L’emergència climàtica al 2021: molts compromisos i poques accions

L’any 2030 i 2050 són dates clau per al canvi climàtic. Amb ambiciosos, però insuficients compromisos per part dels països per frenar els gasos d'efecte hivernacle, la contaminació o garantir la protecció de la biodiversitat, les entitats ambientals veuen lluny la solució a l’emergència climàtica.

De moment, els ulls estan fixats al mes de novembre amb la celebració de la COP26. Els estats hauran de rendir comptes davant l’ONU, mostrant els seus progressos i objectius de cara al futur per conservar el planeta. La COP26 se celebrarà de l’1 al 12 de novembre de 2021 a Glasgow (Escòcia), després de ser ajornada l’any 2020 degut a la Covid-19. L’objectiu de la Conferència és que els estats arribin més equilibrats a la COP27 del 2022, en aquest cas a l’Àfrica, encara sense saber quin país l’acollirà.

Per preparar la COP, el passat mes d’abril, el president dels Estats Units, Joe Biden, va convocar a més de quaranta persones amb lideratge a escala mundial a la Cimera del Clima del 2021 perquè els països exposessin les seves fites climàtiques de cara a 2030 i 2050.

En aquesta trobada, van destacar dos dels països participants pels seus compromisos, que s'albiren inviables. Els Estats Units es van comprometre a reduir a la meitat les seves emissions l’any 2030 respecte al 2005, i a arribar a la neutralitat de carboni l’any 2050. Brasil, per la seva part, ha assegurat eliminar la desforestació il·legal a l’Amazònia el 2030, reduint així el 50% de les seves emissions.

El president del Brasil, Jair Bolsonaro, s'ha significat per la seva inacció davant el canvi climàtic. La comunitat internacional s’ha mostrat sorpresa davant les paraules del president, donant per fet que el motiu darrere els compromisos són les pressions que rebria Bolsonaro, així com els 10.000 milions de dòlars que ha ofert Biden per ajudar a preservar l’Amazònia.

L’Amazònia, clau en la preservació del planeta

Amb gairebé vuit quilòmetres quadrats, la selva amazònica és la més gran i amb més biodiversitat del planeta. Així, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Guyana, Perú, Surinam i Veneçuela es troben al punt de mira com a estats de la zona.

La pèrdua de biodiversitat del pulmó del planeta fa que, avui, l’Amazònia hagi reduït a la meitat la seva capacitat d’absorció del CO₂ respecte a la dècada dels noranta. Només a Brasil, des del 1970 s’han perdut més de 600.000 quilòmetres quadrats de superfície forestal. Tanmateix, amb la desforestació en terres indígenes, s’han perdut més de 1.319 hectàrees, o l’equivalent a 1.800 camps de futbol.

Ocupant només el 5% del planeta, conté el 10% de les espècies de flora i fauna de la Terra. Segons WWF, a l’Amazònia es descobreix de mitjana una nova espècie cada tres dies. De tota la selva, el Brasil en té el 60%, on viuen un milió d’indígenes i el 70% de les tribus no contactades del planeta. Per aquest motiu, el país governat per Bolsonaro té un paper clau en la lluita contra el canvi climàtic i les accions que prengui aquest són d’innegable importància.

“Ara Bolsonaro està fent un discurs cap a la comunitat internacional perquè se sent pressionat. Està ajustant el seu discurs d’una manera cínica, i no amb preocupació pel canvi climàtic, perquè no només ho nega, sinó que està col·laborant en la seva agudització”, explica un dels membres de Ciutats Defensores dels Drets Humans, que prefereix mantenir el seu anonimat per la seva seguretat personal. “No hi ha cap senyal que aquestes promeses es compliran si ell o algú del seu equip segueixen al govern”, afegeix.

La pressió institucional a les persones defensores del clima

Al Brasil, les crítiques al govern pel seu tractament dels drets humans i del clima estan sent perseguides. Així ho assegura el membre de Ciutats Defensores, afirmant que ell i les persones amb què treballa se senten amenaçades i perseguides per exercir el seu dret d’expressió.

“A la COP25 que es va celebrar a Madrid -tot i que estava planejada per fer-se al Brasil, però amb l’arribada de Bolsonaro al poder no es va celebrar allà- hi havia gent d’intel·ligència del govern de Brasil monitorant el que deien els defensors del clima a les sessions. Recentment, persones líders dels pobles indígenes estan patint persecucions i responent a investigacions de la policia per participar a seminaris web o fer crítiques al govern sobre el tractament del clima i dels drets humans. És totalment inèdit i inadmissible”, alerta.  

A més, condemna aquestes actuacions per part del govern perquè vulneren els seus drets com a persones ciutadanes d’una democràcia: “Hi ha un discurs del govern de Brasil assegurant que estem en contra de l’interès nacional i que treballem pels països del nord global, que volen ocupar els recursos del Brasil. Això influeix en la capacitat d’exercir els nostres drets de llibertat d’expressió que tenim com a societat, i d’actuar i participar de la democràcia”, sentencia.

Els compromisos dels estats, molt lluny de la realitat

Pocs mesos abans de la COP26 i amb altres interessos polítics per part dels governs, els estats estan fixant grans compromisos per fer front al canvi climàtic, però aquestes mesures no són  suficients. Des del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNMUA), adverteixen que els països no estan prenent les accions adients pels compromisos que necessita el planeta.

El PNUMA alerta que s’haurien de reduir anualment un 6% els combustibles fòssils -principals responsables dels gasos d’efecte hivernacle- per complir amb l’Acord de París. Asseguren que la producció de carbó hauria de caure un 11%, la del petroli un 4% i la del gas un 3%, i denuncien que els països segueixen en la línia d’incrementar un 2% aquests combustibles. A més, els governs del G20 han compromès 206.000 milions de dòlars al sector dels combustibles fòssils, enfront dels 136.000 per les energies netes.

Tot i que amb la pandèmia de la Covid-19 s’han reduït les emissions de CO₂ un 7% respecte a l’any anterior, i la Unió Europea ha arribat fins a l’11% menys, aquestes formen part d’una baixada puntual. Les entitats ambientals asseguren que no hi ha res a celebrar perquè no és una reducció provocada per un canvi estructural.

La Unió Europea, així com els països membres, tenen com a objectiu principal la neutralitat climàtica l’any 2050. Alemanya s’ha proposat avançar cinc anys aquest compromís, seguint les indicacions del Tribunal Constitucional per ser una llei poc ambiciosa per la protecció del medi ambient. Angela Merkel s’ha compromès a reduir el 65% en lloc del 55% de les emissions, una decisió que arriba pocs mesos abans de les eleccions, on per primer cop en setze anys no es presenta la cancellera i els sondejos auguren bons resultats per als Verds.   

En el cas de l’Estat espanyol, es necessiten mesures més contundents per revertir la situació actual. Tal com advertia l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), la temperatura mitjana d’Espanya ha augmentat 1,3 graus en només seixanta anys, i a finals de segle es podria arribar a un increment de fins a 5 graus si no es redueixen les emissions d’efecte hivernacle, objectiu central de l’Acord de París.  

Arriba la llei del clima, cinc anys després de l’Acord de París

L’Estat espanyol no està exempt i també haurà d’aplicar mesures davant l’emergència climàtica. Reduir un 23% les seves emissions de gasos hivernacle respecte al 1990, arribant a la neutralitat climàtica l’any 2050 és la premissa principal. S’aconseguirà posant fi a les exploracions d’hidrocarburs i de la mineria radioactiva, impulsant les energies renovables i canalitzant millor els fons europeus de recuperació.

Aquest maig s’ha aprovat la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, cinc anys després de l’Acord de París i quatre anys més tard de la ratificació espanyola. El text es va aprovar al Congrés dels Diputats amb les abstencions del PP, Más País i la CUP, i amb el vot en contra de Vox. La ministra de Transició Ecològica i vicepresidenta del govern espanyol, Teresa Ribera, creu que és “una gran oportunitat de transformar la generació d’ocupació, la prosperitat, el progrés” i de superar un model “insostenible abocat al desastre i al col·lapse”.    

Les entitats ecologistes creuen que la llei no és suficient i que ha quedat obsoleta per les necessitats actuals davant l’emergència climàtica. Ho veuen com un punt de partida, però que hauria de ser una llei més ambiciosa per complir els objectius que demana la comunitat científica per a l’any 2030. “Els continguts amb què se’ns presenta la llei arriben amb més d’una dècada de retard”, denuncia el manifest de la Xarxa per la Justícia Climàtica.

“La lluita contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat han d’estar al centre de totes les polítiques. La Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica és un punt de partida molt menys ambiciós del que necessitem”, assegurava la responsable de l’Àrea d’Incidència Política de Greenpeace, Alicia Cantero. A més, afegeix “hem de seguir treballant per perquè la concreció de la Llei ens permeti abandonar d’una vegada els combustibles fòssils i avançar amb urgència en la transició ecològica”.

Des de Rebel·lió o Extinció manifesten que la llei nega la urgència i condemna “el col·lapse ecològic en prioritzar els interessos dels oligopolis i de les companyies energètiques”. A més, afegeixen que la llei “es mou massa a poc a poc per no fer front a una problemàtica imminent” perquè va a uns terminis “incompatibles amb la supervivència dels ecosistemes”.

"La lluita contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat han d’estar al centre de totes les polítiques", expressen des de Greenpeace.

L'any 2020, entre els tres més calorosos 

Segons adverteix l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), els gasos d’efecte hivernacle no han deixat d'augmentar, provocant que el 2016, el 2019 i el 2020 hagin estat els tres anys més calorosos des de l’època preindustrial (1850-1900). Tanmateix, alerten que aquests no són uns rècords anuals, sinó una tendència, i que la dècada del 2011 al 2020 ha estat la més càlida mai registrada.  

El 20 de juny del 2020 es van arribar als 38 graus a Verkhoyansk, a la Sibèria Oriental, sent “la temperatura més alta coneguda a qualsevol lloc al nord del cercle polar àrtic”, assegura l’OMM. Aquesta ciutat de Sibèria s’havia convertit en la més freda del planeta, registrant 67,8 graus sota zero el febrer del 1892. A més, l’organisme de l’ONU alerta també de la reducció de gel a l’Àrtic: “El gel marí àrtic de juliol a octubre del 2020 va ser el més baix registrat”, amb un augment de la temperatura a l’hemisferi nord el doble de ràpid que la mitjana del planeta.

Els últims anys han deixat fenòmens a la natura que alerten de la necessitat urgent de passar a l'acció. Els incendis forestals a Austràlia, Sibèria, la costa est dels Estats Units o l’Amèrica del Sud han marcat la temporada més activa des que es tenen registres, fa divuit anys. Així com les inundacions a l’Àfrica, el Sahel, l’Àsia meridional, la Xina o el Vietnam, o els huracans de categoria quatre que han tocat terra a Centreamèrica.

Segons l’OMM, molts d’aquests fenòmens han contribuït a un augment de les migracions climàtiques, registrant-se deu milions de desplaçaments durant el primer semestre del 2020.

És possible un món sense emergència climàtica?

El membre de Ciutats Defensores dels Drets Humans alerta que “una solució és tan improbable que ni es pot imaginar en el context actual. S’ha d’involucrar a tota la humanitat. S’ha de mobilitzar Catalunya, Europa i el planeta sencer perquè és un problema global”. Davant la pèrdua de biodiversitat per la crisi climàtica, Ecologistes en Acció assegura que “la inacció política és preocupant” i que els estats “adopten mesuren de caràcter econòmic i d’infraestructures que acceleren la degradació ambiental”.

Greenpeace, per la seva part, assegura que “donar-li la volta al sistema” encara és possible perquè “estem en un context de reconstrucció verda i l'atribució dels Fons Europeus suposa una oportunitat perquè el nostre país camini cap a un futur sostenible”. Per aconseguir-ho, es necessita una inversió de 197.000 milions d’euros en quatre anys. “Només amb el 4,8% del PIB podem passar d’estar en números vermells a verds i aconseguir un model productiu pensant en la salut del planeta i de les persones”.

Els punts claus de les reformes de Greenpeace són la mobilitat sostenible, la investigació pel desenvolupament i la innovació, aprofitar els recursos de l’entorn rural, una transició justa, repensar l’ús del sòl, crear una agenda exterior per un món més verd i resilient, i apostar per una transformació del sistema energètic i per la rehabilitació energètica dirigida a la població vulnerable.

El Pla Nacional de Recuperació i Resiliència de la Comissió Europea és també un aspecte essencial perquè “pot ser una oportunitat portar a terme moltes mesures que ja tenen una sèrie d’eixos tractors fonamentals per remar en la bona direcció”. Cantero afegeix que no podem deixar passar plans com aquests “que abordin la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat, transformin la mobilitat, recuperin el món rural, redissenyin les ciutats i situïn a les persones al centre”.