Huma Jamshed: "Quant tardarem les dones pakistaneses a aprendre a dir prou?"

Huma Jamhed és presidenta de l'Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses (ACESOP), amb seu al barri del Raval, a Barcelona. Fa més de vint-i-sis anys que va arribar a Barcelona i ha tornat només tres cops al Pakistan. Assegura que la seva lluita no és allà, sinó aquí, on acompanya noies i dones perquè coneguin els seus drets. A l'associació fan classes d'espanyol i català, però també fan acollida quan hi ha casos de violències masclistes.

Em deies que ahir vau fer una reunió important entre una vintena de dones i el Punt d'Informació i Atenció a les Dones de Ciutat Vella...

Vam demanar de fer una reunió per parlar sobre els drets de les dones a triar qui volen que sigui la seva parella, encara que sigui una altra dona, però és molt difícil parlar d’aquestes coses. Tot i que encara és un tabú, com a mínim hem començat a parlar-ne...

Vols dir que és un tabú entre les dones d’origen pakistanès que viuen a Barcelona?

Sí. Encara hi ha molts tabús. També vam recordar el dret de dir no al marit o a la parella si no es volen tenir relacions. És tan controlada la vida que porten que els hi costa molt obrir-se. Tot i fer aquestes trobades és molt difícil que parlin i expressin com ho viuen o com se senten. Han crescut amb un control total del pare i del marit, en una cultural patriarcal.

No s’està avançant?

Hi ha la proposta de fer tallers de salut sexual i de drets laborals. És molt complicat. Necessitem eines, llibertat, protecció i suport institucional.

Per què?

És molt necessari, perquè vivim en una ciutat i en un país multicultural i molta gent no coneix els seus drets. Si no coneixem els nostres drets, no podem exigir un respecte cap a nosaltres ni podem respectar les altres persones. És sempre qüestió de dues parts: respectar i ser respectada. Ens hem d’obrir a aprendre. En els nostres països mai hem tingut una educació amb mirada de gènere, però mai és tard per aprendre’n.

Està bé la filosofia de “mai és tard per aprendre’n”...

Tampoc la societat autòctona sabia que vindrien pakistaneses o índies. No coneixia les seves llengües, ni altres cultures, ni el menjar picant, ni els seus aromes, ni els seus hàbits, els codis ètics diferents... Tothom ha de fer un esforç per viure en la diversitat. Les dones pakistaneses també. Els valors s’han de respectar. Ningú t’obliga a canviar-te de gènere, ni a canviar de parella, però has de conèixer els teus drets.

Et truquem els mitjans perquè ens interpretis què passa quan dues noies de Terrassa són assassinades al Pakistan quan intentaven trencar els matrimonis forçats o per aquests temes...

No pensem per què un home pega la parella, o per què uns pares peguen la filla, o per què obliguen la filla a casar-se amb un matrimoni concertat. No busquem els orígens i no en parlem. S’hauria de poder dialogar amb aquests pares i quan no és possible dialogar s’hauria de poder demanar ajuda a la llei i a les institucions.

Et sents sola dient això?

Molt sola. No hi ha una altra Huma. Tinc algunes noies que em donen suport, perquè les ajudo. Avancem, però molt poc. Costa molt.

I les noies nascudes a Barcelona?

Coneixen els seus drets i està molt bé, però sovint no van més enllà, perquè saben que és tabú parlar de determinades coses. Segons què fas et poses en risc i no volen quedar-se aïllades. Segons què dius pots patir un abandonament social. Triar la vida que vols dur no és fàcil.

"Si no coneixem els nostres drets, no podem exigir un respecte cap a nosaltres ni podem respectar les altres persones"

Com és el teu dia a dia?

Moltes dones arriben plorant i el primer que faig és que tinguin eines per tenir una autonomia, com poden ser bitllets de metro o roba. Un cop cobertes les necessitats bàsiques, és quan hi pots parlar.

Són sobretot víctimes de violències?

Sí o en situació de risc, però els costa molt denunciar-ho. Primer les escolto i els hi explico que estem en un país lliure i que mai han d’acceptar una agressió. A vegades les acompanyo a denunciar o a l’aeroport perquè puguin marxar al Pakistan, si és el que volen.

Com portes viure entre dues cultures?

No visc entre dues cultures, perquè per mi la cultura és la humanitat. No permeto que ningú m’obligui a fer el que no vull fer. A casa meva hi ha democràcia: si dialoguem i algú em convenç que estic en un camí equivocat, puc canviar d’idea... La base de tot és viure i conviure sempre amb respecte.

Les dones, totes les dones, hem d’aprendre a dir prou i a dir que volem viure la nostra vida. Estic cansada i enfadada amb algunes dones. Quant tardarem les dones pakistaneses a aprendre a dir prou?

Deu costar molt trencar amb el patriarcat...

Estic convençuda que si avances sempre hi guanyes. Mentre tingui forces lluitaré contra el patriarcat i pel respecte de les llibertats. A la primera oportunitat que vaig tenir vaig comprar un local i vaig obrir portes a tothom. Ho vaig aprendre de la mare i tinc un paper de cuidadora a la meva manera. La clau està a viure i conviure amb respecte. Em sento obligada a acompanyar les meves paisanes i del Nepal i de l’Índia. Faig el possible perquè tinguin una bona vida i tinguin formació i informació.

Com celebrareu el 8M?

El celebrarem amb els col·lectius de dones de Ciutat Vella. Pintarem un mur amb altres dones. No podem organitzar-nos soles, no som prou fortes encara. Crear xarxa és molt important i ho fem des de l’associació.