El badaloní Saúl Sancho, perruquer professional des de fa 43 anys, va decidir viatjar a Grècia la primavera de l'any 2016 per oferir-se a pentinar, tallar i fer tractaments de cabell a les persones refugiades que conegués allà. Així va sembrar la llavor del que després es convertiria en l’ONG Tijeras Solidarias, la qual gestiona actualment amb altres tres companys i companyes de professió.

Per què vas decidir anar a Grècia?

Tot va començar quan un client que tenia des de fa més de 30 anys, Òscar Camps (fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms), va venir un dia a tallar-se el cabell i em va explicar el que havia vist a un camp de persones refugiades a Lesbos: les mares rapaven de forma massiva els seus fills i filles per evitar els polls. En aquell moment li vaig dir que jo hi volia anar, així que em va posar en contacte amb un noi que ja havia estat a un d’aquests camps prèviament.

Vam agafar un cotxe vell i una rulot d’un desballestament, els vam omplir de material i vam viatjar durant dies. Havíem pres les coordenades geogràfiques del web de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) per saber on estava l’assentament. Quan vam arribar, ens vam trobar que el camp estava militaritzat i no ens deixaven passar.

Què vau fer llavors?

Allà no hi vam poder fer res. El tercer dia, però, mentre passejàvem pel port El Pireu, vam entreveure en la llunyania una explanada amb tendes de campanya. Quan ens vam apropar, vam descobrir un assentament d’unes 1.200 persones.

Hi havia voluntaris i voluntàries d’un munt de països, a les quals vam explicar que nosaltres també veníem a donar un cop de mà en el que poguéssim. De seguida vaig agafar una cadira, el material que portàvem i em vaig posar a tallar cabells.

Quina va ser la reacció de la gent?

Als camps de refugiats hi ha gent que, prèviament als conflictes i a les guerres, tenia una vida com la nostra: cases, negocis i, òbviament, la possibilitat d’anar a la perruqueria.

Les necessitats bàsiques són importants, però la imatge i la higiene personal també ho són. De fet, aquestes també es poden considerar necessitats bàsiques. Depèn de com es vegi una persona a si mateixa i de com es pugui mostrar a les demés, tindrà un estat d’ànim o un altre... Així que l’acollida va ser realment bona.

Saúl Sancho: “Depèn de com es vegi una persona a si mateixa (...) tindrà un estat d’ànim o un altre”.

Quantes vegades vau tornar?

Abans de la pandèmia vam arribar a anar-hi entre 12 i 14 vegades. Quan vaig començar a explicar el que feia a les xarxes socials, molts companys i companyes de professió d’arreu de l'Estat es van posar en contacte amb mi per acompanyar-me en els viatges.

Cada persona aportava el seu material i oferia la seva experiència. No teníem ajuda de ningú més. En el moment en què els mitjans de comunicació van començar a fer-ne divulgació, però, la cosa va canviar. De sobte ens trucven empreses per fer donacions de material o facilitar-nos els enviaments.

I llavors us vau constituir com a ONG.

Sí. Un client meu que era advocat m’ho va recomanar. Molts clients i clientes ens han ofert la seva ajuda perquè els sembla important el que fem. Si no hagués estat per tota aquesta gent, juntament amb els i les professionals que s’han sumat al projecte, no estaríem avui parlant. Ara les coses són diferents, des que va arribar la Covid-19...

Com ha afectat la pandèmia al vostre projecte?

Hem deixat d’anar a Grècia. Els contactes que teníem allà ja no hi són, i els que hi són ens diuen que la situació està complicada. Per això, i gràcies a la idea que va tenir un company d’Extremadura, vam decidir començar a treballar aquí en la mateixa línia.

El que fem ara és anar a llocs on sabem que hi van les persones sense recursos, com per exemple a menjadors socials, de manera que arribem al màxim número de persones a les quals podem pentinar o tallar els cabells. De vegades també hem treballat al carrer.

Cada quant feu això?

Ara mateix ho fem mensualment. L’últim dissabte de cada mes anem a l’Església de Santa Anna i el diumenge al matí al Raval, amb Barcelona Actua. També hem començat a anar al Convent de Santa Clara gràcies a Sor Lucía Caram. En altres llocs de l’Estat també es fa de manera continua, com per exemple a Vinaròs. La veritat és que estem tornant a agafar forces.

Teniu la intenció de continuar amb aquesta tasca?

Saúl Sancho: “Guanyem molt més que si tinguéssim un retorn econòmic”.

Tant de bo no fos necessària l’existència d’aquesta ONG. Com que malauradament ho segueix sent, seguirem treballant fins que puguem. Guanyem molt més que si tinguéssim un retorn econòmic, ja que, com deia el meu company Rafael Pagès, el que fem és pentinar ànimes.