Laura Pinyol: "Hem de començar per assumir els errors que hem comès a l’hora d’educar amb pantalles"
La iniciativa ‘Família i Pantalles’ vol educar i acompanyar les infàncies i adolescències digitals, posant en el focus en tot allò que es pot fer des del nucli familiar.
Sovint s’atribueix només a l’escola la tasca d’educar en competències digitals, però les famílies també tenen un paper clau en la preparació per la vida digital. Però, és freqüent que les famílies no tinguin accés a la formació adequada per poder fer aquest acompanyament de manera òptima.
L’EduCAC és un programa d'educació en comunicació que neix amb l’objectiu prioritari d'incentivar l’educació mediàtica en àmbits educatius formals i informals, promogut pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. En el marc del programa, s’ha desenvolupat la iniciativa ‘Família i Pantalles’ amb l’objectiu de dotar de recursos a les llars.
N’hem parlat amb Laura Pinyol Puig, consellera del Consell de Visual de Catalunya en els àmbits de relacions amb la societat, infància, gènere i educació mediàtica.
Què vol dir educar en pantalles?
L'educació amb pantalles o amb l'educació mediàtica és la transmissió d'un codi que porta incorporat a aquest llenguatge. És a dir, a vegades pel fet de conviure amb naturalitat amb les pantalles, amb l'entorn audiovisual, donem per fet que les criatures assumeixen aquest codi de manera automàtica i no és així. Per això, a mi m'agrada molt fer servir el concepte ‘alfabetització mediàtica’, que implica que quan ens movem en un entorn molt digital, sobretot audiovisual, aquest entorn té un llenguatge propi que s'ha d’aprendre.
Un altre dels termes en que poseu el focus des de l’EduCAC és la ‘hiperconnexió’. És quelcom que les adultes, les famílies, també pateixen?
I tant! I hem de ser conscients que nosaltres estem ensenyant uns patrons que es reprodueixen. De fet, sovint sembla que el problema comença quan els adults es veuen reflectits en el model que han projectat en els seus infants i és quan se'n adonen que potser alguna cosa no està funcionant.
Això passa perquè hi ha un excés de mirada adultocèntrica que no ha comptat amb la veu i la opinió dels nostres fills que, al final, sí que són nadius digitals. Ara és quan ens estem adonant que hem promogut comportaments totalment perniciosos i aberrants, que jo crec que, vistos en perspectiva, d'aquí uns anys, seran terribles. I tot plegat és molt més fàcil. És més fàcil dir als petits que és el que no han de fer, que aplicar-nos a nosaltres mateixos aquesta correcció.
Com han de treballar el tema les famílies, llavors?
Aquesta detecció de les amenaces constant, amenaces i oportunitats alhora, fa que les famílies haguem d’estar en constant revisió de la nostra mirada crítica. En aquest sentit, és important tenir clar que aquesta nova era en què estem vivint, no està regulada ni està promoguda per corporacions democràtiques que tinguin com a missió el bé comú. I la matèria primera d'aquestes corporacions és la gestió de les dades. A més, hem d’estar preparades per les velocitats de canvi, que són rapidíssimes. Abans era Facebook, després va ser Instagram i, ara, per exemple, és Tik Tok.
Què poden fer les llars davant aquests canvis ràpids promoguts per grans tecnològiques?
Doncs, com et deia, no es tracta de dominar les eines concretes, sinó l'entorn, perquè el que han de fer les famílies és construir una base.
La base ha de ser fomentar aquesta transmissió del codi i, per a tant, identificar-lo, desxifrar-lo i, a través, d’aquesta mirada crítica, saber que res és gratuït.
Quina importància tenen els límits i els pactes a l’hora d’educar amb pantalles a casa?
Molta, moltíssima. I crec que primer hem de començar per assumir els errors que hem comès a l’hora d’educar amb pantalles.
Llavors, hi ha hagut moltes generacions, durant anys, que han considerat que els mòbils, les pantalles, les tauletes, podien anar bé i no han permès de manera indiscriminada. Davant d’això, des de l’EduCAC sempre diem "mètode, supervisió i pacte".
Com es porta això a la pràctica?
Nosaltres proposem a les famílies la regulació del comportament, la regulació de la família. És a dir, cal preguntar-se en quin moment es poden fer servir pantalles, amb quin pretextos, amb quin acompanyament...No li pots dir a un adolescent "t’has passat x hores amb el mòbil aquest cap de setmana i, llavors, estàs castigat". El càstig només té l’efecte de fer millorar els mecanismes d’escapament. Per això, s’ha d’arribar a una negociació.
I això té a veure també amb l'acompanyament. No podem ser una societat hiperprotectora, infantilitzadora dels adolescents, i que, de cop i volta un dia, els abandonem a la seva sort, sabent que els hem infantilitzat i els hem anestesiat.
Afegeix un nou comentari