El documental 'Arreta' ens mostra que la mort forma part de la vida

D'on neix ‘Arreta’?

La primera vegada que la Ainhoa Irueta, acompanyada de la seva amiga Mireia Gascón, va anar a veure a la Tayri Rodríguez per a proposar-li que li fes un tatuatge en la zona afectada pel càncer de mama, la Tayri va dir que això caldria filmar-ho. Així va nèixer aquest viatge.

Quan dura el procés de rodatge?

Durant un any gravem el procés del tatuatge de l’Ainhoa amb la Tayri, les consultes mèdiques, les visites a l’hospital, les xerrades en entorns feministes on l’Ainhoa va compartint poc a poc la seva experiència de “marimacho cancerosa”.

Al llarg d'aquest temps, Mireia Gascón, part de l'equip del documental, va emmalaltir de càncer. Això va travessar el rodatge i les nostres vides i va significar per a nosaltres assumir que la malaltia i la mort són part de la vida.

Com tracteu la malaltia del càncer de mama des d'un cos de persona trans?

‘Arreta’ comença amb una decisió d'Ainhoa, la de tatuar el seu pit, la zona intervinguda pel càncer de mama, com a forma de resignificar les cicatrius, de resignificar aquestes marques amb alguna cosa triada: un tatuatge.

Una decisió que pren després d'una altra, la de no posar-se cap pròtesis en el lloc de la teta que li van treure i de, a més, treure’s l'altre pit. Una opció que li va suposar obrir un camí que no era el que estava prèviament traçat i que des de la institució mèdica no es contempla com a possible.

En el documental, l’Ainhoa explica aquesta decisió recorrent a una cita de Audre Lorde:

"No és la meva intenció jutjar a aquella dona que ha triat el camí de la pròtesi, el silenci i la invisibilitat, la dona que desitja ser la mateixa d'abans. Ha sobreviscut gràcies a una altra mena de coratge, i no està sola"

Aquestes reflexions de l’Ahinoa trenquen estereotips i interpel·len diferents institucions i normales socials i culturals...

I tant. L’Ainhoa, a partir de la seva vivència del càncer, resignifica el seu cos respecte la relació mèdica-persona malalta, la productivitat com a valor social, la vulnerabilitat i la culpa en la comprensió de la malaltia com a responsabilitat individual.

També trenca amb la feminitat normativa que estableix que els altres són mes importants que una mateixa i per això cal cuidar-los abans de res.

A més, posa en entredit l'heteronormativitat obligatòria en la qual només la família nuclear és visible i els altres vincles afectius i xarxes de cures no tenen reconeixement ni drets, la imposició del binarisme dona-home com categories rígides que no permeten contemplar altres desitjos i relacions amb el propi cos.

Com va ser el procés creatiu i col·lectiu entre l'equip del documental i el propi procés que estava vivint Ainhoa?

Va ser un procés d'aprenentatge per a totes, d'escolta i de confiança. Per exemple, les propostes fílmiques que teníem com a realitzadores no sempre eren un llenguatge compartit amb Ainhoa, que no el sentia com a propi o pròxim.

A nosaltres ens interessava treballar des de les subtileses, allò sensorial i emocional i no centrar-nos en el discurs verbal mentre que per a l’Ainhoa era important que algunes idees s'expressessin amb claredat.

Després de la mort de la Mireia i el final del rodatge, vam fer una pausa llarga i quan decidim començar a treballar en el muntatge, l’Ainhoa ens va plantejar que necessitava distància emocional de tot el que havia viscut.

Només vam tornar a dialogar entre les tres al final del procés de muntatge. Però durant aquest període de temps, van ser molt importants les mirades externes d'amigues i altres realitzadores sobre l'estructura fílmica que estàvem armant ja que sovint nosaltres no teníem la distància necessària sobre el material filmat.

Què heu après i que penseu que pot aportar el vostre projecte?

Creiem que el principal aprenentatge o, més ben dit, presa de consciència ha estat que la mort forma part de la vida. Que les persones pròximes i volgudes, a més en aquest cas de la nostra generació, també es moren i això ens va posar un mirall davant i ens va fer confrontar-nos amb la nostra pròpia mortalitat.

 ‘Arreta’ es centra en una vivència de la malaltia i dels canvis en el cos que no formen part del discurs hegemònic sobre el càncer de mama i que contribueixen a ampliar els imaginaris sobre els desitjos i entendre els processos personals en tota la seva diversitat i complexitat.

I a nivell personal?

A nivell personal, cadascuna de nosaltres també va tenir el seu propi viatge emocional però ‘Arreta’ també ha estat un bell aprenentatge de treball en equip, d'aprendre a mirar-nos i a acompanyar-nos i a reconèixer l’immens valor de les nostres xarxes d'afectes, les que anem construint i cuidant cada dia.