Xavier Pérez: “Quan va creuar la costa turca en pastera, va tenir por a morir”
Comparteix
El Programa Català de Refugi connecta grups de mentoria amb persones refugiades amb l’objectiu d’aconseguir la plena integració dels nouvinguts a Catalunya.
En Xavier Pérez es lleva cada dia per anar a les oficines de la Diputació de Barcelona, on treballa com a tècnic de Seguiment i Avaluació de Polítiques de Foment del Teixit Productiu. Com altres mentors i mentores, en Xavi ha participat en el Programa Català de Refugi, un projecte de solidaritat per atendre les necessitats de les persones sol·licitants de protecció internacional o refugiades mitjançant la mentoria.
Durant gairebé un any, en Xavier ha fet voluntariat en un grup de mentoria per acompanyar en Bismillah, un jove afganès que va arribar a Barcelona fa aproximadament un any i mig. En aquest any, en Bismillah ha aconseguit feina en un restaurant mexicà i s’ha format en hosteleria, després de tenir dificultats en un curs de Formació Professional en electrònica pel poc domini de la llengua.
A dia d’avui, en Bismillah es relaciona amb famílies d’Afganistan i té amics més grans de la mateixa procedència. A banda, manté una xarxa relacional amb els seus mentors i mentores, famílies i també nois joves. No ha sigut un camí fàcil, però la vida del jove refugiat sembla que s’ha començat a estabilitzar.
Explica’ns els inicis de la teva mentoria.
Tot va ser idea d’una amiga. Ens vam apuntar al Programa Català de Refugi omplint el formulari per proposar-nos com a mentors. En un temps vam fer una formació. Em va semblar massa llarga quan ens van passar el programa formatiu. I ens uns mesos ens van trucar de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Érem un grup de quatre mentors.
I aquí et van emparellar amb una persona refugiada.
És un noi d’Afganistan, en Bismillah. Té 22 anys i és molt maco. És una persona molt agradable. Potser és una mica tímid i li costa relacionar-se per l’idioma, però t’ho posa molt fàcil i intentar fer-se valer per ell mateix. És un noi molt espavilat, bastant independent i que se sap moure bé.
Quina és la seva història?
Va estar primer a a Noruega un any i mig i després a Madrid dos mesos. Finalment ha vingut a Barcelona perquè així ho preferia. Un dia a la platja ens estàvem banyant i es va emocionar. Ens va explicar que havia estat a una pastera per travessar la costa turca. En Bismillah va passar molta por. No va ser un camí de roses, va tenir por a desaparèixer i molta gent ha mort en altres trajectes amb pastera.
Com va ser el procés de mentoria?
Primer va ser tot molt formal, era una relació de mentoria que naixia de l’administració. Aquesta relació va durar un temps però es va trencar per l’aplicació del 155 i altres temes contractuals i de renovació del plec. La relació de mentoria va durar un any, però vam perdre el contacte amb la Generalitat.
Què va passar?
Els mentors vam decidir seguir amb el procés, ja que el nostre compromís era d’un any. Ara, ja fa dos mesos que s’ha acabat el projecte. Mantenim el contacte però ens veiem un cop al mes.
Quines activitats fèieu amb en Bismillah?
Sobretot fèiem plans a l'aire lliure. Els quatre mentors anàvem rotant en funció de les nostres agendes. Quedàvem a diferents punts de Barcelona: Montjuïc, Poblenou, el Parc Güell... Principalment fèiem una volta i xerràvem. Sovint acabàvem asseient-nos una estona en un Parc o en algun lloc xulo. Un dia vam acompanyar-lo a fer-se el carnet de la biblioteca i també l’hem portat al Camp Nou.
Com t’ha enriquit aquesta mentoria?
He pogut conèixer una altra realitat, una mica complicada. Em va sorprendre la maduresa del noi i vaig trencar molts estereotips. T’ajuda a trencar tòpics i destaco la integritat de la persona en tots els sentits: la seva correcció, com s’espavila, etc. També reconforta veure que l’hem ajudat mínimament. Més que ajudar, ha tingut un punt de suport com a mentors i de connexió amb gent d’aquí.
Ho tornaries a fer?
Sí, ho recomanaria, com tot a la vida res és un camí idíl·lic de roses. Jo he tingut molta sort. Aquí estem carregats d’històries i de ‘merdes’ del dia a dia, i no podem conèixer la realitat que viuen aquestes persones. En el nostre cas, els mentors hem ajudat a encaixar la vida d’una persona en una societat amb molts compromisos.
Afegeix un nou comentari