Judit Rius: "Les persones amb discapacitat tenen dret a tenir relacions i amistats, i a córrer riscos"

Ravalnet
Autor/a: 
Carla Fajardo Martín
Imatge gràfica i globus promocionals del projecte 'slow dating'. Font: Associació Ratio
Imatge gràfica i globus promocionals del projecte 'slow dating'. Font: Associació Ratio

Judit Rius: "Les persones amb discapacitat tenen dret a tenir relacions i amistats, i a córrer riscos"

Autor/a: 
Carla Fajardo Martín
Ravalnet

Resum: 

L'associació Ratio promou l'oci entre les persones amb diversitat funcionat i ha engegat l''slow dating', un esdeveniment de cites amb suport.

L'associació Ratio se centra en l'àmbit del lleure i de les relacions socials de les persones amb diversitat funcional. Proporcionen activitats d'oci i vacances, a més de formació sexoafectiva i d'habilitats socials.

"La idea és repartir felicitat i benestar emocional i que puguin tenir amics com qualsevol de nosaltres, i veu pròpia", explica Marta Martí. Ella i Judit Rius Camprubí, juntament amb Maite Molinos, han impulsat el projecte de l''slow dating', un esdeveniment de cites per a persones amb diversitat funcional.

Vau respondre a una demanda que ja existia?

Marta Martí: Era una demanda que ells feien però no se’ls escoltava atentament. Hi ha hagut un canvi de paradigma.

Judit Rius Camprubí: "Jo vull tenir novio o novia o em vull casar": això fa molt de temps que ho expressen. A vegades, un dels objectius a les vacances és aquest, i a vegades passa. Però continuen amb aquest buit de no tenir espais on poder conèixer més persones.

Per què ens costa tant omplir aquest buit?

J.R.C.: En l'àmbit social, hi ha estructures molt grans a nivell d’habitatge i de treball molt parcel·lades on resulta complicat treballar el desenvolupament d'una sexoafectivitat plena i plaent.

M.M.: Venim d’un passat en què no es parlava de sexualitat. Les persones amb discapacitat o eren assexuades o hipersexuades, les famílies tenien por. No es veien capaços de trobar la persona adequada i no els deixàvem córrer riscos. Ha costat i està costant. Encara hi ha pors.

Por de què?

J.R.C.: Del risc, d'equivocar-se, de trobar-se amb situacions desagradables com hem viscut totes. Però tenen dret a tenir relacions i amistats, i a poder córrer riscos que per gaudir plenament hem d’assumir.

En l'àmbit social, li donem poca importància a l'oci?

M.M.: Com a societat cada vegada li donem més importància. Canviem temps per diners. Cada vegada més preferim estar tranquils i gaudir de la vida que altres prioritats. Però sí que és cert que el sector del lleure és secundari per a la Generalitat. En totes les normes covid surten tots menys nosaltres.

J.R.C.: El 80% de les persones amb discapacitat no tenen feina i la majoria no tenen accés a l'habitatge fora de l’àmbit residencial. Hi ha tanta feina en aquests àmbits que l’oci és secundari.

M.M.: Dins l’oci hi ha les relacions, el suport de les amigues, el saber com anar a buscar la persona que ens agrada, i totes aquestes eines que s'aprenen. Si no tinguéssim amics la nostra vida seria molt negra.

"Si no tinguéssim amics la nostra vida seria molt negra"

Quins són els vostres projectes estrella?

M.M.: El programa de vacances i de cap de setmana amb què vam néixer. També hi ha el programa de mediació que consisteix en fer oci a la comunitat, els grups d’oci que van començar amb un grup d’esplai i ara n'hi ha 8. El programa Respir que permet que les famílies tinguin temps lliure per descansar i per acollir-los amb els braços oberts.

J.R.C.: També hi ha el programa Acull per a persones migrades majors de 21 anys sense papers que no poden anar a tallers. La llei de dependència posa com a límit que ha de fer cinc anys que resideixen a Espanya per accedir a qualsevol servei per a persones amb discapacitat. No poden anar a un servei residencial ni a un Centre Especial de Treball ni res. Es queden a casa tancats, normalment tenen mares soles que treballen o que han de deixar la feina si les seves filles o fills no poden quedar-se soles.

Heu presentat l''slow dating'. Com va anar?

J.R.C.: La gent no hi cabia.

M.M.: S’ha de destacar que, després de 25 anys, la vegada que he vist més gent amb diversitat funcional en una xerrada és en aquesta. Normalment el 99% són professionals i, per primera vegada, hi havia un 80% de persones amb diversitat funcional. Em van comentar que es respirava il·lusió.

"La vegada que he vist mes gent amb diversitat funcional en una xerrada ha sigut a l''slow dating'"

Quin és el format que proposeu?

J.R.C.: És un speed dating en format reduït i en un ambient més tranquil i donant suport quan es necessiti. Cadascú coneixerà unes cinc persones aquella tarda, tindrà entre 10 i 15 minuts aproximadament, i hi haurà tres persones de suport. Si veiem que una conversa s’encalla, donem recursos, estem pendents que tothom estigui a gust, atenem peticions concretes com si algú necessita una persona de confiança a prop per si es posa nerviosa...

Es donaran les pautes molt clares al ritme que necessitem i després donarem un paper perquè escriguin si volen o no seguir coneixent aquella persona. Després buscarem les persones que han coincidit i els donarem els telèfons. Ens estem plantejant si oferir algun espai després per acompanyar la segona trobada.

Què han de fer per participar?

J.R.C.: Només cal fer la inscripció.

Quan serà el primer?

J.R.C.: El 7 de maig. Ho hem organitzat per franges d'edat. Aquesta primera és de 20 a 30 anys. Anirem obrint les inscripcions per a les places que queden. N'hi ha que ja estan plenes. Ens hem trobat que hi ha més homes que dones. Volem animar les dones a que s'apuntin.

Què passa amb les dones?

M.M.: les pors. Les famílies tenen més necessitat de protegir les noies.

J.R.C.: Forma part de la societat en general, i amb el col·lectiu s’accentua.

M.M.: I l’autoestima. "Estaré a l’alçada? Em posaré nerviosa?" Vaig veure gent a la xerrada que no he vist a les inscripcions.

Què els hi diríeu?

J.R.C.: Que ningú està obligat a res. Si no vols quedar no has de quedar. Estarem vetllant perquè sigui respectuós i si qualsevol persona necessita alguna cosa estarem allà i ens poden demanar ajuda.

M.M.: Si es bloquegen o no se'ls acudeixen temes de conversa, en podem suggerir algun, donar un cop de mà.

Quina rebuda ha tingut?

J.R.C.: La resposta a nivell de professionals ha sigut: "Que bé, per fi!".

M.M.: Som pioneres diríem que a nivell estatal. No coneixem cap projecte igual a Espanya.

Afegeix un comentari nou