Són les onze passades. Caminant amb serenitat arriba en Xavi, en un dia assolellat i on la vida al barri de Sants transcorre amb completa normalitat. Dins d'un forn de pa, el soroll de la màquina de cafè amaga amb boicotejar l'entrevista. Un esmorzar amb cafè amenitza una conversa de to amable i distès. Sense adonar-nos, hem fet un repàs als grans esdeveniments recents de l'àmbit de les migracions, com la manifestació multitudinària 'Volem acollir' a Barcelona, del 18 de febrer del 2017. El rellotge ha avançat, i perplexos atenem les queixes de la gravadora, que protesta perquè encara no ha començat a fer la seva feina.

A la televisió, una història val més que mil paraules?

Sens dubte. T’ho explicaré a través d’una experiència personal. Jo feia un programa a Catalunya Ràdio a la temporada 2015-2016 i en aquell moment li vam dedicar una atenció molt especial al que se’n deia ‘la crisi del refugi a Europa’. Però, realment, fins que no vaig anar als camps de refugiats i vaig poder posar cara, noms i històries al que hi havia al darrere de la crisi humanitària, no vaig sentir un impacte realment trencador.

Què va canviar en aquest moment?

A la tornada vaig veure molt clar que, amb el que havia viscut, havia d’aconseguir a través dels mitjans de comunicació, que també li passés als lectors, oients i teleespectadors. És a dir: posar les històries per endavant. Posar noms i cara a les persones i que t’expliquin en quina situació es troben, què han viscut i que, a través del testimoniatge, aconsegueixin un impacte molt més directe.

El testimoniatge és indispensable?

És infal·lible. Si volem aconseguir que el teleespectador entengui quines són les necessitats, quins drets s’estan vulnerant, quina és la realitat que estan vivint les persones i quina és la raó de l’existència de les ONG i de les entitats, de l’associacionisme i del voluntariat, sempre, l’única manera és a través del testimoniatge. A la tele, si no hi ha història, no hi ha notícia.

Però un cas particular de vegades pot no acabar de representar o il·lustrar una realitat més complexa.

Entenc que la feina del periodista és explicar que una realitat complexa no es resumeix només en un cas. Potser de vegades necessitaràs una multiplicitat de casos i testimonis per ensenyar la pluralitat del fenomen. Aquí entra la feina de matís del periodista. Però la feina de creació d’empatia, crec que és molt important que es faci des d’un testimoni.

Què ha de tenir una informació perquè surti publicada?

Crec que bàsicament ha de tenir tres criteris. El primer és la novetat. Des dels telenotícies estem intentant explicar fenòmens nous i estem fent notícies, per tant, requereixen novetat. Això és un problema en un moment de cronificació dels conflictes, com la pobresa a la ciutat, la crisi del refugi a Europa o l’arribada de menors. És intrínsec a la nostra feina buscar la novetat en fenòmens que porten molt de temps a l’agenda mediàtica.

Quin seria el segon?

El segon requisit és que sigui rellevant. Si una història és només una història però no explica un fenomen més global, no és rellevant, és una anècdota. És important que siguin històries que ens permetin explicar els fenòmens socials que es produeixen. I la tercera, que sigui explicable. Des del punt de vista de la narració televisiva, ha de tenir maneres de poder-ho explicar.

Els telenotícies necessiten imatges.

Si hi ha un fenomen que no podem mostrar, que no tenim les dades, que ningú ens parla, que ningú ens ho explica fins i tot dins de l’entitat, es fa molt difícil explicar-lo. Si una informació compleix els dos primers criteris, però no tenim imatges o no tenim amb qui contactar, busquem la forma per explicar-ho. Però hi ha vegades que les informacions definitivament no es poden explicar per televisió i són molt més adequades, per exemple, per premsa.

I com les entitats poden traspassar el vostre filtre? Les escaletes cada dia van carregades de continguts. Es fa difícil competir amb l’actualitat informativa.

Els meus consells són dos. Primer, observa bé quan puja i baixa la marea. No intentis creuar el riu quan la marea està alta. Si al matí està alta, espera’t a la tarda, que potser baixa. Segon, suma’t al corrent. És a dir, intenta veure quines són les tendències informatives i intenta pensar si en aquestes tendències tens alguna cosa a dir.

En quin exemple penses?

Estic pensant en l’atemptat que hi va haver a Nova Zelanda. Pots dir, avui no llenço res perquè els mitjans estan cobrint un atemptat internacional. O bé pots dir: “Ostres, jo precisament treballo en temes d’islamofòbia, i aquest és un atac islamòfob!”. Si en aquestes setmanes s’està parlant sobre la inclusió dels menors no acompanyats, potser serà més fàcil a les entitats que treballen aquests temes, posar-los sobre la taula.

Creus que el Tercer Sector està prou representat als mitjans?

El Tercer Sector està sostenint aquest país i crec que la ciutadania no n’és prou conscient. I probablement és perquè els mitjans de comunicació no ho expliquem prou. Al final, fent autocrítica, et diré que els mitjans tendim a treballar amb fonts oficials i per tant és menys habitual treballar amb fonts no governamentals. I aleshores probablement costa més.

Les més petites, per tant, ho tenen més complicat?

Des del punt de vista de les entitats, diria que no totes tenen les mateixes necessitats. Una associació ha de pensar quin és l’objectiu de la seva comunicació. Potser hi ha algunes que prefereixen treballar en un cercle de confiança o en l’anonimat. Hi ha entitats on la seva necessitat principal és aconseguir socis o voluntaris. Crec que les entitats han de veure quines són les seves necessitats per establir la seva estratègia de comunicació.

Què creus que fan bé les entitats en la manera de relacionar-se amb els periodistes?

No tinc una opinió general sobre el Tercer Sector. Venint cap a l’entrevista, una de les coses que pensava és que són molt important les relacions de confiança entre persones. Potser això respon a la pregunta. Més que la relació entre entitat o mitjà, parlo de la relació entre una persona de l’entitat i un periodista en concret. Què fan bé per mi? És necessari generar aquesta relació de confiança. Jo conec gent que treballa amb determinades entitats que sé que ens podrem ajudar.

I llavors el contacte es fa de manera directa.

En aquestes relacions ja no espero que m’arribi una nota de premsa. Quan me n’arriba una, ja sé el que està passant. I si no ho sé, és que no estic fent bé la meva feina. Estic molt en contacte amb el dia a dia de les entitats, a través de les relacions personals.

Com s’aconsegueix aquest vincle?

Sabent que treballem amb els mateixos objectius. S’estableix una relació de confiança quan entenem que l’entitat en la seva línia estratègica, amb el seu enfocament o praxi professional, i jo en la meva, en àmbits diferents, al final tenim una visió d’una millora social. Crec que això l’entitat ho valora i que en el fons estem treballant en l’objectiu de la millora social i és quan es produeix aquesta relació més personal.

És més fàcil establir aquesta relació de confiança amb els mitjans públics que amb els privats?

T’hauria de dir que sí, però conec periodistes en mitjans privats que també ajuden a fer un món millor. Més que praxi generals dels mitjans, diria que són les actituds concretes de periodistes. Si fos una entitat del Tercer Sector, tindria clar amb quins periodistes no voldria parlar mai.

Per por que tergiversin la informació.

Vivim en una època d’alarmisme, de buscar el ‘clic’ fàcil, de molta competència entre mitjans, i de gent que està treballant de manera molt irresponsable.

T’has trobat amb males pràctiques per part de les entitats?

Potser a vegades quan detectes que estan intentant crear una barrera perquè el periodista no accedeixi a la realitat: a saber què està passant, a accedir als testimonis. És a dir, quan hi ha una voluntat més que de transparència, d’ocultació. De vegades te n’adones que l’estratègia comunicativa és ocultar.

Sembla fins i tot estrany. Intueixo que un gran percentatge d’entitats volen ser visibilitzades.

Sí, a vegades per una desconfiança prèvia de l’entitat cap al mitjà o viceversa. Quan notes que s’estableix una barrera, aleshores encara tens més ganes de tirar-la a terra per veure què hi ha al darrere. Això passa, hi ha notes de premsa que te n’adones que oculten més informació que aporten. De vegades t’arriben comunicats de tres línies.

L’actualitat és cíclica. Abans eren les persones refugiades, i ara els MENA. Què és el que fa que hi hagi ‘booms’ d’informació?

No hi ha una fórmula màgica, però en general és la novetat. És lògic que posem la lupa en aquest fenomen, per exemple, hi ha 168 centres oberts a tot Catalunya. Això fa que tothom pugui tenir un d’aquests centres al costat de casa. És un fenomen que toca molt de prop a la gent i que és nou. Per tant tindrà un cicle fins que es normalitzi fins que la situació sigui quotidiana i habitual. Igual que el que va passar el 2015 amb l’arribada de sol·licitants d’asil a Grècia i Itàlia.

I es genera un pic d’informació.

Són informacions que generen onades, que tenen una cresta, i que acaben baixant. Des del punt de vista de l’estratègia comunicativa, no hem vist cap menor parlant davant d’una càmera, amb el qual crear una empatia i entendre el fenomen. Només ens hem quedat amb si esnifen cola o roben bosses. No sabem res de les causes del fenomen.

Per què passa això?

Crec que té a veure en un cert punt, que és comprensible, amb una política de protecció d’aquestes persones perquè són menors, però crec que està generant uns efectes perversos perquè aquest hermetisme, està fent que no es pugui crear cap empatia, i només recel. L’Administració no ens deixa als mitjans perquè entenen que perquè són menors, no poden parlar.

Els menors també han d’estar representants.

Conec molts pares que signen documents perquè els seus fills puguin intervenir i tenir veu a la societat. En canvi, l’Administració, que és qui els tutela, no signa aquest paper. Entenc una part d’aquesta política però està creant una manca d’escolta. Crec que està creant un mal social. Per què un noi de 17 anys no pot mostrar el seu testimoniatge en un mitjà, o en una xerrada al seu poble? Sempre que ho vulguin fer i estiguin preparats per fer-ho.