Violències 2.0: a cop de like!

Judit Prieto i Maria Sangés, d’Enruta't, aborden les violències masclistes presents a l'entorn digital i proposen estratègies per combatre-les al taller digital Violències 2.0: a cop de like! emès pel canal d'Instagram de @prouviolencia el dia de Sant Jordi.

Què són les violències masclistes?

Judit Prieto: Les violències masclistes mantenen el control dels homes i la submisió de les dones. Constitueix una violació dels drets humans fonamentals. La violència de gènere existeix perquè té el permís de la societat. No és un tema privat, sinó social. S'ha produit al llarg de la història, en tots els països, independentment de la cultura, la religió, la classe social o la capacitat econòmica de les persones que l'exerceixen i les que la pateixen.

Maria Sangés: Hi ha com una espècie de prototip de dona maltractada. És un estigma que hem de trencar.

Com podem identificar les violències masclistes?

J.P.: La violència masclista té un sistema estructural que la sustenta. Una de les seves parts és la socialització de gènere. Són els estereotips que aprenem des de la infància i, fins i tot, previs al naixement. Per exemple: “Serà nen o nena?”, “pintem l'habitació de blau o de rosa”. I què tenen de dolent aquests estereotips? Que marquen el camí d'allò que és acceptable del que no ho és. Si seguim els camí 'correcte', serem socialment acceptables. Si sortim del camí, rebrem càstigs. Aquests càstigs són violències.

Els estereotips estan arreu: a les pel·lícules, als llibres, a les botigues, als catàlegs dels supermercats, a les famílies... Cal identificar-los per saber com ens afecten.

Una altra pota que sustenta el sistema de violències masclistes són els mites. Ara, per exemple, 'que la violència de gènere', 'que les feministes exagerem', 'que hi ha coses més importants', 'que la violència entre parelles és una cosa íntima', 'no tornis sola a casa de nit', etc. Són mites

M.S.: Als tallers, les joves ens comenten que sempre els hi recomanen des de casa o les amistats, que no vagin soles quan surten de festa, o que no beguin massa, i això genera un sentiment de culpa de que si els hi passa alguna cosa dolenta s'ho mereixen perquè no han estat responsables.

J.P.: Totes som responsables de l'existència de la violència de gènere. Si coneixem algú que n'està patint, hem d'actuar. No podem mirar cap a un altre costat. Podem fer moltes coses per acabar amb aquest continuum de violència: no perpetuant els acudits sexistes, per exemple.

Com s'ha endinsat la violència de gènere a l'entorn 2.0?

M.S.: Com hem dit, la violència de gènere no és una qüestió individual, sinó sistèmica. No només em passa a mi, sinó a la meva amiga, veïna o desconeguda. I afecta a totes les esferes de les nostres vides. Per tant, també a les noves formes de comunicació i relació, a les xarxes socials. Aquestes violències s'han camuflat i adaptat en el nou entorn 2.0. No demonitzem les xarxes socials, sinó que son una eina més que reflecteix el comportament social.

J.P.: Potser som les persones adultes les que conservem un recel cap a les noves tecnologies. Els hi tenen por. Els i les joves entenen que la vida real i la digital es combinen. I que tenen riscos però tot d'oportunitats positives.

M.S.: Als nostres tallers les noies ens diuen que, a més de per lligar, utilitzen les xarxes socials per explicar la seva vida, per mostrar-se. Els nois, sobretot per lligar, i no tant per compartir la seva intimitat.

Què és el sexting? I el sexpreading?

J.P.: El sexting és la pràctica d'enviar missatges, fotografies, àudios o vídeos amb contingut sexual amb consentiment a través de xarxes socials. Mentre hi ha consentiment, tot bé. La violència apareix quan el contingut es comparteix públicament sense consentiment. És el que s'anomena sexpreading. I és una violència masclista més, en aquest cas, en un entorn 2.0.

M.S.: Si una noia decideix empoderar-se i enviar un contingut sexual a la seva parella sexoafectiva, des de la confiança, corre el risc que l'altra persona en faci un mal ús. I la societat la castigui perquè està mal vist que les noies surtin de la seva castedat.

J.P.: Ho veiem quan l'insult més habitual als instituts per a les noies encara és puta o guarra. I en el cas dels nois, maricón. La diversitat afectivosexual està al marge. Cal posar-la al centre.

M.S.: Les noies ens acostumen a explicar que reben 'fotos-polla', és a dir, imatges on es veu un penis en primer pla. Els nois, en canvi, confessen que no han rebut mai una 'foto-cony'. Els nois esperen rebre resposta entre riures i les noies confessen que no els hi posa calentes veure un penis sense context.

Aquest és un dels efectes de la societat fal·locentrista i coitocentrista en la que vivim. On està normalitzat que els penis sigui el centre de les relacions sexoafectives. Això va de que l'home té poder sobre la dona, en l'imaginari. Són violències normalitzades.

J.P.: Fins i tot, les noies se senten culpables i es pregunten què poden fer. Denunciar? És tan greu? De nou, el focus de la responsabilitat es posa en les dones. Anem a posar-lo amb qui exerceix les violències.

Si hi ha confiança, és dolent donar les contrasenyes dels perfils?

M.S.: Confonem l'amor amb el control. Donar les contrasenyes de les nostres xarxes a la parella 'perquè hi ha confiança' no deixa de ser una violència. Donar les contrasenyes no és un acte de bona fe, de confiança perquè no hi ha res a amagar. S'ha de posar límits i no deixar entrar les dinàmiques de gelosia. Cal canviar el xip.

La idea de dos individus que es fusionen en un de sol per amor és un dels mites de l'amor romàntic nociu. I hi ha tant nois com noies que el pateixen. Cada persona ha de tenir el seu propi espai.

Com afecta aquesta violència masclista?

J.P.: Algunes persones pensen que es tracta d'una guerra entre homes i dones. I no és això. La violència de gènere ens afecta a tots i totes. Els homes també han de complir amb uns rols: ser forts, valents, no plorar, etc. És evident que no els afecta de la mateixa manera que a les noies, però també hi ha una pressió social per seguir el model de masculinitat heteronormativa, com si fos l'únic vàlid. Animem a tots els nois a trencar amb les masculinitats hegemòniques i reiventar-les.

M.S.: Les noies pateixen una pressió molt forta per complir amb els cànons estètics i a les xarxes, la gordofòbia és molt present perquè les humiliacions i violències, sovint no tenen càstig i queden impunes.

Quines estratègies tenim d'autodefensa ciberfeminista?

J.P.: Hi ha youtubers i instagramers que ara estan lluitant contra el masclisme, la lgtbifòbia que han esdeveningut referents per a joves. És un bon exemple d'un ús transformador de les xarxes socials. És importantíssim que les noies siguin presents a les xarxes, a les noves teconologies i combatin les violències dia a dia. No ens apartem del món 2.0, també és el nostre terreny, com el carrer.

En el cas de les menors d'edat, animem a que les amistats, sense jutjar, acompanyin quan hi hagi violències i que, demanin suport a adults, a l'institut i als serveis institucionals. Formar part de xarxes, col·lectius i grups feministes ajudaran a crear sororitat i apoderament.