Núria Soto: "A Mensakas les persones van per davant del capital"

En els últims anys s’han multiplicat les plataformes de missatgeria instantània i cada cop és més habitual veure treballadores amb motxilles quadrades a l’esquena conduint bicicletes, motos i patinets elèctrics. De fet, durant part del període del confinament, mentre la ciutat estava buida, les bicicletes d’aquests «riders» seguien omplint els carres.

Amb aquest auge també s’ha posat sobre la taula les condicions laborals en que es troben els treballadors d’aquestes empreses. Al 2017 neixia la plataforma sindical Riders per drets. Avui parlem amb Núria Soto, treballadora i sòcia de Mensakas, la cooperativa de treballadors que va nèixer arrel d’aquella lluita.

Com va nèixer la cooperativa Mensakas?

Mensakas neix fa dos anys i és part de la culminació d’una lluita sindical de Riders per drets. La lluita sorgeix al 2017 quan després d’organitzar diverses manifestacions i exigir certs drets laborals, l’empresa Deliveroo ens acomiada (o ens desconnecta, com diuen elles) als que considerava els líders d’aquelles protestes. D’aquí comencem una lluita sindical, on denunciem tots, judici que per cert, hem guanyat fa poc.

Fa dos anys, al 2018 decidim recuperar la feina, que ens agradava si no fos per les condicions i la manera de funcionar, muntant una cooperativa amb un rerefons molt més ètic, dins del món de l’economia social i solidària i amb uns valors que no tenen aquestes plataformes.

Aquestes plataformes reproduien explotació laboral, certs masclismes i homofòbia entre d’altres, i era una cosa amb la que nosaltres no voliem conviure. Per això sorgeix Mensakas, per fer veure tots aquests valors que nosaltres trobàvem a faltar en aquest capitalisme de plataforma. A Mensakas les persones van per davant del capital.

La majoria de vosaltres venieu de treballar en plataformes com Deliveroo, Glovo... quines condicions de treball tenieu?

Mensakas està format per extreballadors de totes les plataformes, incloses Shargo, Stuart, Uber Eats, Deliveroo, Glovo, i altres. Et pintaven aquestes feines amb reclams com que podies ser el teu propi cap, tindries més flexibilitat i llibertat, series un emprenedor... i aleshores encara era una feina poc coneguda. Després descobreixes que t’has de fer autònom, comences a veure que la flexibilitat vol dir treballar a demanda i també caps de setmana, perquè si no acceptes segons quines comandes o renuncies a elles, la setmana següent no t’entra feina.

Veus que no esculls els horaris, sinó que l’empresa els accepta segons les seves necessitats. Tens un percentatge d’excel·lència que és un algoritme que et penalitza si no acceptes una comanda, o si el client et puntua malament. Veus que d’un dia per l’altre un company teu és «desconnectat» perquè algun client s’ha queixat... I com aquestes, mil coses. És quan ens adonem de tot això que comencem a reclamar certs drets, però encara no sabiem a què ens estavem enfrontant.

I què és el que descobriu aleshores?

Et vas adonant a poc a poc que és un monstre, que no és un problema sectorial, sinó que estem parlant d’una economia de plataforma i de fons d’inversió milionaris que fan petar el mercat amb preus absurds i a costa d’estafar la seguretat social. Són l’enemic número 1 de l’estat del benestar.

Per què decidiu organitzar-vos en el model d’una cooperativa?

Decidim muntar una cooperativa perquè considerem que és la forma en la que podem integrar millor els nostres valors. Tenia un gran pes la forma d’organització, voliem que fos més horitzontal,que les decisions es prenessin en assemblea. Tenim certs òrgans però tots es regeixen de forma col·lectiva.

Som una cooperativa de treball on estem tots contractats. Tenim una bretxa salarial en que les dones cobrem un 5% més, i sempre intentem que entrin més noies, perquè és un sector on això és un repte. Tenim formacions de riscos laborals. La gent té dret a baixa, a vacances... aquests drets bàsics que semblen miracles avui dia.

Com us va des de que vau començar?

Ens va millor que al principi, perquè en el camí hem anat aprenent a com no fer les coses. Cap dels membres tenia formació en això i ens hem anat encarregant de certs departaments segons els estudis que té cadascú. Seguim picant pedra perquè estem en un sector que ha estat menystingut des de sempre, que ha estat molt invisibilitzat i que costa molt dignificar.

Estem molt acostumats a que allo que ens porten sigui gratis o tingui un preu ridícul. Però clar, han de sortir els numeros. Per pagar les hores a les treballadores necessitem posar un preu digne als nostres serveis. S’han petat preus perquè darrere sempre hi hagut multinacionals i fons d’inversió que precaritzaven als seus treballadors.

El principal problema que tenim és arribar a ser rentables perquè estem en un mercat molt salvatge i en un sector molt difícil. S’ha de fer un treball de conscienciació, de posar en valor la nostra feina. De moment estem fent-nos un forat en un mercat molt concret que aposta per nosaltres, pels drets laborals i per una ètica. Hi ha gent que la té i no s’ho pot permetre, d’això també en som conscients. No som cars, som justos, i és el que a poc a poc la gent ha d’entendre.

Com heu viscut el confinament?

Tot i que durant el confinament la missatgeria no és un del sector que ha sortit més mal parat, hi ha moltes feines que són puntuals, circumstancials i costa trobar certa estabilitat. Hi hagut feines puntuals com la que vam fer de portar mascaretes de costureres de tot Barcelona i després recollir-les. Hem tingut feines molt maques i que ens han ajudat moltíssim en ple covid, però aquesta situació genera una inestabilitat que tot i que vagis treient les castanyes del foc, no et permet consolidar-te i crear uns clients fixes, unes sinergies, etc. N’hem sortit perquè la missatgeria s’ha considerat servei essencial, hem pogut anar fent poc a poc.

Expliqueu-nos aquesta APP que esteu desenvolupant.

Tenim un company treballant-hi des de fa temps i encara l’estem desenvolupant. De moment, però hem començat a treballar amb coopcycle que és una APP d’unes companyes de França, que també fan servir les companyes de La Pájara de Madrid.

Nosaltres ens estavem especialitzant en 'última milla', que és una pràctica que consisteix en que en comptes de que entrin els camions per tota la ciutat, t’ho deixen en un punt i des d’aquest punt a la resta de la ciutat ho fas amb vehicles elèctrics principalment carrobikes. Ens estem especialitzant en això, però el context va fer que també comencessim a treballar amb els serveis més immediats i no tan planificat, la qual cosa és una decisió arriscada perquè és una inversió d’hores en guàrdies fins que arriba una comanda... sobretot al principi. Però ja estem oferint serveis de menjar a domicili. Tenim una cartera de 15 restaurants que va augmentant dia a dia.

És impossible competir en igualtat amb els serveis d’aquestes empreses, no?

Al principi ho vam passar molt malament perquè sí que aspiravem a poder competir, però al final aquestes plataformes es venen al millor postor, i els valors els són iguals. Nosaltres no treballarem per un McDonalds, així que no competirem en els mateixos sectors. Nosaltres sempre diem que no som la competència, som l’alternativa.

Tot i la vostra experiència encara hi ha milers de persones que treballen en aquestes plataformes. Quin és l’impacte per a les seves treballadores?

L’impacte és brutal perquè se’ls carrega sobre les seves esquenes responsabilitats de l’empresa i el que és pitjor és que se’ls explota fent-los sentir afortunats, i això és el més trist de tot. Perquè la manera de que la gent no es rebel·li és fent-los creure que és una oportunitat. La gent sense papers és qui pateix més aquesta precarietat, perquè a més d’aquestes condicions, li paguen un percentatge del que guanyen a la persona amb papers que té el compte a la plataforma.

Hi ha gent que ve d’altres països on no han tingut tan sols l’oportunitat de poder treballar i generar uns ingressos, i quan venen aquí i a través d’aquestes plataformes i treballant 15 hores al dia poden generar molts ingressos. Moltes ho veuen meravellós, com una oportunitat de vida, i s’entén. Però al final és autoexplotació. No pot ser una decisió pròpia canviar drets laborals per diners, perquè estem parlant d’una cosa que va més enllà de nosaltres mateixos.

Quina és la solució?

Nosaltres ja fa temps que anem dient com es podria regular. Hem demanat que hi hagi un registre d’aquestes plataformes que permeti que aquestes tinguin uns convenis i regulin la seva activitat i la dels seus treballadors. I se’ns ha dit que això seria com revelar la recepta de la coca-cola.

El registre dels algoritmes per nosaltres és bàsic perquè aquestes plataformes compleixin la llei. Hem tingut més de 30 sentències del Suprem favorables als drets dels treballadors, i el que demanem és que amb la seva jurisprudencia es pugui fer un esborrany. De moment, però, sembla que no avancem i que tant govern com CEOE continuen sucumbint a les pressions dels lobbies.