Ernest Botargues: “L’important de la mort és que forma part de la vida”

L’Ernest Botargues és pedagog i director de les fundacions de l’acció social de l’Escola Pia. Al llarg d’onze anys ha acompanyat un gran nombre de persones en l’últim tram de la seva vida. La pandèmia l’ha obligat a fer una aturada en el camí, al tractar-se de persones d’alt risc, moment en què aprofita per reflexionar sobre la seva tasca.

En què consisteix l’acompanyament a la mort?

Acompanyar a la mort és estar al costat d’una persona en un dels moments més importants de la seva  vida. La mort és el final de la vida, forma part de la vida, ens agradi o no, i de la mateixa manera que aprenem a viure també cal aprendre a viure aquest moment, a viure la mort.

He format part de l’Associació Temps, que malauradament ha desaparegut aquests mesos de pandèmia. Gran part del voluntariat s’han incorporat a la Fundació Paliaclínic. La tasca de l’equip de domicili, un cop ens arriba una demana, és explicar bé a la família, normalment a la persona cuidadora, que aquest temps té una doble finalitat: fonamentalment,  acompanyar a la persona que  es troba en procés terminal i indirectament, tenir un espai cura per a la persona cuidadora, per aprofitar per quedar amb les amigues, per passejar, un temps per sortir de casa.

Entreu a casa de la persona malalta i què feu?

Saludar i xerrar un moment  amb l’acompanyant, com ha anat la setmana?, com estàs? i deixem que faci el que hagi de fer, preferiblement sortir de casa, airejar-se, tenir espais de socialitació...aquesta estona inicial és breu però acaba essent molt important per a la persona que té a càrrec la cura del malalt.  Després d’aquest primer moment: entrem a la cambra de la persona malalta i "estem".

Al principi som uns desconeguts però la presència setmanal fa que mica en mica es generi un vincle i qualifiqui aquest estar, aquest compartir temps junts. Inicialment les converses són de temes  més generals ,de gustos, el temps, música, fins i tot de la tele, En les converses poden aparèixer  interrogants, preocupacions obertes, pors genèriques: coses que no ha fet i li hagués agradat, gestions, paperassa conflictes a mig resoldre.... poc a poc això va desapareixent i es focalitza en qüestions personals més internes, en necessitat de refer relacions, de verbalitzar coses a persones  que s’estimen. Van sortint temes que consideren essencials.

Nosaltres bàsicament escoltem, però quan hi ha peticions i en la mesura que podem fem de facilitadors. Si es volen acomiadar dels amics els hi plantegem com ho volen fer, orientem però el que és important és que les passes les vagin fent ells. Nosaltres hi som però sempre una passa enrere.

Què succeeix en aquest procés?

Mica en mica es despullen de preocupacions supèrflues i essencials i s’acaben trobant amb ells mateixos. Arriba un moment en què reconeixen la limitació, les coses que han gaudit, la gent que han estimat i es produeix una transformació que fa que entomin el camí final des d’una pau i serenor. Quan això passa ràpidament s’escampa a la família i és fàcil trobar espais de compartir.És un moment amb molta força.

Totes les trobades són iguals?

Hi ha molts moments diferents. Hi ha dies en què volen compartir molt, altres que estan enfadats i marquen que només parlaran una estoneta, hi moments en que dormen perquè estan cansats. Però tots els moments, els de silenci, els de plorar, els de contacte  són fonamentals en aquest tipus d’acompanyament. Van generant que la persona es pugui ressituar i arribi a un moment de pau per marxar amb aquesta serenor.

La potència està aquí. Quan una persona arriba a aquest moment transforma l’entorn i pot tancar la vida igual que la va començar: celebrant, agraint. Hi ha persones que són capaces de celebrar, celebrar la vida viscuda. 

El final de la vida es viu de la mateixa manera amb 40 anys que amb 80?

El tema no és l’edat, sinó la vida que ha viscut. Ens trobem amb homes i dones que han tingut una vida salvatge i que ha anat deixant “màrtirs” enrere, la família, els fills. Persones que han viscut molt la feina i s’han oblidat de la resta o dones i homes que han fet camí molt serenament, gent molt lliurada als altres que viu el moment des de la gratuïtat -no es pot generalitzar però alguna cosa pot tenir a veure amb perfils més masculinitzats o feminitzats-. Hi ha una frase que compartíem a les formacions i que fa pensar ”morim com vivim”. Hi alguna cosa de cert hi ha en aquesta afirmació.

També hi ha processos més complexos. Persones que la malaltia els ha fet mirar la vida des de la tensió. L’experiència que he tingut aquí, que són casos molt puntuals, són gent que diu “la meva vida ha estat una puta merda” i tu no tens arguments per donar-li la volta. Patiment constant, dificultats d’acceptació dels altres, soledat... una acumulació de frustracions. No sempre els acompanyaments es poden tancar perquè la malaltia fa camí, no deixa. Guardo un record molt gran de les batalles dialèctiques sobre la vida amb un jove que tenia la meva edat. Més enllà del contingut de les paraules el que va ajudar a fer camí va ser la trobada setmanal, l’espera per tornar a rebatre….aquest temps, aquest estar.

Part de l’acompanyament tracta que la mort no arribi abans de morir?

Exacte. La mort és una part més de la vida. La vida ho és fins l’últim segon. El poc que fem o deixem de fer en el fons és ajudar a dignificar aquesta part del camí.

Quan s’arriba al final de tot, quan s’ha despullat de totes les coses el que troben molt sovint  és l’altre: els teus propers, la gent que t’estimes. Aquest és un dels grans aprenentatges d’aquest acompanyament.

Tampoc deu ser fàcil per als equips de voluntaris i voluntàries. Com us prepareu?

Nosaltres fèiem 4 anys de formació. T’has de treballar interiorment i preguntar-te per què t’apropes a aquest tema. Després conèixer el procés de la vida i de la mort i finalment una experiència des de la pràctica a centres hospitalaris. La clau de la formació és comprendre que vas a la trobada a escoltar, no és un espai per intervenir. Es cerca generar vincle i a partir d’aquí acompanyar.

El vostre voluntariat desprèn un ritme de vida molt contracultural. Com ho viviu?

Has d’incorporar que la mort forma part de la vida, aquest treball l’has de fer. La mort no t’ha de fer por, et pot generar preguntes però hem d’entendre que és una part al final de la nostra vida.

Quan dic viure-la sense por vull dir que quan comencem el vincle sabem que la relació s’acabarà en breu. Això no ens ha de fer por. Quan veus algú que es va despullant i arriba a la conclusió que allò més important de la vida  és l’altre, només t’ho pots mirar des de la humilitat i el respecte.

Què passa quan la persona mor?

Has de fer un tancament intern des de l’agraïment. També cal fer un tancament amb l'acompanyant. Són moltes estones i emocions compartides. Acostuma a ser una trobada plena de vitalitat i molt centrada també en l’agraïment dins d’un to de tristor. Viure-ho amb serenor et genera certa pau.

Hem parlat de la vida. Com es viu la mort, allò desconegut?

Depèn de la vida viscuda. Es viu des de la por o des de la llibertat. És curiós que hi ha força gent educada en un context religiosament judeo cristià que sense identificar-se amb la creença cristiana associen que en aquest moment del final de la vida amb un passar comptes i  sorgeixen  neguits i pors. D’altres estan en un moment vital que té clar que és el final del seu recorregut i ho viuen amb molta llibertat i serenor.

És un voluntariat diferent?

Diferents només perquè les relacions tenen durada curta. Al cap de l’any pots acompanyar 3, 4 o 5 persones a morir. La clau d’aquest acompanyament radica en que es fa  des del voluntariat. La gratuïtat del temps per compartir un espai especial que és el final de la vida de les persones. Hi ha formació, creixement mutu, donació,...

Aquest voluntariat us ajuda als voluntaris i voluntàries a plantejar-vos com viure la mort?

A l’estar proper a aquest realitat ajuda bastant, perquè et qüestiona directament. Ara, una cosa és acompanyar i l’altra els processos personals. Aquí entren les pors de cadascú. Però sí que és important plantejar-te com t’agradaria fer aquest procés i tancar la teva vida. He de reconèixer que el grup de gent que formàvem part de l’equip de domicilis era molt divers però amb uns trets en comú:  persones despreses, amb una capacitat de saber situar-se en segon pla, escolta activa i resistència silenci i amb un grapat gran de limitacions. Aguantar el silenci és clau, ajuda a poder compartir des d’una confiança plena. Si et neguiteja el silenci tens una dificultat per fer una tasca com aquesta.

Què recomanaries a una persona amb un familiar en procés de morir?

Des de l’experiència d’aquests anys em surt  recomanar molt aquesta oportunitat a algú que t’estimes. En el context de dolor d’aquest moment veure que aquella persona que estimes és capaç de seguir creixent, malgrat tot el dolor que acompanya, repeteixo, et fa afrontar, viure, la situació des d’una profunditat nova. Com tot a la vida, el creixement de l’altre també ens facilita la possibilitat de créixer a nosaltres. Acabes veient un recorregut vital que té sentit i això en els familiars genera una reconciliació amb aquest moment. Viure el moment des de la part de la vida que té fa que puguem incorporar elements celebratius a un moment que sempre hem viscut des de la incomoditat i el respecte.

Recentment s’ha aprovat la llei de mort assistida. Com incideix la vostra tasca?

La resposta és molt personal. Crec que aquest espai ha de ser d’acollida per a tothom, i si algú planteja que vol acabar amb la seva vida, per què no estar a prop? Ara aquests homes i dones són els últims.