Blanca Bayas: “Els feminismes i els ecologismes tenen una lluita comuna contra l’actual model biocida”
Comparteix
Segons Blanca Bayas, les dones i les identitats dissidents segueixen desenvolupant el treball reproductiu en major mesura. Font: B. B. 
El terme 'ecofeminisme' va ser encunyat per l'escriptora François d'Eaubonne al 1974. Font: B. B.
Als ecofeminismes, segons la investigadora, conflueixen diverses reivindicacions com les de l'accés a l'habitatge, la sobirania alimentària o la sobirania energètica.
Blanca Bayas és investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització i membre d’Acció Ecofeminista. Recentment ha publicat Propostes ecofeministes per repensar les ciutats. Camins públics i comunitaris. Per a ella, la lluita dels ecofeminismes no és una qüestió actual, malgrat que el concepte estigui guanyant ressò mediàtic els últims anys.
Com a experta en aquest tema, també pensa que no es poden plantejar solucions a la crisi mediambiental sense una perspectiva comunitària que tingui en consideració totes les opressions sistèmiques.
Estem a punt de col·lapsar?
Quan ara es parla de col·lapse, es fa des d’una mirada molt occidental i situada. Ja hi ha contextos i persones que estan –i han estat– col·lapsant a molts nivells. Em refereixo a comunitats i col·lectius socials que no tenen accés a necessitats bàsiques com l’habitatge, l’aigua, l’alimentació, la salut, l’educació, les cures... en definitiva, àmbits relacionats amb la reproducció i la vida.
Evidentment, l’emergència climàtica és real, i també es pot veure al nostre territori (per exemple al Delta de l’Ebre, en perill de desaparèixer). Però jo no parlaria d’una sola crisi, sinó d’un conjunt de crisis que es donen en el marc d’un sistema capitalista cisheteropatriarcal, que fa que les desigualtats i les vulneracions de drets continuïn creixent.
I què penses de les solucions que proposen algunes polítiques europees com l’Agenda 2030?
Des de l’Observatori del Deute en la Globalització denunciem els plans de recuperació de la Unió Europea, ja que creiem que no estan donant resposta a les necessitats socials. Pensem que són propostes de greenwashing (rentat de cara verd) i tecnocapitalistes, ja que confien excessivament en la digitalització.
A més, no qüestionen el model de creixement, sinó que tornen a invertir en les mateixes grans empreses contaminants de sempre, que vulneren els drets de les treballadores i exploten el Sud global i els nostres territoris.
Què cal tenir en compte quan es parla de decreixement?
De vegades, quan es parla de les alternatives en la dimensió ambiental, es posa èmfasi en falses solucions, com ara el reciclatge individual. Això passa perquè al sistema l’interessa que mantinguem –fins i tot que augmentem– els nostres nivells de consum.
Blanca Bayas: “Al sistema l'interessa que mantinguem els nostres nivells de consum".
El que calen són respostes col·lectives amb perspectiva de classe, de gènere i antiracista (apart d’altres eixos d’opressió). I no només quant al consum, sinó també en relació amb les condicions dels treballs socialment necessaris i el reproductiu, aquell que històricament hem realitzat les dones i les identitats dissidents.
Tot i així, com podem trobar l’equilibri entre les respostes individuals i les col·lectives?
Jo veig tres àrees des de les quals podem actuar: la individual, la comunitària i la institucional. Totes són importants, però cada persona ha de veure des d’on se sent més còmoda. A més, no tothom té les mateixes possibilitats d’actuar en una o altra.
La individual passa pel fet de consumir de manera conscient, però de vegades està molt limitada. La comunitària passa pel fet d’organitzar-nos amb altres persones per trobar alternatives (com ara les comunitats energètiques, els horts comunitaris, les cooperatives d’habitatge...). La incidència en la dimensió institucional també és important, tot i que és més hostil, de difícil accés i molt androcèntrica. No obstant això, crec que la societat civil es pot organitzar per aconseguir coses des d’aquí, com ha passat amb les lluites per la derogació de lleis injustes, com és la d'estrangeria, o amb la ratificació del conveni 189 de la OIT.
Totes aquestes lluites tenen relació amb l’ecofeminisme, un concepte bastant 'nou', però que té una genealogia molt àmplia...
La paraula ‘ecofeminisme’ va començar a utilitzar-se a partir del 1974 per part de la François d’Eaubonne. A nosaltres, però, ens agrada més parlar d’ecofeminismes, en plural, perquè entenem que són diversos, igual que els feminismes. També parlem de pràctiques ecofeministes, que són aquelles en les quals s’encreuen les lluites feministes i ecologistes.
I que tenen en comú els feminismes i els ecologismes?
El mateix sistema que es lucra del temps i el treball de les dones, es lucra també dels recursos naturals i dels territoris. Per tant, es tracta d’una lluita comuna contra l’actual model biocida i contra l’acumulació per despossessió.
Blanca Bayas: “El mateix sistema que es lucra del temps i el treball de les dones, es lucra també dels recursos naturals i dels territoris”.
Què és exactament l’acumulació per despossessió?
Es tracta d’un concepte encunyat pel teòric marxista David Harvey. L’acumulació per despossessió succeeix quan el sistema mercantilitza àmbits que abans estaven exclosos pel mercat, deixant fora certs col·lectius de la seva interacció i gaudi, i acumulant beneficis en poques mans.
Això és el que passa amb la natura i amb el treball de les dones i les identitats dissidents: el sistema els invisibilitza però alhora s’aprofita d’ells perquè els necessita.
De vegades pot fer la sensació que, pel fet que les dones haguem entrat al mercat laboral, el treball reproductiu ja està repartit equitativament...
En realitat, les dones sempre han treballat tant a l’àmbit reproductiu com al productiu i també assalariat. En el nostre context podem pensar, per exemple, en aquelles que treballaven a les fàbriques durant la revolució industrial. El que passa és que sempre hem estat més precaritzades.
Blanca Bayas: “Les cures segueixen sense estar valorades i globalment distribuïdes”.
Pot ser que ara les dones treballin més fora de casa en alguns contextos, però això no fa desaparèixer la crisi estructural de les cures. Les dones migrades, pobres i racialitzades són les que ara s’ocupen en major mesura d’aquest treball quan esà mercantilitzat, en unes condicions hiperprecàries (a més del treball que també realitzen en les seves pròpies llars). Per tant, les cures segueixen sense estar valorades i globalment distribuïdes.
Penses que el sistema capitalista s’intentarà apropiar també del concepte d’ecofeminisme, així com ha fet amb el feminisme?
El sistema sap escollir molt bé les paraules que utilitza, i els ecofeminismes estan tenint ara més ressò... Però, com dèiem, han existit des de sempre. Al sud global, moltes dones posen el seu cos per lluitar en defensa de la vida i dels territoris. I, salvant les distàncies, al nostre context també estem lluitant des de diversos fronts.
És important que es comenci a parlar dels treballs socialment necessaris i de la importància dels serveis públics, però clarament hi ha molta hipocresia. Al final, qui segueix rebent les ajudes “per a la recuperació”, són empreses i industries contaminants.
Des d’on diries que s’està lluitant en el nostre context?
Des de l’urbanisme feminista (per exemple el Col·lectiu Punt 6); des de la lluita per la sobirania alimentària (amb les cooperatives agroecològiques); des de la lluita per la sobirania energètica (amb les comunitats energètiques, l’Aliança contra la Pobresa Energètica o la Xarxa per la sobirania energètica) i des de la defensa de l’atenció primària i comunitària en la salut i l’educació (amb col·lectius com La Capçalera o l'aFFaC).
En definitiva, des del sindicalisme feminista i alternatiu, com són les Sindillar o el Sindicat SAD; i des de les diverses iniciatives en els barris d'autogestió i/o emmarcades en les economies alternatives, com són la social, solidària i feminista.
Afegeix un nou comentari