No. El que passa és que les dones amb discapacitat hem estat relegades a l’àmbit privat i hem tingut moltes més barreres per sortir a l’àmbit públic. A més, el masclisme ha mercantilitzat els cossos de les dones i des d’aquesta perspectiva nosaltres estem menys mercantilitzades, però més abusades. El masclisme diu: “aquesta dona no serveix per a res i millor oblidar-la i apartar-la, però d’altra banda hi abuso”.

Hi ha divisió dins del feminisme?
Que hi hagi diversos feminismes no vol dir que estiguem en guerra. No treballem per separar-nos, treballem per unir-nos. Pot ser que jo pugui no estar d’acord amb altres feminismes per determinades coses, però això no vol dir que no camini juntament amb elles per aconseguir el que volem.

El feminisme ha arribat a postures obertament de dretes. Creus que és un èxit del moviment o una estratègia de màrqueting polític perillosa?
No crec que el feminisme hi hagi arribat, sinó que l’estan utilitzant. Això també passa en associacions de persones amb discapacitat que, amb bona voluntat, han fet comissions o grups de dones per dir que estan fent coses feministes. Però això no és el feminisme. Ara bé, els partits polítics ho han fet amb mala fe per continuar fent el mateix: treballar per aconseguir un capitalisme en el seu màxim exponent.

Què creus que s’erradicarà abans, la discriminació que patiu per ser dones o per tenir diversitat funcional?
Pot ser bastant similar, perquè és un mal que ve del mateix: de la injustícia i el no respecte als drets humans. Si aconseguim que les dones ens repartim totes les tasques de cura, treball i també gaudim d’un temps per nosaltres, les persones amb diversitat funcional ho tindrem més fàcil, perquè el temps de cura estarà compartit.

Quines violències pateixen les dones amb diversitat funcional o intel·lectual?
Normalment qui pràctica aquesta violència és el marit, el personal sanitari, els cuidadors. Una de les més greus és l’esterilització forçada i l’extirpació de la matriu. Els mateixos ginecòlegs t’ho proposen perquè diuen que així no tindràs la regla i és més higiènic. D’altra banda, hi ha moltes dones que són abusades i que s’han de sentir coses com “gràcies que jo et faig aquestes coses perquè ningú voldria fer-te-les” o “tu ets la culpable, perquè em provoques”.

Quina diferència hi ha entre ser dona i home amb diversitat funcional?
En primer lloc, la família dels homes amb discapacitat intenta aconseguir-li una parella com sigui. A més, se li reconeixen les seves necessitats sexuals, en canvi a la dona se l’esterilitza sense consentiment. D’altra banda, a l’home se’l posa en l’espai públic, en canvi a la dona se la tanca a casa perquè es tem que procreï. Un altre greuge, és que la dona amb diversitat funcional té 5.000 euros més de despesa anual que un home en les mateixes circumstàncies.

Com creus que es podria articular o construir el feminisme dins de la diversitat intel·lectual?
A la nostra entitat hi ha algunes dones amb diversitat intel·lectual i elles tenen clar que pateixen discriminació pel fet de ser dones. Són coses més concretes les que poden treballar, però el que és important és que diguin la seva. També fa falta informació i formació, no només per elles sinó pels nois i els professionals amb qui conviuen.

Què recomanaries als pares i mares o tutors d’una persona amb diversitat intel·lectual a l’hora d’abordar la sexualitat de la seva filla o tutelada?
Les dones amb discapacitat intel·lectual han de saber com poder tenir aquestes relacions satisfactòriament. Cal propiciar-les en lloc de negar-los-hi el fet de ser dones, que és el que es fa. Això també és un maltractament. Als pares i les mares els hi diria que, de la mateixa manera que han tingut relacions sexuals, la seva filla també té dret a tenir-les. Penso que la societat anirà canviant en aquest sentit.