L'Observatori de Projecte Home 2020 posa de manifest que hi ha un greu problema social amb el consum de cocaïna i d'alcohol, que està molt generalitzat fins a l'extrem de percebre's com un producte més de consum.

El director de Projecte Home a Catalunya, Oriol Esculies, es mostra preocupat perquè es tracta d'una tendència a l'alça històricament, que amb la Covid-19 s'ha vist agreujada per la situació econòmica de moltes d'aquestes persones que han perdut la feina o estan en ERTO. També alerta sobre la invisibilització del consum femení, que podria doblar el que tenen registrat.

Una de les principals conclusions de l’Observatori 2020 en relació amb el consum de substàncies assenyala la cocaïna com la més consumida a l’estat.

Des de fa gairebé 15 anys la cocaïna és una substància que es consumeix molt a Catalunya i a Espanya i que genera moltes demandes de tractament. El seu consum està molt instaurat a casa nostra. De fet, ho és conjuntament amb l’alcohol: sembla que estiguin competint per ser la primera. A Catalunya el consum de cocaïna és, fins i tot, percentualment superior que a la resta de l’estat.

En canvi, entre els joves que tractem en el Projecte Jove, amb una mitjana d’edat entre els 17 i 18 anys, la substància principal és el cànnabis i, en segon lloc, la cocaïna i l’alcohol.

Numèricament, quant ha crescut el consum de la cocaïna?

Doncs, per no anar tant a la xifra, puc dir que en els darrers cinc anys entre el 35% i el 45% de les persones adultes que sol·liciten ajuda ho fan tenint la cocaïna com a substància principal.

I ho dic perquè és important fer el matís que no només consumeixen una substància, ja que el perfil més freqüent és el del policonsum. També consumeixen altres substàncies, legals o il·legals, com l’alcohol, el tabac, el joc, l’èxtasi o medicació psiquiàtrica, entre altres. De totes maneres, sempre hi ha una substància que és més problemàtica, que és la que empeny a demanar ajuda i de la qual se n’és més conscient dels seus efectes.

Aquestes persones, en quin moment s’adonen que tenen un problema?

És una bona pregunta perquè, precisament, una de les característiques del trastorn per dependència o addicció és l’autoengany. Manipular-se a un mateix per creure’s que no es tenen problemes, que es pot deixar quan es vulgui, que no es necessita ajuda o que es pot tirar endavant la vida malgrat l’addicció que es té.

Per tot això, moltes vegades l’inici del tractament ve per motivacions externes, és a dir, per pressions de l’entorn: de la família, del jutge -si ha entrat en presó-, de l’escola, d’un professor, etc. Varia segons la substància, però en el cas de la cocaïna passen de mitjana uns vuit anys fins que la persona demana ajuda a un centre d’alta intensitat.

I, suposo, que com més temps passa, majors són els efectes sobre el cervell i més costa tot plegat.

Sí, com més temps passa, més arrelat està el patró de consum i més deteriorats estan els aspectes físic i psicològic, l’entorn i la vida en general. Reconstruir tot això i canviar estils de vida és complicat, però hem de llençar un missatge d’esperança perquè molta gent aconsegueix sortir-se’n.

En poques paraules: sortir d’una addicció és possible, però no és fàcil. Es requereix temps, esforç i és recomanable que es faci amb ajuda professional.

En el cas de la cocaïna, parleu de “normalització” del seu consum.

S’han fet molts esforços per conscienciar a la societat, però no són suficients. Després de dècades no hem estat capaços de baixar substancialment els índexs de consum i d’abús. Està clar que alguna cosa falla i que hi ha problemàtiques estructurals. Una d’elles és que hem integrat les drogues com un producte més de consum, amb la mateixa lògica de consumisme com pot ser anar a comprar o a sopar fora.

Dins del curt terminisme, de comprar, del gaudi i del plaer momentani també estan les drogues, legals o il·legals.

Hi ha diferències de consum, entre homes i dones?

Sí, clarament. Hi ha més homes que abusen de les drogues i ens n'arriben més als centres de tractament, però també sabem que hi ha un fenomen d’invisibilitat i de major estigma i temor que afecta les dones.

Algunes sabem que tenen problemes severs amb l’alcohol, amb medicació psiquiàtrica prescrita o adquirida al mercat negre o amb el joc. No s’atreveixen a demanar ajuda perquè, si ets dona, se t’atribueixen valors com la resistència o es veuen més estigmatitzades si són mares o tenen fills. Això fa que moltes dones acabin demanant ajuda molt més tard. I més tard vol dir pitjor perquè l’addicció s’ha agreujat i estan pitjor a nivell psiquiàtric, de soledat, etc. Tot això ho tenim molt estudiat.

En el vostre informe, parleu d’un 16,5% de dones tractades. Tenint en compte aquesta invisibilitat que comentaves, aquestes dades variarien molt?

Sí, sens dubte. Aquestes xifres es podrien fins i tot arribar a doblar. Més que això no ho crec, perquè la major part són homes.

De fet, amb la pandèmia, en aquest aspecte hi ha hagut efectes positius, ja que no hem tingut mai tantes dones com ara en tractament a Catalunya. Creiem que un dels factors ha estat les noves tecnologies: que les ha permès dirigir-se a nosaltres, ja que la trucada o videotrucada és més anònima i menys invasiva.

Quines són les causes que porten a homes i dones al consum abusiu de les drogues?

Cadascú és un món i té la seva història, però en general hi ha tres grans grups de factors que incideixen sobre el comportament de la persona. El primer grup és l’endogen, intern: hi ha persones amb més dèficits o menys capacitats de tipus personal, genètic, social, etc. que el fan més propens a abusar de les drogues.

L’altre gran grup de factors és el familiar: el que passa a casa és fonamental, sobretot en els primers anys de vida i en part també durant l’adolescència. És molt important com s’educa a casa durant la infància: el rol del pare, de la mare, d’altres membres de la família o el rol que jugues tu. També, l’empoderament d’un mateix.

I el tercer?

El tercer grup són els factors socials o culturals. Hi ha societats que consumeixen menys que d’altres. També els mitjans de comunicació exerceixen un paper fonamental a l’hora de crear relats o percepcions de risc d’una substància. També hi ha diferències per barris o per grups: en alguns es consumeix més que en altres. Tot el que té a veure amb els valors, la cultura i la societat té una incidència important.

Per exemple, a Suècia el nivell de consum de cànnabis és molt baix i un dels factors que hi juga un paper clau és l’aversió social que hi ha cap aquesta substància. En canvi, són més consumidors d’alcohol que nosaltres. Les societats nòrdiques beuen molt.

Un altre dels aspectes que destaqueu en l’informe és el perfil tipus del consumidor de cocaïna i que poc té a veure amb la imatge social que moltes vegades hi ha.

Exacte, per això ho volíem destacar: volíem trencar amb el mite que les persones amb problemes de drogues són només aquelles que estan excloses, que viuen al carrer, que es punxen… És un col·lectiu que existeix, que continua, però que és molt residual, molt minoritari respecte al total.

Fent una anàlisi de totes les persones ateses, veiem que la majoria estan treballant, tenen una edat relativament jove, família i vides relativament estructurades. Si pensem en casos que ens són propers o familiars amb problemes amb l’alcohol o les drogues, veiem que la majoria corresponen a aquest perfil. El problema que tenen és que estan atrapats en els consums.

A partir de quin consum es pot parlar que és abusiu o que està descontrolat?

L’alcohol és dolent. Tots els estudis demostren que no és bo per a la salut. Ingerir alcohol no és saludable. A partir d’aquí, de tota la població a Catalunya que consumeix alcohol, es calcula -tot i que són estimacions- que un 20% té “consums problemàtics”. És a dir, aquell alcohol que està bevent li ocasiona problemes a la seva vida.

L’indicador no és la quantitat o la manera com es consumeix, sinó si et genera algun tipus de problemàtica: amb la parella, la feina, la família, de salut, etc.

Respecte al paper de l’Administració, com valores la seva actuació en la prevenció d’aquests consums?

Insuficient. Això no vol dir que no s’hagin fet coses, sobretot si ho comparem amb altres països. A Catalunya hi ha plans i tenim tota una xarxa especialitzada en les drogodependències, però no n’hi ha prou. Si no, no s’explica que una ONG com Projecte Home hagi atès l’any passat 2.000 casos.

Estem per suplir les carències del sistema i després de 25 anys seguim atenent a persones amb greus problemes. I som una entitat, però és que n’hi ha moltes més. És a dir, és un problema no resolt i l’Administració no dona l’abast ni arriba a cobrir a tothom. Per no parlar de temes de prevenció: la inversió a les escoles és mínima.

També detalleu que durant la pandèmia les persones que han arribat amb fonts d’ingressos ha passat del 45% al 40%, és a dir, que la seva situació s’ha precaritzat.

Per resumir-ho, diríem que ens arriba la mateixa gent que en època prepandèmia, però ens arriba pitjor. Arriben amb més angoixa, amb més problemes psiquiàtrics, amb un entorn més hostil perquè els costa més trobar feina. Alguns han perdut el lloc de treball o estan en ERTOs i, per tant, tenen menys ingressos.

Si parles amb gent dels centres de salut mental, estan desbordats. La Covid-19 ha desencadenat molts trastorns psicològics.