Núria Querol i Vinas, metgessa i impulsora del programa VioPet a l’Estat espanyol, ha estat testimoni en moltes ocasions de com les dones supervivents de violència masclista (i els seus fills i filles) han de separar-se dels seus animals en el moment d’entrar als circuits de serveis d'acollida i emergència.

Allie Phillips, fiscal nord-americana i amiga seva, també presenciava aquesta mala praxi als Estats Units. Per tal d’evitar-la, va decidir crear un programa anomenat SAF-T, basat en una guia de bones pràctiques. VioPet va néixer després seguint les mateixes directrius i, alhora, formant part de la seva junta directiva des dels inicis.

Per què no es permet l’entrada d’animals als serveis d'acollida i emergència?

Es tracta d’una norma que fins fa poc no s’havia revisat ni qüestionat. Les treballadores de Rose Brooks, un dels refugis més valorats a Kansas City, ens ho explicaven: una nit va arribar allà una supervivent de violència masclista amb el seu gos. Malauradament, van haver de dir-li que no es permetia l’entrada de l’animal. La dona, clar, va dir que sense el seu gos no entraria, ja que era la seva família. En aquell moment, les treballadores van preguntar-se a si mateixes: I per què no deixem entrar animals?

Quina raó hi havia darrere?

Aquesta norma està creada d'acord amb els protocols sanitaris i de seguretat, però ningú no s’havia parat a pensar en quines necessitats podien tenir aquestes dones a nivell afectiu amb els animals. El cas d’aquella dona, així com el fet de plantejar-se quantes dones no estaven arribant al refugi per culpa d’aquesta normativa, va fer que Rose Brooks canviés la seva política. Ara tenen una llista d’espera enorme. Hi ha persones que creuen dos estats amb el seu cotxe per arribar allà, tot i que només tenen 100 places.

Núria Querol: “Ningú s’havia parat a pensar en quines necessitats podien tenir aquestes dones a nivell afectiu”.

I la idea es va traslladar aquí.

Sí. Vam poder començar gràcies a voluntaris i voluntàries que es quedaven amb aquests animals a les seves cases durant un temps. Ens coordinàvem a través d’una xarxa de cases d’acollida d’animals i quan ens arribava un cas, l’activàvem a la zona a través de protectores.

Va arribar un moment, però, en què els casos anaven creixent, i cada cop eren més complexos i de més risc. Les persones voluntàries teníem altres feines i, per tant, no podíem estar alerta tot el temps que es requeria.

Què vau decidir llavors?

Vam decidir que un projecte tan important com aquest, pel qual s'han d'assumir responsabilitats, s’havia de gestionar des d’una alta instància. Davant la situació de pandèmia i el previsible augment de violències masclistes, des de la Direcció General de Drets dels Animals i l'Observatori de Violència Vers els Animals ens vam coordinar per elaborar el protocol estatal. Finalment, la implantació oficial de VioPet es va aprovar en el marc del Pla de Contingència contra la Violència de Gènere davant la crisi del Covid-19 al Consell de Ministres el 17 de març de 2020.

Ara, VioPet depèn directament del Ministeri de Drets Socials. És el primer programa d'atenció a víctimes de violència de gènere i els seus animals assumit per un govern d'àmbit nacional que té incidència internacional. Realment podem dir que s'ha fet història. Actualment, assumim la part de relacions internacionals, consultiva i de sensibilització. La part operativa la porta una entitat que fa la gestió directa dels casos.

Encara, però, no deixen entrar animals als serveis d'acollida i emergència de l’Estat espanyol...

És complex, ja que són competències de cada diputació. Seria el segon pas, però de moment es segueix treballant amb persones que es queden amb aquests animals de manera temporal. Això si: existeix un protocol molt estricte mitjançant el qual es fa l’avaluació de cada casa d’acollida i un seguiment.

Som conscients que el millor seria mantenir aquest vincle, perquè revictimitzar també és separar les supervivents de violència masclista dels seus animals. De fet, l’article 35.4 de l'avantprojecte de Llei de Benestar i Protecció Animal que es va presentar fa poc, diu que es prioritzarà, sempre que sigui possible, que es mantinguin junts.

Sembla, doncs, que les polítiques van en aquesta línia.

Sí. La idea a futur és que hi hagi recursos amb espais habilitats perquè les dones i els seus fills/es puguin estar amb els seus animals. Mentre això no passi, però, hem d’intentar que l’escenari sigui el menys revictimitzant possible (la qual cosa també està contemplada en aquest avantprojecte de llei). Per això serveixen programes com Viopet.

Sembla de sentit comú que l’abordatge d’aquestes violències sempre ha de ser multidisciplinari i coordinat, però malauradament no ho és. Per això hem hagut de realitzar diversos estudis, que mostren unes xifres molt alarmants.

Fins a un 59% de les dones triga més en deixar una relació de violència pels seus animals, i entre un 86% i un 94% de les dones asseguren que han patit coacció, amenaces i maltractament vers els seus animals.

Les narratives d’aquestes dones són terribles. Es fa una instrumentalització a través dels animals brutal, des d’unes dinàmiques molt més complexes i perverses del que ens podem arribar a pensar. I no només amb els animals que ens imaginem, perquè també passa a l’àmbit rural, on les dones tenen vincles afectius amb gallines, ovelles... El protocol de VioPet també té convenis amb santuaris i refugis precisament per això.

Núria Querol i Vinas: “Tenim l’obligació ètica d’oferir recursos i deixar d’exercir violència institucional”.

Hem d’obrir molt la ment a nivell victimològic i hem de posar-nos molt en la pell d'aquestes dones per entendre les seves vivències. I, sobretot, tenim l’obligació ètica i la responsabilitat d’oferir recursos i deixar d’exercir violència institucional.