Partint de la base de que els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat fonamental en la tasca de facilitar la integració social de les persones sense llar, Guía de Estilo para Periodistas: Mira a las Personas sin Hogar considera necessari que la informació que transmeten s'ajusti el més possible a la realitat, allunyant-se de la visió excloent que té part de la societat davant aquest col·lectiu.

La guia per a periodistes ofereix un ampli ventall de consells i recomanacions sobre els termes més adients, les fonts d'informació, les imatges, etc. que es resumeixen a continuació.

Realitats molt diverses: Dades per sobre dels prejudicis

En primer lloc, la guia analitza la realitat de les persones sense llar. D'una banda, explica que arribar a estar sense llar es deu a múltiples factors personals, socials i estructurals i que les persones sense llar han patit diversos esdeveniments traumàtics encadenats, que han alterat per complert la seva vida anterior.

D'altra banda, exposa que la realitat de les persones sense llar és molt diversa. Entre aquestes persone es troben homes i dones de totes les edats, estatus social, i vivències completament diferents les unes de les les altres. No obstant això, totes s'enfronten a una situació d'exclusió que es reflecteix a nivell personal, social i econòmic.

És molt recomanable que quan els mitjans de comunicació facin referència a persones sense llar expliquin el context i els factors que fan que una persona arribi a viure al carrer i, al mateix temps, esmentin les capacitats personals i les accions que realitzen cada dia tant per sobreviure com per millorar la seva situació.

Allunyar-se de termes pejoratius, tecnicismes i sigles

La guia assenyala que els mitjans de comunicació haurien de ser molt acurats amb les paraules que fan servir i haurien d'eliminar els termes pejoratius que reflecteixen els prejudicis de la societat.

El terme més correcte per referir-se a aquest col·lectiu és “persones sense llar”, que fa referència a la manca d'un espai físic propi on desenvolupar una vida autònoma, així com a la ruptura de relacions personals que han patit aquestes persones. Per tant, aquest terme descriu una situació, sense caure en falsos estereotips.

Les sigles i els tecnicismes no són recomanables, ja que o bé edulcoren la realitat o bé ens allunyen d'aquesta.

Informació de primer mà

La guia ofereix infinitat de recomanacions per poder comunicar adequadament. Una d'aquestes és que és desitjable acudir a les pròpies persones sense llar i també a les persones voluntàries que treballen amb elles per tal de contrastar la informació.

Establir un diàleg previ, anar acompanyats de membres d'organitzacions socials que coneguin a la persona, oferir-los l'anonimat en les seves declaracions i donar la possibilitat que no mostrin la seva cara a càmera poden ser algunes pràctiques que ajudin a l'informador/a a aconseguir que la persona sense llar es presti a relatar la seva versió dels fets.

Imatges respectuoses

Moltes vegades les imatges que es fan servir recorren a l'estereotip i tendeixen a presentar les persones sense llar com a éssers aïllats, inactius o descuidats. Mentre que en altres ocasions se'ls identifica únicament a través d'objectes estigmatitzants com cartrons, litrones, carros de la compra, etc.

Per donar una visió més ajustada de la realitat, les imatges haurien de mostrar les seves diferents relacions personals, accions quotidianes, els seus sentiments o pensaments, és a dir, tota representació que no es redueixi a cobrir les necessitats bàsiques.

Si us interessa aquest tema, us recomanem també fer una ullada al llibre d'estil de Servimedia sobre el periodisme social: Periodismo social. El compromiso de la información.