Joan del Rio: “En un món d’individualisme, l’acolliment és un acte de generositat que suma”

La Fundació Infància i Família, que forma part del grup d'entitats de Plataforma Educativa, va ser impulsada l’any 2003 per la Montse Martín, la presidenta de la fundació en l’actualitat. La fundació va néixer amb la voluntat de treballar per l'acolliment familiar donat l’alt nombre d'infants que, per motius diversos, no podien viure amb les seves persones progenitores. El motiu fundacional de la Fundació Infància i Família era que aquestes i aquests infants poguessin viure amb una família que vol, temporalment, oferir el seu entorn per viure-hi. Avui, 15 anys després, la fundació continua treballant-hi impulsant acolliments de diferents modalitats.

Parlem amb el Joan del Rio, gerent de la Fundació Infància i Família perquè ens expliqui les característiques dels acolliments, la importància de continuar impulsant-los i dels diversos tipus d’acolliment que ofereix la fundació.

Què defineix els acolliments?

El que és rellevant de l'acolliment familiar és que hi hagi famílies, ciutadans i ciutadanes, que ofereixin el seu nucli familiar per fer espai a una o un infant que, de manera temporal, no pot viure amb les seves persones progenitores. Així, en lloc d'estar en un context institucionalitzat, pot viure en el si d'una família, que en realitat esdevé la seva família, malgrat que n'hi hagi una altra, la seva família d'origen. L'acolliment per definició és temporal, o hauria de ser-ho, perquè està pensat perquè la família d'origen, en algun altre moment, sí que pugui esdevenir l'espai que la seva filla o fill necessita.

Quins són els valors que aporten els acolliments?

Que una o un infant no pugui viure amb la seva família d’origen, ja és una pèrdua per se, té un impacte negatiu. La falta d'un context que hauria de ser de protecció i de cura ja els col·loca en una situació de desavantatge. A més, vivim amb el convenciment que, de vegades, que un o una infant hagi de viure en un context d'institucionalització és una pèrdua. Malgrat que les entitats que fan treball residencial ja treballen perquè sigui millor que anys enrere, hi ha alguna cosa intrínseca a la institucionalització que és un dèficit.

En el nucli familiar, a priori, les referents no canvien tan sovint. La idea de la incondicionalitat en l'estima també està més present que no pas en un entorn en el qual les relacions estan mediades per la persona professional. I malgrat que hi ha nenes i nens que no poden viure en famílies, i que han de viure en altres espais, no vol dir que no entenguem que, en molts casos, l'oferta relacional en la qual treballem és molt millor, i per això té sentit una organització com la nostra.

I en funció de la situació de l'infant o la seva família, hi ha diverses tipologies d'acolliments.

Hi ha dos grans tipus d’acolliments, els simples i els permanents. I dins d’aquests, hi ha diverses tipologies com, per exemple, els acolliments d'urgència i diagnòstic, que es constitueixen quan s'ha de prendre una decisió de desemparament d'una o un infant, habitualment un nadó, perquè no es pot garantir els mínims pel desenvolupament de l'infant o la seva seguretat. Són acompanyaments que es preveuen que siguin per un temps curt, mentre que es valora en quines condicions es troba la família i si aquella circumstància que feia que l’infant estigués en una situació de desemparament s'ha resolt. Si és així, l'infant tornaria amb les seves persones progenitores.

En cas contrari, el sistema està organitzat de manera que l’infant passaria a un acolliment simple en via de poder tenir més continuïtat i perquè la família d'urgència i diagnòstic pugui tornar a entomar un encàrrec de curta durada. Són famílies que s'especialitzen a tenir una cura molt sensible i especial per aquest moment i que, quan acaba, entreguen amorosament l’infant a algú altre que se'n farà càrrec de manera més estable. El programa d'acolliment també contempla les famílies col·laboradores, que s'ofereixen per fer de família en caps de setmana o en períodes vacacionals per a infants que estan en centres.

Una de les modalitats més innovadores que oferiu és l'acolliment especialitzat. En què consisteix?

Es tracta d'un projecte nou que hem engegat i que s'està desenvolupant a Catalunya, el País Basc, Navarra i Madrid. Des de la Fundació Infància i Família ens encarreguem d'executar el pla pilot del projecte a Catalunya. Els acolliments especialitzats d'especial preparació estan destinats a infants i adolescents pels quals no és viable un acolliment familiar tradicional, per les dificultats i la complexitat que presenta fruit de les seves experiències traumàtiques de vida. El motiu és que són acolliments que necessiten que les persones que l'entomen tinguin una especial preparació.

Així, els requisits de les persones que acullen és que, en el cas de parelles, almenys una de les dues persones tingui experiència i formació en atenció a infants, sigui en psicologia, pedagogia, l'educació social, treball social, etc. En tot cas, en tot el procés se'ls fa una formació específica. Per la dedicació i l'especialització que necessiten, les persones que ho fan, malgrat que sigui casa seva, ho fan com un encàrrec professional, a partir d'una metodologia molt específica i amb un acompanyament i seguiment, com si estiguessin treballant en un centre, però en un context familiar.

El que és rellevant de l'acolliment familiar és que hi hagi famílies, ciutadans i ciutadanes, que ofereixin el seu nucli familiar per fer espai a una o un infant que, de manera temporal, no pot viure amb les seves persones progenitores. Així, en lloc d'estar en un context institucionalitzat, pot viure en el si d'una família.

Tot depèn del tipus d'acompanyament, però generalment, quin és el perfil de les persones que acullen?

A priori ja hi ha uns marcs determinats per l'administració que estableixen alguns aspectes. Però en general, el perfil majoritari són famílies, parelles heterosexuals, per una qüestió purament estadística, que ja han tingut fills o filles, que no es troben en l'etapa més primerenca de la criança i que es veuen capaces de tornar a criar. Es dona la paradoxa que tenim famílies eminentment de classe mitjana, blanques i heterosexuals, acollint nens i nenes racialitzades, de classe social desfavorida.

Per què passa això?

D'alguna manera, no som capaces de mobilitzar comunitats immigrades, d'altres credos religiosos, de manera més o menys massiva, per acollir infants, que moltes vegades formen part d'aquelles mateixes comunitats. Crec que aquest és un aspecte de millora que tenim identificat i que ens marquem com a repte.

L'acolliment, com tants altres aspectes en aquesta societat, té un biaix socioeconòmic. Per poder acollir l’infant es necessiten certs requisits, com per exemple tenir espai a casa, cosa que descarta un munt de famílies que potser tenen capacitat de tenir cura i són solidaries amb la resta de la societat. Segurament serien magnífiques candidates, però per aquest biaix ningú es planteja que puguin ser acollidores. Hi ha un ampli espai de millora en aquest sentit. Des de la nostra organització ho tenim identificat, amb plans de treball i d'acció per afrontar-ho.

Quin és el procés que se segueix per fer un acolliment?

El primer és fer promoció i difusió de l'acolliment. A continuació, les famílies s'apropen a nosaltres o a l'administració, a l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA). A partir d’aquí es dispara un procés, pautat, planificat i dissenyat. Hi ha una primera fase informativa sobre què és l'acolliment, què no és, en què s'assembla a l'adopció, etc. La família ratifica o no si vol fer o no aquest oferiment. I els equips professionals que estan formats per treballadores socials, educadores socials i psicòlogues, comencen a fer la valoració de la família.

Després s'han de constituir els acolliments i, quan l'acolliment està constituït, tenim l'encàrrec de fer el seguiment durant la vida que tingui aquest acolliment i fins al dia que finalitzi. La fi de l'acompanyament pot venir perquè l'infant torna amb la seva família o perquè compleix 18 anys.

L'acolliment, com tants altres aspectes en aquesta societat, té un biaix socioeconòmic. Per poder acollir l’infant es necessiten certs requisits, com per exemple tenir espai a casa, cosa que descarta un munt de famílies que potser tenen capacitat de tenir cura i són solidaries amb la resta de la societat.

Com és l’estudi o valoració a les famílies que sol·liciten acolliment?

La valoració de la família es fa a partir d'entrevistes, tests i visites al domicili per tal de conèixer la família i l'entorn, i d'identificar bé les motivacions que tenen les famílies per garantir que allò que volem que passi, passarà, és a dir, un acte de generositat i servei als altres amb aquesta idea de temporalitat. S'ha de treballar bé que la motivació sigui l'adequada, que la família tingui claredat sobre què parlem quan parlem d'acolliment. A més, quan fan la sol·licitud, les famílies també es proposen sota certs ítems, i escullen quin tipus d'acolliment ofereixen.

Després hi ha una qüestió d'anàlisi de capacitats. Per acollir l’infant que prové d'una situació de desemparament, és important tenir algunes habilitats que, per exemple, si vols tenir un fill o filla ningú et pregunta si tens o no tens. Però en aquesta situació és important comptar amb una sèrie d'habilitats que tenen a veure amb els estils educatius, amb quina ha estat l’experiència de criança, etc. I aleshores es fa un treball d'anàlisi i avaluació competencial per valorar si aquesta família és idònia o no per fer l'acolliment.

Feu algun tipus de formació amb les famílies?

Al final del procés hi ha algunes sessions de formació sobre qüestions d'estils educatius o de coses que passen els i les infants que han patit segons quines situacions, que és important que les persones adultes que en tenim cura les puguem saber llegir i donar respostes adequades. Aquesta formació és la culminació del procés de valoració, ja que ens ajuda a acabar de decidir.

Quan es tanca el procés i tenim famílies a les quals se'ls dona la idoneïtat, es traspassa la informació a l'ICAA, que és qui rep les sol·licituds de famílies per part de la DGAIA, la tutora dels i les infants. L'ICAA fa l’encaix i es proposen acolliments. Administrativament, es fan les passes que correspon i, a partir d'aquí, es fa el pla d'acoblament. És una entrada progressiva, amb un espai de trobada perquè infants i persones adultes es puguin conèixer.  Aquest procés culmina amb l'infant anant a viure a casa d'aquesta família. Així es constitueix l'acolliment.

Es fa seguiment de l'acolliment?

Sí, els equips fan el seguiment de les famílies i de l'infant, amb visites, periòdiques o no, depenent del que pugui requerir cada cas. Les professionals, la psicòloga, l'educadora i la treballadora social esdevenen les referents per aquella família i l'infant, per tant, estan disponibles pel que necessitin les dues parts. Es fa seguiment en diferents plans perquè l'encàrrec que tenim té a veure amb el suport. Totes tenim l'objectiu d'ajudar a l'infant i a la família perquè aquell acolliment sigui exitós.

També assumim un rol de control del benestar. Tenim la responsabilitat de garantir que aquell infant està en les condicions adequades. A banda d'això, la Fundació fa de pont i suport en l'àmbit administratiu per a qualsevol tràmit que hagi de realitzar la família. I, en molts casos, acompanyem l'infant als espais de visita amb les seves famílies biològiques. Per tant, això ens fa molt presents en la vida de l'infant i de la família.

Com és la relació dels infants amb les famílies biològiques?

Una cosa que històricament ha estat tabú, és la relació entre la família biològica i la família d'acollida. L'experiència ens diu que com menys separació hi hagi entre les famílies, millor. No sempre es pot aconseguir, però si la família biològica i la família d'acollida poden relacionar-se cordialment pel bé d'aquest infant, quan l'acolliment finalitza no necessàriament ha d'implicar no tornar-se a veure mai més.

Les famílies biològiques sovint mostren molt d'agraïment perquè algú ha tingut cura de les seves filles o fills durant un temps mentre elles no podien. I això és bonic. I les famílies que han acollit tenen la gratificació interna d'haver sumat a la vida d'algú, d'haver deixat una empremta, llavor o coses positives en l’infant que ara fa la seva vida. Però justament això és el que ens toca, el que hem de treballar amb les famílies.

Com és la fase de tancament?

Els acolliments arriben a la seva fi, sigui perquè la família d'origen ja està en una situació diferent o perquè les i els infants ja han fet els 18 anys i, tot i que finalitza formalment l'acolliment, però no la relació, que com a persones adultes la poden continuar o no. També pot passar que l'acolliment no funcioni. De vegades les expectatives que tenien unes i altres no es compleixen, i hi ha acolliments que passen a ser més contraproduents que positius. Per tant, aquell acolliment ha de finalitzar, amb els dèficits que això implica per a les biografies de tothom, però que és millor que es finalitzi.

Les finalitzacions dels acolliments requereixen acompanyament psicosocial i emocional a les dues bandes, motiu pel qual nosaltres també acompanyem famílies i infants durant aquest nou procés. La preparació del tancament i que es faci bé és important perquè tingui el menor impacte traumàtic per a totes.

No sempre es pot aconseguir, però si la família biològica i la família d'acollida poden relacionar-se cordialment pel bé d'aquest infant, quan l'acolliment finalitza no necessàriament ha d'implicar no tornar-se a veure mai més.

Com es gestiona el dol per finalització de l'acompanyament?

Com he dit abans, és important haver treballat molt bé la motivació de les famílies, perquè això no sigui una situació traumàtica. La família ha de ser conscient des del primer dia què això és un servei, ja no només a l’infant, sinó que és un servei a tota la família que, per dèficits o les problemàtiques que siguin, ara no el o la poden cuidar. És important poder treballar-ho molt bé i ajudar les famílies a col·locar-se en aquest lloc, que tinguin clar que tot el que puguem entregar d'amor, d'acompanyament, de disponibilitat, d'incondicionalitat, etc, durant el temps que sigui, l'infant això s'ho endú a la motxilla per poder viure la vida que li correspon.

Poder-ho treballar des d'aquí és complex i pot haver-hi dol, però ho hem de poder fer així. Hi ha famílies que repeteixen, que després d'un acolliment es prenen un temps de descans i tenen la capacitat de poder entomar un nou encàrrec. Ben acompanyada des d'aquesta perspectiva és una experiència de creixement i d'aprenentatge molt interessant. Per a aquestes persones adultes haver fet una contribució d'aquesta manera a la vida d'algú em sembla interessant. En un context d'individualisme en el qual vivim, actes de generositat d'aquesta mena sumen molt.

Fa uns mesos va obrir una Barnahus a Barcelona, que gestioneu des de la Fundació. Parla’ns d’aquest recurs.

En un moment de la seva història, la Fundació Infància i Família posa en marxa tota una sèrie de serveis d'àmbit terapèutic i d'acompanyament psicològic, amb especialització en temes de teràpia familiar, d'atenció psicològica a infants del sistema de protecció, trauma, etc. I projectes d'acompanyament familiar a famílies que entenen que una professional de la psicologia de la teràpia familiar les atengui, contribueix a la millora dels seus espais de famílies. Fa un temps que l'organització té una divisió de serveis terapèutics que oferim arreu de Catalunya, amb diversos dispositius i encàrrecs diversos.

Un dels serveis és un servei d'acompanyament terapèutic a infants víctimes d'abús sexual infantil. Quan el govern de Catalunya va impulsar l'obertura dels Barnahus, ens va semblar que nosaltres havíem de poder ser agents en aquest sentit. Es van adjudicar a través del concurs públic i nosaltres vam ser adjudicatàries de Barnahus Barcelona. Des de tots els punts de vista és un projecte rellevant, punter i que per a nosaltres té sentit en la mesura que ja érem agents en l'atenció de víctimes d'abús sexual infantil.