Silvia Ramirez és presidenta de l'associació d'acompanyament a la maternitat i criança LactaMater. També té un projecte personal, Lactando en Diverso, on parla sobre lactància, autisme, educació inclusiva i drets dels infants, i amb què el 2018 va guanyar el Premi Madresfera en la categoria de Blog Revelació.

Com has vist aquests primers dies en què han pogut sortir els infants a passejar?

Personalment, els he viscut com una oportunitat per recuperar en part la nostra salut mental, perquè a casa ja ho estàvem passant malament. El fet de no poder sortir ha estat tot un repte. Socialment, em dol que a les xarxes socials es faci un ressò molt exagerat d'algunes actituds. Sí que és veritat que hi ha gent que no ha actuat de forma responsable i no ha complert amb la normativa, però no podem oblidar que la responsabilitat de la gestió d'aquestes sortides és política. I precisament no han demostrat estar a l'altura de les circumstàncies.

Primer van dir que els infants podrien acompanyar els pares als supermercats. Ens vam tirar a sobre, perquè no és coherent i la incoherència molesta molt. Van rectificar i van establir un horari molt ampli. Crec que l'error ha estat no tenir en compte les circumstàncies diferents i diverses de cada població. Es podria haver cedit part de la presa de decisions als ajuntaments.

Creus que l'aïllament pot tenir conseqüències en els nens i nenes psicològicament?

Sí que les té. Dependrà de l'edat i desenvolupament de cada infant. Probablement un nadó de sis mesos no patirà massa conseqüències, perquè el seu hàbitat natural és estar a prop de la seva família, sobretot de la seva mare. Els infants més grans tenen necessitat de moviment i de contacte amb iguals i sí que hi poden haver conseqüències. En ocasions, podrà acabar en uns mesos amb el suport de la família. Però pot haver-hi casos en què no. La pandèmia ens està posant sobre la taula totes les desigualtats i abusos que existeixen.

El que sí que té conseqüències evidents en les mares i en els infants és l'augment de la càrrega mental i el nivell de la contenció emocional. Si abans del coronavirus hi havia desigualtats de gènere en la corresponsabilitat de les cures, ara encara més. Si abans del coronavirus era la mare la que contenia emocionalment l'infant, la que s'encarregava de la gestió de l'escola, els metges... ara ho ha de fer entre quatre parets i segurament teletreballant. O potser sense treballar, amb una reducció d'ingressos. I això afecta els infants.

No és veritat que els infants s'adaptin a tot?

Amb aquesta crisi s'ha invisibilitzat tot un col·lectiu, la infància. Diuen que s'adapten a tot i no passa res, però sí que passa. És una vulneració total i absoluta dels drets de la infància. Per descomptat no podem ser irresponsables, però que això no invisibilitzi les conseqüències reals que hi ha per la infància.

No oblidem que el confinament venia per evitar el col·lapse sanitari. És l'oportunitat per replantejar-nos quines són les nostres preferències a l'hora de fer despesa pública. Ens estem oblidant de la sanitat, els serveis socials i l'educació. Són les grans àrees amb retallades pressupostàries. És el moment d'adonar-nos que hem de posar al centre les persones i invertir més en aquestes àrees.

Els infants amb autisme ja podien sortir abans, però, hi va haver controvèrsia amb la proposta que ho fessin amb un braçalet blau.

Inicialment, quan van decidir que confinaven a la infància, ho van fer sense tenir en compte cap diferenciació en funció de la diversitat. En canvi sí que hi ha hagut excepcions en els adults. En els infants no. Això és una autèntica barbaritat i una vulneració dels drets total i absoluta. El moviment social de les famílies amb TEA va reclamar i es va aconseguir que les persones amb TEA o amb alguna discapacitat poguessin sortir.

Per a aquell moment, el discurs de la por ja estava molt estès i davant la por ens tanquem i ataquem. Així, quan algú veia un nen al carrer (tingués o no permís) era víctima d'atacs. A algunes persones els han arribat a llançar objectes i fins i tot lleixiu. En comptes de fer-nos càrrec de la nostra responsabilitat individual, ataquem a l'altre: Jo no puc sortir, tu sí, i et converteixo en diana de les meves frustracions. És molt greu, perquè perdem la humanitat pel camí.

Llavors, va sorgir la idea que els nens amb TEA sortissin amb un braçalet blau. No hi ha cap obligació de posar el braçalet. Aquests atacs tan acarnissats que hi ha hagut a les xarxes socials, cap a la gent que posava el braçalet i cap a la que no, estan totalment fora de lloc. El que no és opinable és el dret dels infants a sortir al carrer.

Com esteu fent l'acompanyament a la maternitat i l'alletament durant aquestes setmanes?

Abans del confinament, a LactaMater teníem un grup presencial de suport a la maternitat i la lactància i un grup de suport a la criança diversa (per a aquelles famílies que tenen un infant amb una discapacitat, tenen un diagnòstic o estan en camí de tenir-lo). Amb el confinament, els mantenim a través de plataformes virtuals. També tenim una tribu virtual, que ja teníem d'abans, i estem fent webinars sobre ERTO, embaràs i drets durant el coronavirus...

El més complicat de fer virtualment és l'atenció a la lactància. Estem intentant suplir la presencialitat a través de videoconferències amb les mares per veure com es col·loquen el bebè i assessorar-les.

El puerperi en aïllament està generant més angoixa a les mares?

El que transmeten les mares és por a sortir al carrer, a anar al CAP, a emmalaltir i que els separin dels seus fils... una angoixa és generalitzada. Ho hem vist i comprovat amb experiències directes de mares del grup que han tingut fills durant el confinament i amb el que ens diuen des d'altres associacions.

A més, davant la por, els professionals sanitaris intenten controlar i medicalitzar més. S'han separat mares i nadons sense cap justificació, no s'ha deixat tenir acompanyant a la sala de parts... A molts llocs, l'atenció al part no s'està fent des de la visió de l'Organització Mundial de la Salut (més respectuosa amb els drets del bebè i de la mare), sinó que des d'una visió més intervencionista i menys respectuosa amb l'autonomia de les mares. Per evitar un problema, no pots generar un dany més elevat. També és veritat que, per la situació actual, els professionals sanitaris estan desbordats i cansats.

Creus que el confinament pot comportar més abandonaments de la lactància materna, per manca de suport?

Sí, la medicalització més gran del part, la vulneració dels drets que suposa que moltes mares estan parint soles (això genera més estrès) i la separació de la mare i el bebè són un risc per a la lactància. Això afegit a la situació existent abans de la pandèmia, en què bona part dels professionals sanitaris no tenen formació en lactància materna en condicions i la supleixen amb els seus prejudicis. Tot plegat fa que sigui més fàcil que hi hagi més abandonaments.