El barri on joves i persones grans s’escriuen cartes a mà

FCVS
Autor/a: 
Sònia Pau Cortada
Persones grans que acompanya la Fundació Roure en el moment d'escriure les cartes per als nois i noies de la Fundació Comtal. Font: Fundació Roure
Persones grans que acompanya la Fundació Roure en el moment d'escriure les cartes per als nois i noies de la Fundació Comtal. Font: Fundació Roure
Una trentena de nois i noies de la Fundacio Comtal participen en l'intercanvi intergeneracional de correspondència. Font: Fundació Comtal
Una trentena de nois i noies de la Fundacio Comtal participen en l'intercanvi intergeneracional de correspondència. Font: Fundació Comtal
En cada carta van descobrint com és la persona que hi ha a l'altra banda i que no han vist mai. Font: Fundació Comtal
En cada carta van descobrint com és la persona que hi ha a l'altra banda i que no han vist mai. Font: Fundació Comtal

El barri on joves i persones grans s’escriuen cartes a mà

Autor/a: 
Sònia Pau Cortada
FCVS

Resum: 

Encara hi ha qui agafa un bolígraf per escriure una carta i enviar-la. Això passa al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Barcelona. Així es comuniquen nois i noies de la Fundació Comtal i gent gran de la Fundació Roure.

Una carta requereix tota una litúrgia que educa les persones joves i reforça l’autoestima de les persones grans. Agafar bolígraf i paper, pensar què s’hi vol dir, escriure-ho, firmar-la, ensobrar-la, enviar-la i sobretot... esperar que l’altra persona la rebi i respongui. Tot això forma part de la rutina de nois i noies de l’Escola de Segona Oportunitat de la Fundació Comtal i de persones grans que acompanya la Fundació Roure. Dues entitats del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Barcelona.

La correspondència de tota la vida. Sí. Es tracta d’un projecte intergeneracional d’intercanvi de correspondència que beneficia a qui l’escriu i a qui la rep. En el cas de les persones grans les treu d’una situació de solitud no desitjada i les fa sentir útils i interessants, mentre que en el del jovent, les educadores asseguren que milloren en competències lingüístiques, relacions socials i també en autoestima.

La responsable de l’àrea de Gent Gran de la Fundació Roure, Salut Camps, explica que a més de seguir rebent les cartes i respondre-les, els i les participants al programa tenen ara molta il·lusió perquè s’acosta el moment que es coneixeran amb els nois i noies. Si el Coronavirus ho permet, al juny es farà una trobada i es veuran per primer cop. “Des del 2020, quan vam començar, no hem pogut fer cap trobada i ho esperen molt”, assegura.

Camps qualifica de “molt especial” el fet que el pont de comunicació entre els dos col·lectius siguin cartes i “sobretot perquè són escrites a mà”. En uns temps de comunicació per WhatsApp o com a molt per textos escrits amb ordinador, les persones grans se senten molt còmodes amb el paper i el sobre. “Es trenquen estereotips -explica Camps-, perquè, malgrat les diferències d’edat i de condicions, s’estableix un vincle especial”.

A la pregunta de què s’han de dir unes persones tan joves i les altres amb tanta vida viscuda, tenint en compte que no es coneixen, la responsable de Gent Gran de Roure assegura que parlen de tot: s’expliquen com són, com els hi va la vida, què els agrada fer i esperances de futur.

“És important el que es diuen, però també ho és molt una carta escrita a mà -insisteix Camps-. Té molt de valor, perquè requereix un esforç”. I hi afegeix que és una iniciativa que reforça els valors propis de la Fundació Roure.

Llengües, ortografia i tendresa

Aquesta iniciativa de correspondència tradicional va sorgir de la Fundació Comtal, concretament a l’hora de programar els continguts de l’Escola de Segona Oportunitat. “Per treballar continguts els hem de poder viure. Ens preparem en educació per la salut i en la temàtica de l’envelliment. D’aquí sorgeix tot”, planteja la responsable de l’àrea de Formació de Comtal i directora de l’Escola de Segona Oportunitat, Alejandra Pineda.

I per saber què passa quan algú es fa gran, què millor que preguntar-ho directament a qui ho viu? Així va néixer aquesta connexió per correspondència. “Va arribar la pandèmia i, com dic jo, eren dos col·lectius que no es podien ni veure -diu somrient Pineda- i les cartes van ser el pont perfecte”.

Se senten útils, agafen una responsabilitat que és escriure, rebre i contestar, i se senten capaços de dur a terme una acció. Aquestes són algunes de les millores que experimenten una trentena de nois i noies. Pineda hi afegeix que “alhora que treballen les llengües, l’ortografia i la redacció, són corresponsables de mantenir un vincle”. I han viscut el moment d’ensobrar per primer cop a la vida, també.

“Va començar com un projecte pilot el 2019 i aquí seguim”, diu la directora de l’Escola de Segona Oportunitat, que no amaga que un dels aspectes més sorprenents i bonics és “la tendresa dels i de les joves cap a la gent gran”. En alguns casos, s’estan trobant que comparteixen experiències de migració i en parlen a les cartes. Tot i que en diferents èpoques i amb diferents orígens, tenen vivències compartides.

Afegeix un comentari nou