Entitats i territori reclamen un desplegament just, igualitari i sostenible de les energies renovables

Tenim la certesa que el planeta s’aboca perillosament a un col·lapse ambiental i que el marge de reacció s’estreny dia rere dia. Malgrat que els senyals d’alarma s’amunteguen, totes les alertes científiques evidencien que no estem actuant amb la valentia i determinació que requereix l’atzucac en què ens trobem.

Tanmateix, hi ha idees cada cop més assumides per tothom si volem evitar que el món vagi pel pedregar. La principal és la urgència de reduir les emissions i, per tant, abandonar els combustibles fòssils, una necessitat que per fi va quedar palesa –encara que timidament– a l’acord final de la passada cimera mundial del clima, la COP28 celebrada a Dubai.

Estem parlant d’un canvi de paradigma, tan indefugible com complex, que implica transformacions estructurals i profundes que cal afrontar com a societat a escala global. Amb tot, si baixem el focus, una de les solucions a la crisi climàtica que ha tingut més ressò mediàtic en els darrers temps té a veure amb l’avenç de les energies renovables, un pas que avui ha deixat de ser una opció per convertir-se en una urgència, s’entesten a repetir cada cop més veus. En aquest punt, però, convé no oblidar que les presses mai són bones conselleres.

Per tant, entesa la premissa que cal una transició energètica cap a les energies netes, el debat se centra en com fer efectiu aquest canvi de model. De quina manera i a quina velocitat? Cal apostar més decididament per l’autoconsum, els projectes públics i les iniciatives locals en comptes de promoure macroprojectes? És indispensable que la generació d’energia s’acosti als llocs on es consumeix? I, el més important: s’està fent una planificació ordenada i a nivell de país d’aquest desplegament massiu de les renovables?

Cap a un canvi de model real?

En els darrers anys, a Catalunya i a la resta de l’Estat ha fet fortuna un lema que proclama ‘Renovables sí, però no així’. És el clam de molts territoris, crítics amb un model d’implantació massiva de les renovables basat en macroprojectes que, asseguren, s’està imposant de manera desigual i opaca, sense la planificació adequada, d’esquenes als territoris afectats i perpetuant el model anterior de control de l’energia en mans d’oligopolis.  

Una de les entitats que lidera aquesta reivindicació és la Xarxa per la sobirania energètica (Xse), que advoca per un canvi de model energètic real, que no es limiti a una substitució de la tecnologia. “Hi ha dues premisses bàsiques que cal tenir en compte: la primera és que la generació d’energia deixi d’estar en poques mans i fem possible un model més democràtic, en mans de la ciutadania i amb un control efectiu de les comunitats; la segona és posar fi a les grans inequitats que ha tingut la implantació de les renovables a Catalunya i cercar un equilibri que generi el mínim prejudici al territori”, explica el Josep Babot.

En efecte, si fem un cop d’ull al mapa de les renovables a l’Estat, bona part de les empreses que impulsen aquests megaprojectes eòlics i fotovoltaics són les de l’oligopoli elèctric, que controlen més de la meitat de l’energia verda operativa a territori espanyol. “Pel que fa a la resta, són empreses i fons estrangers, sense cap vinculació amb el territori, que inverteixen per treure un rendiment, sense que els importi els impactes que això pot tenir a les comarques afectades”, agrega Babot.

Des de la Xarxa Catalana per una Transició Energètica Justa (XCTEJ), que reuneix entitats del país preocupades per la imposició d’aquest model de transició, incideixen en la manca de planificació en el desplegament de les renovables. No s’està decidint res a nivell de país, denuncien: “Tot s’acaba decantant en funció dels interessos dels grans oligopolis energètics; mentrestant, la destrucció que s’està produint al medi rural és brutal”, assegura la Montserrat Corberó, membre de la xarxa.

Ambdues entitats coincideixen a deixar clar que no estan en contra de la implantació energies renovables, ben al contrari: aposten decididament per les energies verdes, però en el marc d’un model net, sostenible, descarbonitzat, distribuït i democràtic. “Evidentment que aquest canvi cap a les renovables s’ha de fer, però volem que es faci bé, minimitzant els efectes contraproduents que provoqui, tant aquí com en aquells països del Sud Global, per exemple, on s'extreuen recursos i materials per a la fabricació dels equipaments”, subratlla Corberó.

El mateix plantegen des de la Plataforma Territori Sostenible del Camp, un moviment que aplega entitats, organitzacions i particulars del Camp de Tarragona. “Estem totalment a favor de la transició energètica i les polítiques verdes, creiem que és un pas imprescindible; ara bé, del que estem en contra és del model i del fet que les mateixes empreses que ens han dut al declivi ambiental es presentin ara com les salvadores de la crisi climàtica”.

La Plataforma Territori Sostenible del Camp es va activar durant la pandèmia, arran de la proliferació de macroprojectes al territori, un dels més impactats per aquesta problemàtica. “Van començar a aparèixer projectes a tort i a dret, molt sovint sense que ni els mateixos ajuntaments dels municipis afectats fossin conscients del que els venia a sobre”, explica el Fermí Bernardo, membre de la plataforma.

De seguida, des de la plataforma es van organitzar i van començar a treballar en l’acció de defensa jurídica per preservar el territori de l’amenaça que representa aquest allau de projectes, supervisant diàriament tot allò que es publica. “Quan surt un projecte ens el descarreguem, l'analitzem, l'estudiem –és una feinada perquè cada projecte pot tenir entre 5.000 i 10.000 pàgines– i redactem les al·legacions, que posem a disposició de tothom que les vulgui; si cal, presentem recursos d'alçada i, en alguns casos, arribem a la fase de portar les empreses a judici”, diu Bernardo.  

Els impactes d’un model de transició energètica depredador i opac

Així, quins són els impactes que genera aquest model de desplegament massiu de les renovables? Segons denuncien les entitats, les amenaces són múltiples i molt negatives per al territori.

La primera, i la més evident, són les greus afectacions sobre els ecosistemes, la biodiversitat, fauna i flora. “La destrucció és brutal; per exemple, per instal·lar els aerogeneradors s’han d’aterrassar camins, tallar un munt de bosc i crear uns desmunts de terra que són absolutament contraproduents pel medi natural”, assegura Corberó, qui afegeix que “en el moment de sequera en què estem, tot plegat deixa els nostres boscos en una situació límit, i sovint els efectes són irreversibles perquè aquests boscos no es refaran mai més”.

Certament, la instal·lació d’aquests equipaments provoca la depredació de milers d’hectàrees de terreny forestal i agrícola, i, per tant, un deteriorament de la capacitat de produir aliments i una pèrdua de sobirania alimentària que suposa una greu amenaça, convenen des de les organitzacions ambientals i bona part de la pagesia. En aquest sentit, de fet, el Carles Vicente, del sindicat Unió de Pagesos, recorda que tant la Llei de canvi climàtic com la Llei d’espais agraris deixen clar que cal preservar els espais agraris, fet que no s’està tenint en compte en el marc de la implementació de les renovables.

A banda, Corberó es pregunta “com es pot pretendre lluitar contra el canvi climàtic posant plaques i aerogeneradors on ara hi ha conreus captadors de CO2?”. Per això, des de les entitats exigeixen que es prioritzi la instal·lació de grans projectes de renovables en espais antropitzats (xarxa viària, línies ferroviàries o polígons industrials) i en sòls degradats (pedreres en desús, abocadors, o espais periurbans en estat d’abandonament).

Aquestes mesures també ajudarien a pal·liar un altre dels impactes que la implantació d’aquests grans projectes: la pèrdua de valor patrimonial de terres i habitatges en aquests territoris. Qui voldrà comprar una masia o un terreny envoltat de plaques solars o de molins de més de 200 metres d'alçària?”, planteja el Martí Senserrich, membre de Preservem l’Anoia, una plataforma nascuda de la confluència de diversos moviments que vetllen per una planificació ordenada de les energies renovables a la comarca de la Catalunya Central, una de les més afectades per la implantació de grans parcs eòlics i fotovoltaics.

Senserrich cita experts com Sergi Saladié per advertir de la pèrdua de població que tots aquests macroprojectes han provocat a petits municipis de zones on ja s’han instal·lat. “Si aquest paisatge desapareix, qui vindrà a viure al costat d’un polígon de plaques de centenars d'hectàrees?”, afegeix el Fermí Bernardo, qui insisteix que el model actual està “expulsant la població del seu propi territori”.

Sumat a tots aquests perjudicis i a la pèrdua de capacitat per atraure nova població, l’afectació d’aquest model també incideix negativament en el turisme i en el potencial per generar noves activitats econòmiques, així com en la rebaixa de qualitat de vida que tot plegat comporta per a la població d’aquests territoris. “Un dels petits avantatges de viure al medi rural és la tranquil·litat, si ens ho destrueixen, què ens quedarà?”, es qüestiona la Montserrat Corberó.

“No volem ser zones de sacrifici”

Entre les comarques catalanes més afectades per la proliferació de grans projectes d’energia fotovoltaica i eòlica hi ha l’Anoia, la Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Segrià, l’Urgell, les Garrigues, Osona, el Bages, la Ribera d’Ebre o el Pallars Jussà, per citar-ne només algunes. En bona part d’aquests territoris s’han articulat entitats, col·lectius i plataformes que denuncien l’allau de macroprojectes d’aerogeneradors i plaques fotovoltaiques. Des de fa anys, es mobilitzen per protestar contra els seus impactes i exigir una transició energètica justa i al servei de la ciutadania.

“Aquí tots tenim molt clar que arribarem fins al final per preservar i defensar el territori, i això vol dir que si cal anirem a judici o on faci falta”, afirma amb contundència el Martí Senserrich, de Preservem l’Anoia, qui no dubta a considerar els territoris més afectats com a “zones de sacrifici”.

L’Anoia és un dels territori més explotats per la proliferació de grans parcs eòlics i fotovoltaics. Concretament, ara mateix hi ha plantejats una cinquantena de projectes nous que suposarien l’ocupació de prop d’un miler d’hectàrees pel que fa als macroprojectes fotovoltaics, així com uns 135 aerogeneradors d’uns 200 metres d’alçària, que se sumarien als més d’un centenar que ja operen a la comarca. A més, ja s’ha autoritzat una línia elèctrica de Molt Alta Tensió (MAT) de l’empresa Forestalia –formada per torres elèctriques aèries de fins a 80 metres– que travessarà la comarca de punta a punta.  

El Camp de Tarragona no es queda enrere en aquesta desmesurada concentració de megacentrals solars, eòliques i parcs logístics, especialment les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Entre els macroprojectes previstos al territori, per exemple, hi ha la central fotovoltaica més gran projectada a Catalunya, que ocuparia més de 700 hectàrees, l’equivalent a un miler de camps de futbol. Amb l’objectiu de facilitar-ne la tramitació i simular que l’impacte és menor, el projecte s’ha dividit en dos –BCN Solar 1 i BCN Solar 2–. La impulsora és l’empresa petroliera Shell.  

En el marc d’aquesta implantació massiva de renovables, al Camp de Tarragona plou sobre mullat. Com detalla el Fermí Bernardo, citant un estudi recent, amb tot el que hi ha projectat només a la Conca de Barberà s’arribaria a produir l’energia equivalent a dues centrals nuclears. Això, en una comarca de poc més de 20.000 habitants que, actualment, ja genera molta més energia que la que consumeix.  

En aquest sentit, l’Anoia està en una situació molt semblant, explica Senserrich: “La realitat és que ja estem generant molta més energia eòlica i fotovoltaica de la que necessita el territori, per tant, ja estem contribuint amb escreix a la transició energètica, i si cal que aportem més, parlem-ne; el que no pot ser és que nosaltres generem tota la llum de Barcelona i que aquí, a més, tot es faci d’esquenes al territori”.

Altrament, des de l’associació anoienca puntualitzen que no creuen que aquests projectes faraònics puguin qualificar-se de renovables: “En el moment en què es passa d’una explotació agrària a una explotació d’energia, considerem que perd tot el seu sentit renovable”, matisa Senserrich. Alhora, destaca la poca transparència per part de l’administració i les empreses responsables a l’hora d’informar sobre els projectes que es plantegen, fet que agreuja la indefensió dels territoris afectats.

La Plataforma Territori Sostenible del Camp s’expressa en termes similars: “No són energies verdes perquè no es té en compte la sostenibilitat, a banda que no estem parlant d’una energia que sigui socialment justa, que és la que aproxima producció i consum i utilitza espais degradats, entre altres coses, i està clar que no és el cas”.

Macroprojectes al cost més baix

En aquest punt, cal preguntar-se per què les grans empreses i corporacions que promouen aquests macroprojectes es fixen en territoris com l’Anoia i tants altres? Senserrich té clara la resposta: “Ras i curt: el terreny és barat, els costos són menors i no es troben tantes complicacions com les que hi ha si es volen instal·lar en terrenys d’utilitat pública, per exemple”.

“Parlem d’una raó purament econòmica, van a buscar reduir al màxim el cost d’implantació, per això busquen terrenys de conreu plans en el cas de la fotovoltaica, però això és totalment contraproduent per als interessos del conjunt de Catalunya”, afirma Corberó, qui, pensant en el futur, s’interroga: “Què farem quan no tinguem superfícies de conreu per produir aliments?”.

El Josep Babot, de la Xse, suma un altre aspecte important, que és la major dificultat que hi ha en territoris on hi ha menys població a l’hora de confrontar aquests macroprojectes. “És molt diferent fer-ho a zones amb un gruix important de població, on segurament hi haurà més mitjans per oposar-s’hi, que fer-ho en espais on la població està més disseminada i és més difícil ajuntar-se i anar a l’una”, exposa, i afegeix que hi ha comunitats més petites “que es topen amb moltes dificultats per dedicar esforços a redactar unes bones al·legacions o inclús pagar persones expertes, advocades o tècniques per fer-les”.

D’alguna manera, aquesta allau de macroprojectes, que en bona part impulsen grans empreses i inversors privats, semblen gaudir de barra lliure per decidir on i en quines condicions s’implantaran. Una situació que recorda al capitalisme salvatge de les primeres etapes de la revolució industrial, en què no es planificava res i manaven els inversors privats. “Amb l’afegit que aquest model de macroparcs té un retorn mínim per a les comunitats afectades, atès que, per posar un exemple, és probable que el personal que fa falta per al manteniment dels equipaments no vingui ni de la pròpia comarca”, diu el Josep Babot, qui ho resumeix així: “Un impacte enorme i un retorn mínim”.  

Una eina de planificació que no arriba

En efecte, una de les principals crítiques al model de desplegament de les renovables és la manca de planificació. L’eina per fer-ho és el Pla territorial sectorial per a la implantació de les energies renovables (Plater), aprovat pel Govern català el maig del 2022, però que acumula retards dia rere dia i encara està lluny de ser efectiu.

De fet, mentre el Plater no arriba, es continuen validant i duent a terme macroprojectes que, un cop instal·lats, ja no es podran tirar enrere, adverteixen les entitats. Per això, mentre no estigui en marxa l’eina per definir una planificació ordenada de tot plegat, des dels moviments en defensa del territori reclamen l’aplicació d’una moratòria i la suspensió de les llicències de tots els macroprojectes que estan sobre la taula, abans que sigui massa tard. “Al pas que anem, potser quan arribi el Plater ja estarà tot trinxat”, avisa Bernardo.

Tanmateix, la confiança en què el Plater sigui la solució a tots els problemes és més aviat escassa. “Un cop el tinguem, tampoc serà la panacea”, augura la Montserrat Coberó, qui reivindica caminar cap a “sistemes i procediments democràtics i participatius, que facilitin el diàleg amb els municipis i les poblacions afectades, alhora que resolguin qüestions com quin retorn tindran aquests projectes abans de dur-los a terme”.

Hi ha alternatives

Malgrat tot, les entitats i moviments ambientals no es volen limitar a la crítica del model actual i treballen per fer visible que hi ha alternatives. “Destinarem tots els nostres esforços a aturar aquest desplegament massiu, però també a què es creïn alternatives, i en bona part som els agents del territori qui les hem de crear”, assenyala el Martí Senserrich.

“L’única alternativa és un veritable canvi de model, que doni la volta a l’actual, opac i concentrat en poques mans, per un de participat per les comunitats i per la ciutadania, on la titularitat d’aquestes centrals estigui en mans públiques i comunitàries; que impulsi un desplegament fet de manera democràtica, accessible i participada per la ciutadania”, exposa el Josep Babot, de la Xse.

Més enllà d’això, des de la XCTEJ aposten per “impulsar l’autoconsum i la innovació, que permeti generar molta més energia als mateixos ciutadans, a través de comunitats energètiques, per exemple, perquè siguin alhora consumidors i productors; així com estimular l’autoabastiment energètic a les empreses”, declara la Montserrat Coberó, qui també proposa solucions com instal·lar plaques solars en espais antropitzats com teulades, mitgeres d’autopistes o antics abocadors, entre altres.

En relació amb això, el Fermí Bernardo cita l’estudi 'Renovables sostenibles: fotovoltaica', elaborat per l'Observatori de la Sostenibilitat, que estima que a Catalunya, només utilitzant els espais degradats, es podria produir energia fotovoltaica per a vuit milions d’habitants, sense destruir ni una hectàrea de terreny conreable. “L’únic problema d’utilitzar espais degradats és que no generen tants beneficis per al gran capital, però aleshores tot això ho estem fent per fer una transició energètica justa o perquè les grans empreses guanyin molts diners”, afirma.

Arribats a aquest punt, és pertinent preguntar-se l’aposta per les energies netes pot justificar la destrucció del medi natural i dels valors ambientals. En altres paraules: hi ha futur sense biodiversitat? És evident que no. I, més enllà d’això, no estem perdent el focus si resumim la lluita contra el canvi climàtic a instal·lar macrorenovables? L’emergència climàtica no es revertirà amb mesures superficials i poc efectives, i menys amb estratègies que depredadores per al territori que creen bombolles especulatives. En el moment en què estem, coincideixen les entitats, cal emprendre polítiques decidides que ataquin l’arrel del problema i facilitin les transformacions profundes que requereix l’emergència climàtica que vivim.