Aprodisca (Associació Pro Persones amb Disminució Psíquica de la Conca de Barberà) és una entitat social creada l’any 1983 i compta amb una llarga trajectòria en promoure i gestionar recursos i programes en l’àmbit de la integració social i laboral. El treball en xarxa, arriscar-se i crear serveis segons les necessitats de les persones és la clau del seu dia a dia, explica Carmen Ramírez, responsable de voluntariat de l'entitat.

Dieu 'Tots som i fem Aprodisca'. És una filosofia de vida i de forma d'actuar?

Aprodisca va néixer per la decisió d’unes famílies i seguim així. Les famílies prenem decisions juntament amb les assemblees de socis, on tant hi ha familiars com les persones amb discapacitat. A Aprodisca som tothom i tothom és important.

Pares i mares que necessitaven recursos adequats per als fills i filles quan anaven creixent...

S’ha aconseguit molt, perquè les lleis ens tenen en compte. És una qüestió de drets i deures. Però és cert que encara ens queda molt de camí, perquè és un món mol fràgil. En qualsevol moment pot disminuir el nivell de benestar. En un moment de retallades, per exemple, tot pot tornar enrere.

Les famílies, les persones amb discapacitat, amb trastorn de salut mental o en situació d’exclusió se senten soles?

Personalment no. Estem federades com a entitat i treballem sempre que podem amb altres famílies i també en la part productiva treballem amb empreses. En grup fem força. En grup és la via que hem trobat més interessant per visibilitzar les accions de millora que encara són necessàries.

Aprodisca acompanya persones en situació vulnerable. Fa uns dies, per exemple, vau sortir al carrer per protestar per les llistes d’espera per accedir a una residència...

Hem de fer força, col·laborar juntes i treballar en xarxa sempre que sigui possible. La col·laboració és un dels punts del nostre pla estratègic i hi hem d’insistir, perquè ens queda encara molt per fer.

"Encara ens queda molt de camí, perquè és un món molt fràgil. En qualsevol moment pot disminuir el nivell de benestar"

Insisteixes que queda molt per fer, però cap on va el sector? Hi ha millores? Es va endavant o enrere?

Crec que anem endavant. És evident que si estem en crisi notem més la crisi, però també ens activem més. Som més creatius, fem feines més col·laboratives, ens imaginem com produir en baix cost, fem més proaccions cap a les empreses ordinàries i fem més formació a les nostres persones perquè tinguin més possibilitats de trobar una feina.

Aprodisca té més de trenta anys d’història i sou entitat de referència a la Conca de Barberà i al Baix Camp. Com s’arriba fins aquí?

És una filosofia que ve dels fundadors. Van saber mirar endavant, arriscar-se i sobretot sortir dels motllos que hi havia a les zones rurals. Van saber fugir del paternalisme, per exemple. Som referència perquè continuem treballant en aquesta línia de preveure, d’avançar-nos, d’emprendre, d’arriscar-nos...

Escoltem molt les persones que treballen amb nosaltres a l’hora de tirar endavant. Ens agrada la participació. Només escoltant ja tens moltes pistes! I això s’ha d’acompanyar d’un treball dur, buscar millores contínues, treballar per resiliència...

No esteu a Barcelona, ni a l’àrea metropolitana. Això vol dir que teniu més proximitat amb la gent, que tothom us coneix més?

La primera vegada que vam pensar que hi havia nois i noies preparats per viure de forma independent en un pis, ningú volia llogar un pis a persones amb discapacitats i ara hi ha vuitanta persones que viuen en pisos. Ara la gent ve a Aprodisca a oferir els seus pisos, perquè som bons pagadors, persones molt educades, treballem els valors i sabem mantenir i cuidar les coses.

Ens hem obert de ment i hem obert la ment de la gent. Hem contribuït a què la gent tingui una mirada diferent cap a les persones amb discapacitat i amb malalties mentals.

Que us coneguin, per tant, és un valor...

Això dels pisos que t'explico són sobretot pisos compartits a tota la Conca de Barberà. Se'ns coneix molt. Tenim moltes sol·licituds de Tarragona ciutat, de Reus i d’altres comarques del Camp de Tarragona. Sobretot ens demanen assessorament, acompanyament i el servei de la fundació tutelar.

"Cal que hi hagi residències especials on aquestes persones que s’han fet grans puguin desenvolupar una vellesa activa"

Acompanyeu més de set-centes persones amb serveis d’inserció laboral, un centre ocupacional, habitatge... Quines són les principals necessitats ara?

El grup d’autogestors de Dincat, on també estem, reivindica sobretot l’habitatge, que s’acabin les llistes d’espera mèdiques, poder tenir un seguiment psiquiàtric i psicològic més proper... S’ha avançat, però encara queda.

Per cert, aquest grup també reivindica que no els hi agrada que se’ls digui discapacitats, perquè tenen unes altres capacitats, com ara la capacitat de viure en valors, la capacitat d’estima, la seva espontaneïtat...

També us trobeu amb la dificultat que són persones que es fan grans i els recursos no estan adaptats...

La gent gran moltes no poden viure soles. On han d’anar? Quan van a una residència no troben el tracte personalitzat que necessiten. Difícilment se senten entesos. Cal que hi hagi residències especials on aquestes persones que s’han fet grans puguin desenvolupar una vellesa activa. I en el cas de persones amb discapacitat parlem de molt abans dels seixanta-cinc anys.