Quan menys ho esperava la vida de la Jana Arimany va fer un gir total. D’aquella situació ha trobat l’energia per impulsar l’Associació Capaç i Vàlida, una entitat que vol donar a conèixer les persones que viuen amb discapacitat.

Com va sorgir l’Associació Capaç i Vàlida?

L’entitat es va crear l’octubre del 2019. Tot va sorgir el 2017 arran d’un accident que em va provocar una lesió medul·lar i ara em desplaço en cadira de rodes. La idea va sorgir perquè ens vam adonar que dins del col·lectiu era molt important i servia molt per a les persones que havien passat una situació similar el fet de conèixer altra gent que, en un moment donat, podia ser referent.

Entre nosaltres era molt important ajudar-nos, compartir dubtes i experiències, i fer una mica de pinya. Ens vam adonar que la discapacitat segueix essent força invisible. Llavors, volíem crear un espai on donar visibilitat a la discapacitat. Al principi, vam començar a fer accions per donar visibilitat a través d’entrevistes on ensenyàvem la vida de persones que han passat per una situació semblant. També volíem fer pedagogia, trencant tabús.

Ara també feu xarrades a escoles.

Alguna escola ens va demanar fer alguna xerrada i vam pensar: “no volem fer una xerrada i prou, perquè als alumnes se’ls hi oblidarà en uns dies”. Volíem portar moltes coses més a les escoles i així vam crear les ‘Jornades Inclusives i Singulars’.

Combinem activitats dins de l’aula, on treballem valors com l’empatia, la tolerància, trenquem prejudicis i aprenem a posar-nos a la pell d’una altra persona amb diferents activitats força dinàmiques; amb la pràctica d’esports adaptats a l’exterior. Ho fem en col·laboració amb Amics d’en Biel, la Fundació Tenis Català i l’Associació Esportiva Pompeu Fabra, que ens deixen els materials. Els nens i nenes poden jugar a bàsquet o a tenis en cadira de rodes.

Les persones que formeu l’entitat sou molt joves.

Sí. La vam crear el Gerard Soler i jo, i després a poc a poc s’ha anat sumant gent. Des del principi ha estat un projecte molt obert, sempre hem estat disposats a escoltar propostes. Així l’equip s’ha anat ampliant i ara tenim col·laboradors que ens ajuden en la comunicació, alguns que tenen algun tipus de discapacitat fan les ponències... La veritat és que tots som molt joves.

Des de l’organització us centreu en els infants i joves, per què aquest col·lectiu?

Els més joves potser encara no tenen una opinió formada, perquè potser no han conviscut mai amb la discapacitat. Llavors, volem portar-los des de zero una visió que nosaltres creiem que és una inclusiva i més sana.

Quin retorn teniu dels infants i joves?

És molt positiu. Sempre passem uns qüestionaris de valoració i demanem que facin una reflexió del que han après i ens sorprèn perquè ens adonem que hi ha missatges que els hi queden.

Per exemple, queda molt el tema del llenguatge. Nosaltres els hi expliquem que hem de ser conscients de quines paraules utilitzem i quin significat tenen.

Què ens recomanes referent a l’ús del llenguatge?

Respecte d’això no hi ha consens i cadascú té la seva opinió. Jo, per exemple, mai parlo de ‘persona discapacitada’, sinó de ‘persona amb discapacitat', perquè el que ens defineix no és la nostra discapacitat.

Cada vegada més s’utilitza la paraula ‘diversitat funcional’ i a mi m’agrada, perquè crec que les persones funcionem de diferents maneres. A més, moltes vegades la discapacitat no apareix per la pròpia funcionalitat de la persona, sinó que apareix en el moment en què aquesta persona interactua amb un entorn que no està preparat per a tothom.

Quina feina fa l’associació amb l’Institut Guttmann?

Jo treballo allà i tenim en marxa el projecte ‘Participa’ d’investigació. Pretén que les persones amb discapacitat de tota Espanya i Andorra s’impliquin a l’hora de manifestar les barreres físiques i socials amb què es troben en el seu dia a dia. Amb això es vol evidenciar allò que no funciona per poder-ho solucionar.

Amb quines situacions incòmodes us trobeu?

Un exemple és la cosificació, en comptes de ser persones que anem amb cadira de rodes, som directament cadires de rodes i cosetes d’aquestes sumades van marcant. També, de vegades, em trobo amb un pare o una mare que va amb el seu fill o filla, i hi ha dues situacions diferents: una, el pare o mare que diu al nen o nena que no miri, i altres que diuen a l’infant ‘tens algun dubte? Vés i digues-li?’. Això representa molt la diferència a l’hora d’educar.

Hi ha gent que també és molt indiscreta a l’hora de preguntar segons què. A la mínima que t’han agafat certa confiança ja es veuen amb el poder de fer-te certes preguntes que són més íntimes i que no farien a altres persones. Per exemple, el tema del sexe.

Jana Arimany: “En comptes de ser persones que anem amb cadira de rodes, som directament cadires de rodes”.

Què és el que genera més desigualtat per a les persones amb diversitat funcional?

El tema de l’accessibilitat és un dels principals, però també hi ha el cost de vida, perquè per a una persona amb discapacitat augmenta molt. Això és una font de falta d’oportunitats perquè una cadira de rodes que pesi poc i et permeti moure amb llibertat té un cost molt elevat i, a més, les ajudes que rebem són limitades.

Què els hi diries als i les joves que vulguin conèixer altres persones amb discapacitat?

Animaria les persones amb discapacitat que ens busquin i que parlin amb nosaltres perquè sempre estem oberts a noves propostes, si en tenen. D’altra banda, les persones que vulguin que anem a les escoles, que ens contactin, perquè nosaltres ens encarreguem de preparar-ho tot i és un dels projectes que més il·lusió ens fa ara mateix.