El dret a l’avortament, l’accés a mètodes anticonceptius, el dret a l’educació sexual, el dret a casar-se o no i a formar una família, l’accés a la salut sexual de forma universal i altres exercicis d’autonomia relacionats amb la sexualitat formen part del que es coneixen com a Drets Sexuals i Reproductius. Vulnerar qualsevol d’aquests drets és vulnerar els drets humans.

Parlem amb Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Observatori dels Drets Sexuals i Reproductius sobre l’informe que presentaran el proper 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans, en el que analitzaran la situació d’aquests drets i la seva garantia i protecció a Catalunya.

Quan i amb quin objectiu sorgeix l’Observatori dels Drets Sexuals i Reproductius?

L’observatori va néixer el 2018 amb l’objectiu d’oferir a la ciutadania un espai de denúncia públic per a qualsevol vulneració de drets sexuals i reproductius de forma anònima i segura. A través de les vivències personals i de situacions recollides per professionals a través del seu servei d’atenció i suport volem oferir informes que ens ubiquin en quina situació es troba Catalunya pel que fa a la protecció dels drets sexuals i reproductius.

A través d’aquestes vulneracions que recollim i que posem a l’abast públic, el que volem fer és una tasca d’incidència política que transformi aquestes demandes de protecció en polítiques públiques que realment siguin capaces de garantir els drets sexuals i reproductius.

Quin tipus de casos o situacions us arriben a l’observatori?

La majoria de casos amb els que anem treballant estan vinculats a l’accés als serveis sanitaris. Situacions relacionades amb l’avortament, a l’anticoncepció, a l’anticoncepció d’urgència, a les proves de malalties de transmissió sexual, situacions de violència obstètrica, o complicacions i dificultats en l’accés de a la reproducció assistida son les més freqüents.

Quines són les principals conclusions de l’informe que presenteu el proper 10 de desembre?

Les qüestions que destaquem en l’informe són les relacionades amb la violència obstètrica, per una banda, ja que amb la pandèmia en molts casos no s’ha pogut garantir la voluntat de les dones en relació a l’embaràs i als models de parts que volien seguir, i fins i tot en alguns casos no han pogut ser acompanyades en el moment del part. També ha estat molt greu la desinformació en l’accés a l’avortament. S’han recollit casos en que a l’hora de fer una demanda al centre de referència, la persona s’ha trobat que o bé no li donaven la informació adequada, o bé li deien que en la situació de covid no es feien avortaments.

El tema de l’anticoncepció d’urgència ha estat, i és sempre, un tema important, més vinculat a les farmàcies i sobretot pel que fa a l’accés per a menors d’edat. Algunes farmàcies no la donen, altres la donen amb una informació errònia i altres acompanyada d’alguns discursos morals que són innecessaris, i això el que es fa és vulnerar els drets d’anticoncepció, en concret de les dones menors joves.

Una altra de les afectacions més greus ha estat en el servei d’atenció a les infeccions de transmissió sexuals. En alguns casos s’han arribat a tancar serveis, i en l’enquesta que hem realitzat, més de la meitat de les persones que l’han contestat no han pogut accedir a les proves.

Aquest és el segon any que presenteu aquest informe, quina és l’evolució que es pot veure pel que fa als drets sexuals i reproductius a Catalunya? Com ha influït la pandèmia?

El que es posa de manifest aquest any, clarament, és com una crisi sanitària tan important, com ha suposat la pandèmica de la covid, el que fa és agreujar d’una forma alarmant les inequitats que el sistema ja tenia abans. Amb el tema dels drets sexuals i reproductius és evident. Pràcticament no existeixen temes nous, sinó que les mateixes inequitats i vulneracions de denunciàvem al 2019, s’han vist agreujades aquest 2020.

Les vulneracions d’aquests drets impacten de forma diferenciada en la població? Quina és la població més afectada?

Les persones més afectades són aquelles persones més vulnerabilitzades, que estan en situació més extrema. Són les deixades al marge, que viuen tot un seguit de vulneracions que s’uneixen a les dels drets sexuals i reproductius. Per exemple, en l’informe hem volgut posar el focus en la dificultat d’accés a la targeta sanitària. Es tracta d’una vulneració extra per a aquestes persones, dones migrades majoritàriament, i també és un problema amb que es troben moltes treballadores sexuals, que han tingut moltes dificultats durant aquests mesos per poder accedir a qualsevol servei.

En les últimes setmanes els mitjans s’han fet ressò de la problemàtica a la demarcació de Lleida pel que fa a la manca de recursos per garantir el dret a l’avortament. Quina és la situació i des de quan es viu?

Això que passa a Lleida ha passat sempre. La bona notícia és que per fi està a l’agenda pública. Però des de que es va legalitzar l’avortament, a l’any 1985, està passant i és degut a que la solució que s’ha donat a Catalunya pel que fa al dret a l’avortament no té en compte les inequitats territorials. Sí que es veritat que les dones de Lleida o dels Pallars poden venir a avortar a Barcelona, però no hauria de ser així. Ho haurien de poder fer al seu territori i concretament al seu servei de referència.

El cas de l’Hospital Arnau de Vilanova apareix com un cas d’objecció de consciència en bloc, que vol dir que tots els professionals d’aquell hospital es neguen a practicar avortaments per qüestions morals. El problema que hi ha aquí és que la llei del 2010 que regula el dret a l’avortament recull que malgrat el personal sanitari objecti, el servei s’ha de donar igual, però la implementació de la legislació no s’està fent correctament.

Quina és la solució davant d’això?

No pot ser que en una regió sanitària sencera no hi hagi cap servei sanitari de la xarxa pública que estigui garantint el dret a l’avortament. Que això passi amb hospitals concertats és un tema, però en el cas dels hospitals públics encara és molt més greu. Nosaltres defensem que no hi pot haver cap metge objector al sistema públic. Però en tot cas, és obligació legal del Departament de Salut i dels caps de serveis dels territoris tenir identificats els objectors i garantir el servei sigui com sigui a tots els territoris.

Quins són els reptes o la feina que ens queda per endavant per tal de que a Catalunya es garanteixin els drets sexuals i reproductius?

Tenim molta feina per fer. Per una banda, cal situar els drets sexuals al centre de l’agenda política institucional i l’agenda feminista transformadora i per l’altra, s’ha promoure la sensibilització de la ciutadania perquè coneguem bé quins són els drets sexuals i reproductius, quin impacte tenen a la nostra vida, com s’han de garantir i com es poden denunciar les seves vulneracions.

Cal també formar a les professionals dels serveis públics que ofereixen atenció primària perquè coneguin bé també aquests drets i puguin informar-ne adequadament. S’ha de garantir l’anticoncepció com una mesura preventiva i com a eina d’apoderament de totes les dones, de forma gratuïta i universal.

S’ha de garantir que qualsevol persona pugui accedir al servei sanitari, tingui o no targeta sanitària, i per últim hem de poder acabar amb l’estigma social que envolta aquests drets sota imaginaris conservadors que els confronten i els amenacen. Cal eliminar aquest estigma i protegir-los.