El tabú dels trastorns mentals

“Aquí a Berga moltes persones amaguen que tenen una malaltia mental. No és com a Barcelona. Aquí tothom es coneix”, diu Carme Pons, fundadora i portaveu de la delegació de Berga d’ActivaMent, entitat impulsada i coordinada exclusivament per persones amb trastorns mentals i inscrita en el “moviment contra l’estigma en primera persona”.

Pons coneix la mare del noi de 19 anys que va agredir una parella homosexual a Berga el 12 de març. Tres dies després que la Generalitat presentés l’estratègia 2017-2019 del Pla integral d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions, el pare i la mare van anunciar als mitjans de comunicació que el seu fill tenia un “trastorn de conducta greu”.

La família de l’agressor forma part d’Afatrac, una associació amb una trentena d’integrants que reclamen canvis legals perquè persones amb diagnòstics semblants puguin ser tractats encara que sigui contra la seva voluntat. Proposen crear centres específics. “Un centre on puguin tractar el seu trastorn, no una presó, i on estiguin obligats a prendre la medicació. Ell no és conscient de la seva malaltia i no pren res”, van explicar.

Internament com a última opció

La vinculació de l’agressió amb un problema de salut mental i el ressò mediàtic del cas ja ha aixecat polèmica entre les associacions que lluiten contra la discriminació cap a persones amb trastorn mental. Obertament, plataforma que integra entitats com ActivaMent, ha publicat un comunicat en què es posiciona “en contra que la solució a casos com el de l’agressió homòfoba a Berga sigui enfortir la xarxa d’internament psiquiàtric”.

“L’internament ha de ser l’última opció, cal invertir en recursos públics de salut i socials per abordar problemàtiques complexes com la de Berga”, aclareix Miquel Juncosa, president d’Obertament, que ha expressat el “màxim respecte” cap a la família de l’agressor.

Pons, per la seva banda, defensa que es creïn centres especialitzats per a persones com el noi de Berga, que a banda de tenir un trastorn, en molts casos també consumeixen drogues. “La família ho està passant fatal, ja han tingut problemes judicials abans i no és just que hagin de de triar entre presó o multa”.

“La gent no pensa que qualsevol dia es pot trobar amb una malaltia mental. Si no ets tu, pot ser el teu fill o algun altre familiar”, recorda Carme Pons. De fet, l’Organització Mundial de la Salut apunta que una de cada quatre persones patirà algun tipus de problema de salut mental al llarg de la vida.

Lligar de peus i mans, una pràctica destinada a desaparèixer

La crítica d’Obertament segueix la línia del Pla integral, que proposa treballar perquè les persones afectades puguin exercir plenament els seus drets i participar en el procés d’atenció.

A banda d’impulsar les entitats del moviment en primera persona, formades per persones que han tingut o tenen trastorns mentals, i no per psiquiatres o psicòlegs, el Pla proposa reduir el nombre de contencions amb l’objectiu d’acabar amb aquesta pràctica que lliga de peus i mans els i les pacients més greus.

“Per sort, les contencions no són habituals, però malauradament encara passa, i n’hi ha a qui se’ls lliga durant dies sencers”, afirma Edgar Vinyals, president de la Federació Veus, l’associació que aglutina totes les entitats del moviment en primera persona.

“El tema de les contencions és molt greu, tant de bo hi haguessin càmeres ocultes als centres psiquiàtrics perquè sortís a la llum tot el que hem d’aguantar”, assenyala Pons, a qui han lligat tres vegades al llarg de la seva vida.

“Fa dos anys vaig estar més de 24 hores lligada. No hi havia ni un timbre. Si tens set, no pots beure. Si vols anar al lavabo, t’aguantes. Per menjar em deslligaven només un braç”, apunta la representant d’ActivaMent al Berguedà, que ha preferit no revelar el nom de l’hospital on va estar ingressada.

Té 43 anys i des dels 17 conviu amb el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) i el trastorn bipolar. Confessa que, a més, ha patit discriminació, “bullying” i fins i tot abusos sexuals. Tot i així, mai s’ha rendit i considera que, ara més que mai, cal “continuar treballant com formiguetes per canviar la societat”.

Grups d’Ajuda Mútua per apoderar el col·lectiu

“Quan em van diagnosticar esquizofrènia i paranoia, amb 22 anys, vaig notar un retrocés en la relació amb la meva família i els meus amics. La meva primera dona mai va permetre que expliqués el que em passava a la seva família”, explica Josep Franch, vocal territorial d’ActivaMent de la Catalunya Central.

“A Manresa és molt difícil ensenyar la cara, és una ciutat amb mentalitat de poble i la gent té vergonya de parlar del tema”, confessa Franch, que celebra que Manresa sigui una de les ciutats on s’organitzen Grups d’Ajuda Mútua, reunions impulsades i coordinades per persones amb trastorns mentals per conversar sobre el dia a dia convivint amb el diagnòstic.

Franch assegura que les GAM apoderen el col·lectiu: “En altres teràpies hi ha un psiquiatre o una psiquiatra que porta la veu cantant, però aquí tothom és igual”.

“Des d’Obertament intentem promoure la lluita contra l’estigma des de l’experiència en primera persona, ja que és el que s’ha mostrat vàlid per fer caure els prejudicis”, explica Ariadna Rogero, tècnica d’Obertament.

Sempre que algú demana una persona experta en salut mental, intenten que s’accepti l’experiència de qui ha viscut o viu l’estigma. “Hi ha molta tendència que ens demanin psiquiatres, però cada vegada són més els mitjans que valoren la història i la valentia dels testimonis”, opina Rogero.

Sensibilització a instituts i mitjans de comunicació

Per lluitar contra l’estigma també es fa formació a mitjans de comunicació, que és des d’on “cada dos per tres surten notícies que apunten la salut mental com a causa de fets reprovables, fins i tot en casos de terrorisme, crims xenòfobs o casos de violència de gènere”, segons Rogero. Obertament ja va visitar el Diari Ara i té pendent una trobada amb l’Agència Efe i Betevé.

Una altra mesura per trencar el tabú i acabar amb l’atribució de perillositat que pateixen les persones afectades és sensibilitzar l’alumnat jove a escoles i instituts. “Ja s’ha està fent a una vintena d’instituts i el curs que ve es farà a una seixantena”, explica Juncosa, sobre el projecte que treballa el tema de la salut mental des de diverses assignatures.

“Per exemple, a matemàtiques es fa estadística sobre salut mental i a anglès passem un vídeo d’una campanya britànica que lluita contra l’estigma”, apunta Juncosa. 

En definitiva, tal com lamenta Carme Pons, “està més acceptat tenir diabetis que un trastorn mental” i, en part, és per culpa del desconeixement, segons explica Rogero: “Fins i tot ens pregunten què es considera trastorn mental ja que hi ha molta confusió entre trastorn i altres problemes de tipus cognitiu o malalties degeneratives”.