Gustavo Romero: “Cal una reflexió profunda sobre el control, la gestió i la distribució de l'aigua"

La pobresa hídrica és una manifestació de les desigualtats socioeconòmiques i dels processos de privatització dels serveis essencials. Aquest concepte fa referència a la dificultat de les llars per accedir a aigua de manera segura, suficient i assequible per satisfer les necessitats bàsiques. Tanmateix, tal com assenyala Gustavo Romero, membre del Grup de Recerca en Aigua, Territori, Turisme i Sostenibilitat, la pobresa hídrica abasta molt més que això: “hi entren en joc elements com la sostenibilitat ambiental, social i econòmica”.

Per aprofundir en aquesta problemàtica, des del Departament de Geografia de la UAB s’ha dut a terme un estudi centrat en l’experiència de 35 llars del municipi de Rubí. L’objectiu ha estat entendre com viuen aquesta realitat i quines estratègies adopten per fer-hi front, en un context en què gairebé el 10% de les llars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es veuen afectades per aquesta situació.

Ens apropem a les principals conclusions d’aquest estudi de la mà d’un dels seus autors, Gustavo Romero, amb qui comentem també el paper de les administracions en la gestió d’un recurs tan fonamental com és l’aigua.

Amb quina realitat us heu trobat en la realització d’aquest estudi?

Vam poder constatar que la pobresa hídrica és una realitat poc coneguda per moltes administracions i per la societat general. Tot i la feina que fan els serveis socials de l’Ajuntament de Rubí i des del projecte Rubí Brilla, de promoció integral de l'Eficiència Energètica i les Energies Renovables, encara hi ha situacions crítiques que escapen de l’abast de l’administració. Moltes d’aquestes llars amb les quals hem pogut parlar paguen religiosament els seus rebuts d’aigua tot i tenir situacions econòmiques molt delicades i, per tant, no figuren en els llistats de la companyia d’aigua com famílies en situació de risc. Tot i això, fan grans esforços per reduir al màxim la seva despesa adoptant hàbits de consum molt estrictes i passant moltes angoixes per arribar a final de mes.

"UAB Divulga", la revista de divulgació de la @UABBarcelona és fa ressò d'un article publicat per Gustavo Romero, Jordi Nadal i David Saurí de @Geografia_UAB.https://t.co/kpmEC1PL9F pic.twitter.com/kiFNXpJA9L

— Geografia UAB (@Geografia_UAB) January 31, 2025

És nova aquesta realitat als països del nord global?

Realment és difícil posar una línia temporal per definir quan neix aquest problema. En tot cas, hi ha estudis que han descrit com la privatització de l’aigua a Anglaterra i Gal·les a finals dels anys vuitanta va comportar una sèrie de problemes que abans no hi eren com l’increment de fins al 40% dels rebuts de l’aigua que van suposar que les desconnexions de l’aigua domèstica es multipliquessin per 40 en quatre anys. Abans dels vuitanta també hi havia problemes de pobresa hídrica, però com més enrere mirem menys literatura trobem en relació amb aquest tema.

Com heu adaptat tota aquesta literatura a la realitat de l’AMB sobre la que treballeu més directament?

Hem intentat desenvolupar eines quantitatives que ens permetin identificar i localitzar aquelles seccions censals més vulnerables a la pobresa hídrica i hem pogut veure que va molt lligada a la pobresa estructural, a les desigualtats socials i a la renda.

I com d’important és aquí la gestió que se’n fa des de les administracions? 

És clau. El municipi de Rubí, on es desenvolupa l’estudi que venim comentant, és un exemple de feina ben feta. Tot i que la gestió de l’aigua és privada hi ha una molt bona relació amb la companyia d’aigua que, a més, disposa d’un fons de solidaritat per assistir aquelles famílies que es troben en situació de vulnerabilitat o que no poden fer front als pagaments dels rebuts. Però tot i aquest mecanisme, que a priori podria semblar una bona solució, veiem que els serveis socials només acaben detectant i assistint el 10% de tots els casos que es troben en una situació similar.

I que passa amb la resta?

Hem pogut parlar amb moltes d’aquestes famílies i hem vist que en la majoria dels casos desconeixen l’existència d’aquest fons. I algunes de les que sí que en tenen constància prefereixen demanar ajuda a un familiar o amic, per vergonya o per defugir de l’estigma social que això suposa.

Parlem de Rubí perquè és el municipi on s’ha desenvolupat l’article, però suposo que, aquesta situació, és extensiva a altres llocs de Catalunya. 

Sí, correcte. Recordem que un 80% de la població catalana és abastida per companyies privades o publicoprivades.

I arribats fins aquí, per on passen les solucions?

Passen per una reflexió profunda sobre el control, la gestió i la distribució de l'aigua al país. A parer meu, i tal com hem pogut constatar als diversos estudis que hem anat fent, la municipalització dels serveis d’aigua ha estat beneficiosa per a molts municipis on s’ha implementat. Aquest seria un primer pas.

Un altre exemple de bona pràctica seria el cas de Girona on s’ha implementat una tarifa ecosocial que comporta una reducció del cost de l’aigua i de les taxes municipals associades al rebut de l’aigua, i la seguretat que no es tallarà el subministrament en cas d’impagament.A Terrassa també hem vist com l’empresa municipal ha optat per impulsar la participació ciutadana mitjançant l'Observatori de l'Aigua de Terrassa, que promou la cultura de l'aigua a les escoles i fomenta el debat sobre aquest recurs essencial.

Amb tota aquesta informació, des del grup de recerca feu incidència per donar a conèixer i incorporar aquest tipus de mesures a nivell de polítiques públiques?

Som conscients que des de l’àmbit de la recerca acadèmica a vegades topem amb el problema que ens quedem als cercles acadèmics i que això potser no acaba de revertir en l’abordatge real de la problemàtica. Però sempre mirem de fer un retorn d’aquestes publicacions a les institucions pertinents per tal d’aportar coneixement i participar activament en el canvi.  

És essencial que entenguem que l’aigua és tan necessària per a nosaltres com per als ecosistemes; prioritzar-ne una en detriment de l'altra ens aboca, irremeiablement, a un futur incert

L’any passat vam viure uns mesos de sequera extrema en els que hi va haver restriccions d’aigua a diversos municipis. Més enllà de les accions d’emergència que es van adoptar, creus que es van prendre mesures pensant a llarg termini?

Les respostes a les crisis solen ser reactives en lloc de preventives. Des de la recerca acadèmica intentem generar coneixement i també ser crítics quan les polítiques són curtterministes. Hi ha molts estudis que qüestionen les solucions basades únicament en la tecnologia, que és cap on sembla que van les polítiques del país respecte a la sequera. L’optimisme tecnològic no és la panacea, i això ho podem afirmar quan veiem estudis que ens indiquen els impactes, per exemple, de les dessaladores. Penso que les solucions a llarg termini impliquen qüestionar-nos el model de consum, el model territorial, i el model socioeconòmic.

Recordo que les restriccions per la sequera es van aixecar a la ciutat de Barcelona justament els mesos de més turisme, fet que va provocar moltes crítiques. Com interaccionen béns bàsics com l’aigua amb el turisme?

El turisme incrementa la demanda d’aigua en temporada alta, pressionant uns recursos que al nostre país són limitats. La interacció és clara, i més amb el model de turisme que tenim a Catalunya. Entenc que el sector turístic té un gran pes en l’economia del país, però considero que és molt perillós que com a país no tinguem la comprensió que la nostra realitat hidrològica està canviant. A més, és essencial que entenguem que l’aigua és tan necessària per a nosaltres com per als ecosistemes; prioritzar-ne unes despeses en detriment d’altres ens aboca, irremeiablement, a un futur incert.