Lliure Hilla: “Si volem que les nostres lluites tinguin sentit, no podem morir-nos pel camí”

Lliure Hilla, membre d’Espai Qwerty, reconeix que enguany no tenen forces per participar activament al Dia Internacional per l’Alliberament LGTBIQ+. Fa temps que es troben emprant les seves energies en la construcció d’un nou espai de trobada i refugi al barri del Poble Sec (Barcelona), que pretén formar part del teixit associatiu de la ciutat i, en un futur, de molt més enllà.  

Com va començar tot?

Fa tres anys i mig, un grup de vuit mariques europeus, cis, residents a Barcelona, d’entre 30 i 40 anys i de diferents classes socials vam començar a trobar-nos i a pensar en crear un espai a mig camí entre les organitzacions que van néixer arran de la urgència sociosanitària de l’VIH (i que ara han adquirit un caire institucional), i aquells col·lectius i moviments socials d’acció més directa.

Preteneu, doncs, omplir un buit a la ciutat.

Quan ens vam començar a trobar, vam poder fer-nos una idea d’aquest mapa barceloní a nivell d’activisme marica. A part del que he comentat, també hi trobem l’eix rosa mercantilitzat (com ara el 'Gaixample') i altres branques més vinculades a partits polítics. Per tant, trobàvem a faltar alguna altra cosa.

Hi ha un dèficit d’espais de refugi davant de tota aquesta onada de conservadorisme, on la gent pugui mostrar les seves vulnerabilitats, parar-se i pensar. Perquè per pensar necessites estar quiet: si estàs tota l’estona en l’acció directa, no només et cremes, sinó que arriba un moment en què se t’acaben les idees.

Per què subratlleu la ‘G’ de LGTBIQ+ a les vostres descripcions?

Marquem la G perquè hi ha dos elements molt importants per a nosaltres que són la ‘no-representació’ i la ‘construcció’. És a dir, tenim la voluntat de construir un espai comunitari i obert, però no representem el col·lectiu com a tal, ja que reconeixem els privilegis que ens travessen i intentem posar-los sobre la taula. Tot i així, a mi em fa il·lusió poder dir que ara som menys blancs, menys cis i menys europeus, ja que recentment s’han unit a nosaltres persones d’identitats, realitats i experiències diverses.

Lliure Hilla: "No representem el col·lectiu com a tal, ja que reconeixem els privilegis que ens travessen".

Com poseu els vostres privilegis sobre la taula?

Reconeixent, per exemple, que pel fet de ser homes ens ha sigut més fàcil reunir el capital necessari per muntar tot això. I no només volem parlar d’ells, sinó també intentar posar-los al servei de la comunitat. De moment, creant un equipament alternatiu al barri.

Amb quins altres col·lectius feu xarxa?

Ara estem fent xarxa amb La Raposa i amb La Tinta, però també hem treballat amb Stop Sida, la Casa Orlandai, La Deskomunal, Can Batlló... i esperem fer-ho amb moltes més.

A més de teixir aliances amb les institucions i amb la resta de col·lectius, però, també tenim el gran repte de compondre amb el barri, recuperant la millor tradició dels ‘squats’ dels 80 i 90, els ateneus barcelonesos i les 'cases d’il popolo'.

Com a associació cultural, què feu exactament?

Entenem la cultura en un sentit ampli. Tenim, per exemple, dos podcasts i una comunitat a Telegram que va néixer arran de la pandèmia, gràcies a la qual la gent es troba per anar al cinema, fer excursions, anar a dinar, jugar a videojocs... (en realitat, això de trobar-se, ho porten fent molt de temps les feministes, així que bevem de la seva tradició).

Pretenem que aquest espai estigui obert de dilluns a dissabte, per poder fer ioga, xerrades, espectacles... El meu somni seria que les iaies del barri vinguessin a prendre el cafè. Als mariques no només ens agrada la festa! Però és cert que l’espai també tindrà una part de discoteca per sostenir econòmicament el projecte.

Nuevo episodio de Mariconsulta
 El podcast de psicología Queer
Con nuestros querídisimos @tonauguste & @Oriol_G_S

En este episodio hablan sobre ¡Exclusivitat Sexual!
En Ivoox: https://t.co/PQPonLMVaI
Y en Spotify: https://t.co/jKllJQeSVp

— QWERTY (@espaiQWERTY) May 18, 2022

Penseu que el col·lectiu està precaritzat?

La precarització és un problema, però l’autoprecarització també. Si volem que les nostres lluites tinguin sentit, no podem morir-nos pel camí a causa d’aquesta precarització i de què la pròpia activitat que estiguem desenvolupant ens cremi... És molt difícil fer activisme i cuidar quan un arriba rebentat a casa de 'currar'.

Nosaltres volem reivindicar una altra manera d’utilitzar la força productiva. Que el benefici no sigui privat ni el màxim possible, sinó que hi hagi una redistribució real i un retorn a la comunitat més pròxima des de la col·laboració i l’aliança.

També vau organitzar unes convivències...

Sí, i ens van servir molt per treballar el tema de les cures. Perquè clar, no és el mateix unes convivències que una nit de festa a una discoteca. En aquest sentit, estar més dies junts ens va permetre posar sobre la taula, per exemple, el tema del consentiment (un tema que de vegades sembla que només opera a l’àmbit heterosexual).

El més important va ser aquesta aposta comunitària que ens va permetre reflexionar sobre com la teoria feminista es vehicula a través d’allò marica. Encara, però, queda molt treball intern per fer.

Creieu, doncs, en la necessitat d’espais no mixtes.

Sí, de vegades ens hem de trobar després d’haver fet un treball intern. En realitat, crec que això només genera conflicte als heteros. De totes maneres, als espais no mixtes també passen coses, perquè totes hem estat educades a la mateixa societat.

Lliure Hilla: "Les inquietuds dels moviments socials d’ara reflecteixen tot el treball que s’ha anat fent prèviament".

Jo penso que no cal fer-nos trampes al solitari, però tampoc fer veure que no existeixen conflictes als nostres espais travessats pel masclisme, l’homofòbia, el racisme, etc. Nosaltres mateixos ens hem vist amb la necessitat d’elaborar un protocol contra les agressions, inspirat en el treball de les feministes de Sants. Malgrat tot, crec que ens podem mirar tot això en un sentit positiu: les inquietuds dels moviments socials d’ara, en el fons, reflecteixen tot el treball que s’ha anat fent prèviament.

Què demaneu a les administracions?

A l’administració li exigim que funcioni, que no vingui a representar-nos com a col·lectiu i, sobretot, que no es torni neofeixista. 

A mi amb qui m’agrada compondre és amb les companyes d’altres col·lectius, però el fet que no ens identifiquem amb les administracions no vol dir que no puguem reconèixer la seva feina. No creiem que cap dels elements del cosmos LGTBIQ+ de Barcelona sobri. De fet, pensem que la seva existència és una victòria dels col·lectius i de la societat civil.

I, finalment, com us veieu a llarg termini?

De moment, ens estem preocupant per créixer de manera sostenible. No obstant això, tenim un objectiu ambiciós: ser el major centre marica del sud d’Europa. ‘Marica’ no en un sentit identitari, sinó com a forma de posicionament crític i autocrític.