Entitats com Salut Mental Catalunya, Obertament o la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) de Barcelona, avesades a fer incidència política, han pres les regnes per eliminar el llenguatge poc respectuós i difondre bones pràctiques, fins al punt que no tenir-ho en compte podria dur les altres entitats o els mitjans a una crisi de comunicació.

“El llenguatge és molt important, perquè defineix realitats. Una persona no és un adjectiu amb potes i si diem “un esquizofrènic” la reduïm a un adjectiu. Primer, és una persona i, a més, pot ser alt, ros i que li agrada jugar a escacs”, planteja la directora d’Incidència i Comunicació de la Federació Salut Mental Catalunya, Elisenda Ferrer. A la guia ‘Com parlar de salut mental’, actualitzada el novembre passat, recomanen no parlar d’“un psicòtic”, “un esquizofrènic” o “un bipolar”, sinó d’“una persona que té o ha tingut un diagnòstic de psicosi”.

Es proposa evitar dir “malalt mental” i utilitzar “persona amb problemes de salut mental” o bé “amb trastorn” o “amb diagnosi”. Enlloc de “manicomis” o de “persones tancades en psiquiàtrics”, es recomana parlar de “centres de salut mental” i d’”ingressos hospitalaris”.

Un lent canvi de xip

“En els últims deu anys hem millorat molt -admet Ferrer-, els titulars aquells d’"Esquizofrènic mata...” ja no els veiem”. Ho atribueix a l’activisme de les entitats i també a una evolució de la societat. En el cas de la salut mental, però, admet que encara hi ha un gran desconeixement que manté els estigmes. Recorda que la sida, als anys 80, també estava molt estigmatitzada, però amb el coneixement hi va haver un canvi de percepció molt ràpid. “El canvi de xip amb els trastorns de salut mental és encara molt lent”, insisteix.

‘Recomanacions per informar sobre salut mental’ és una altra guia editada per l’entitat Obertament. També es refereix al llenguatge respectuós i per normalitzar els trastorns mentals proposa cercar testimonis amb experiència en primera persona i obtenir tantes veus com sigui possible, “perquè els problemes de salut mental es viuen i afecten cada persona de forma diferent”.

El sensellarisme és un altre dels àmbits on les entitats han treballat el llenguatge i demanen una mirada comunicativa més respectuosa. “Passar de parlar de sensesostre al sensellarisme és fer el salt d’un tema només material a un tema també emocional”, resumeix la referent en l’àmbit de sensellarisme de la cooperativa social Suara, Maite Mauricio. I segueix: “Posem el focus en la situació d’exclusió residencial i anem a l’arrel del problema, la dificultat d’accés a un habitatge digne. No li falta només l’habitatge, li falta un espai segur i intimitat”.

A dins de la campanya de conscienciació ‘Podries ser tu’, la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona (XAPSLL) va editar el 2016 unes ‘Recomanacions sobre el tractament informatiu del sensellarisme’ i una ‘Guia d’estil sobre sensellarisme’. “El llenguatge acaba construint la realitat -manifesta Mauricio coincidint amb Ferrer- i per això cal que sigui respectuós i reconegui l’altre”.

Les guies insisteixen també que algú en situació de sense llar primer és persona i recorden que cal evitar paraules com “indigent” pel caràcter despectiu, ja que s’associava a l’antiga llei de ‘vagos y maleantes’ i estava vinculada a atributs negatius i delictius.

De la deshumanització a l'aporofòbia

La guia de la XAPSLL dedica un apartat a desmuntar mites sobre el sensellarisme com ara “estan així perquè volen”, “no volen treballar”, “la pobresa no té solució, sempre hi haurà persones al carrer” o “no volen anar als albergs”. “La qüestió és que tothom fem autocrítica per veure com en parlem. Reconeixem l’altre com a persona o bé la deshumanitzem com si fos un mobiliari urbà més perquè dorm al carrer? Serà molt diferent la mirada segons com ho fem”, indica Mauricio, que és membre de la comissió permanent de la XAPSLL.

“Aquesta deshumanització -continua Mauricio- pot dur al cas extrem de l’aporofòbia, que es l’odi a la persona pobre, i a l’agressió, però pot ser més subtil també i senzillament dur a la invisibilització”. Reitera en aquest sentit que el llenguatge i els missatges que es transmeten des de les xarxes socials i els mitjans de comunicació són molt importants.

A l’hora de comunicar, Ferrer és conscient que “la clau és trobar l’equilibri tant de llenguatge com de mirada per no ofendre i alhora aconseguir cridar l’atenció”. En el cas de la salut mental, alerta que pel·lícules com ‘Psicosi’, o ‘Algú va volar sobre el niu del cucut’ han creat un imaginari inexacte i que contribueixen a reproduir estereotips antiquats.

Mauricio, per la seva banda, reconeix que amb la crisi moltes més persones han viscut en primera persona o han vist de prop els problemes per pagar el lloguer o amenaces de desnonament i aquestes incerteses també han canviat la sensibilització cap a les persones sense llar.