Reflexions des d'un tercer sector post-Dia Mundial de Lluita contra la sida 2011: "30 anys reiVIHndicant-nos"

Ja ha passat un Dia Mundial de Lluita contra la Sida més, però aquest any ha estat amb una data rodona. Enguany es complien 30 anys des del primer diagnòstic d'infecció per VIH el 1981 tant a nivell mundial com a l'Estat espanyol i a Catalunya, i aquesta celebració no podia arribar en un període global més convuls. És per aquesta agitació global, eufemísticament anomenada "crisi", que he viscut aquesta celebració de manera contradictòria, tant pel que volia celebrar com pel que no volia oblidar.

Crec sincerament que és important celebrar la resposta de la societat civil al llarg d'aquests 30 anys de lluites contra el VIH/sida, una resposta que ha suposat un canvi en la relació entre les persones afectades per una malaltia concreta i els seus metges i responsables sanitaris. Cal celebrar els avenços mèdics aconseguits que han permès detenir una infecció inicialment mortal com a exemple que la racionalitat humana ens pot portar a buscar i aconseguir solucions impossibles. Cal celebrar també que la prevenció sexual del VIH hagi permès parlar d'educació sexual en escenaris molt diversos com escoles o espais d'oci i, finalment, cal celebrar l'evolució de les reivindicacions socials, que han passat d'una lluita per la vida a una lluita pels drets humans. Hi ha moltes coses a celebrar.

Però també hi ha moltes coses a no oblidar. El més important: no oblidar els i les que ja no hi són, els i les que van morir a causa de la sida i, sobretot, la valentia de moltes persones que en molts casos, en massa casos, els va costar la vida. No oblidar tampoc les desigualtats de gènere i econòmiques que el VIH/sida ha posat sobre la taula en l’àmbit mundial. No oblidar com una infecció vírica ha transcendit l'àmbit estrictament mèdic o assistencial per esdevenir una "malaltia social". No oblidar una malaltia que ha justificat i legitimat l'estigmatització de les persones que la pateixen directament o indirectament, i fins i tot la seva discriminació. No oblidar per no tornar a repetir.

Enmig d'aquesta celebració contradictòria i convulsa, hi estem les entitats del tercer sector (o les ONG, les entitats sense ànim de lucre o com ens vulguin dir), qüestionades també tant internament com externament. L'origen d'aquest qüestionament es pot emmarcar en l'actual escenari de crisi econòmica. En aquesta situació, la resposta de l'administració no ha estat localitzar les causes originàries i intentar bloquejar-les sinó incrementar-ne els efectes retallant drets civils i humans que havien trigat dècades a aconseguir-se. El resultat és que actualment el finançament d’aquest tipus d'entitats no està garantit. Ja hi ha hagut retallades serioses que han posat en perill la viabilitat d'algunes entitats i han acabat amb d’altres. I el 2012 sembla, de nou, ser l'any "definitiu" en què tot pot acabar d’ensorrar-se.

Parlem també en aquest escenari de 30 anys de la nostra relació amb la o les administracions, 30 anys de relació que, de manera molt resumida i potser simplista, es van iniciar partint d'un contundent activisme que va denunciar i reivindicar la manca de serveis i atencions envers les persones afectades per la infecció. A partir d'aquí, un gir que mai em quedarà clar si va ser improvisat o no. La resposta de les administracions va ser subcontractar les entitats que realitzaven les reivindicacions perquè oferissin elles mateixes molts dels serveis que demanaven. El tercer sector va acceptar la proposta i es va iniciar una professionalització de les entitats i una gestió pressupostària que, durant anys, no ha parat de créixer amb tot el bo i el dolent que això ha comportat.

Arribem al 2011 i ara ens trobem que l’administració no té diners. Ja no es financen els serveis, així que moltes entitats hauran (o haurem) de plantejar-se la seva continuïtat. Són molts els debats que estan sorgint aquests dies, però n’hi ha un en especial que em preocupa: se'ns acusa d'haver-nos convertit en gestors de serveis. Per mi el gran problema d'haver-ho fet és que l'administració torna a no complir amb les obligacions que reivindiquem des de fa 30 anys, però, per què en comptes d’acusar-nos no es parla de la qualitat dels serveis que oferim, de la seva proximitat o del nostre fet diferencial?, per què no es recorda com aquests serveis sorgeixen d'un activisme polític i comporten una altra manera d'entendre la relació professional-usuari/a? Compartir més de 15 anys de treball amb l'evolució de la pandèmia m'ha portat a conèixer molta gent d'aquest tercer sector."De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases”, em van ensenyar de petit; és cert que hi ha persones, una minoria, que aposten pels seus egos; i he après a conviure-hi. Però també hi ha una majoria de persones que creuen en el seu treball, que són honestes, que no només es mouen per un salari més aviat irrisori. Gent honesta que, em sembla important destacar, no ha generat la crisi que sembla absorbir-ho tot.

Els discursos vinculats a aquesta situació de "crisi" s'articulen a una velocitat incòmoda que no deixa capacitat de reacció. Em sembla bé que les entitats aprofitem aquest escenari per fer autocrítica, millorar i acceptar la nostra acomodació i subordinació a les administracions, però no crec que hàgim deixat mai de fer-ho, o almenys d’intentar-ho, en els darrers anys. Ara bé, que s'acusi la ciutadania i la societat civil organitzada de ser la causa de la crisi o que se'ns obligui a ser-ne la solució em sembla injust. Aquesta situació s'ha creat per un sistema concret que prioritza un model de mercat específic, un model econòmic que controla ja de manera evident les administracions, que sota els seus auspicis i pressions estan disposades a retallar els nostres drets. Que quedi clar que, al meu entendre, això és realment l’important.

Espero poder celebrar molts Dies Mundials de Lluita contra la Sida més, i tant de bo la majoria siguin per celebrar una malaltia del passat. Compto també que els integrants del tercer sector exercim la reflexió i l’autocrítica i visquem aquesta situació com una oportunitat per millorar. M'agradaria poder comptar també amb que altres sistemes més equitatius puguin ser possibles, sistemes amb justícia real que per sobre de tot respectin els drets de totes les persones. En qualsevol cas,,això és el que cerquem; som molts i moltes, no ho oblidem.