Víctor Altés: “Cal impulsar renovables i reduir fòssils, però no a costa de destruir el territori”

A Ponent i moltes altres zones del país, l’agressió que representa l’onada de macroprojectes especulatius, extractivistes i contaminants està hipotecant el futur del territori en benefici d’interessos molt allunyats de les necessitats reals de la població. La proliferació de plantes fotovoltaiques, aerogeneradors i macroplantes de biogàs, avalada per l’administració i impulsada per grans fons d’inversió i empreses de l’oligopoli energètic, amenaça la salut de les comunitats i en degrada la qualitat de vida.

Davant aquesta situació, col·lectius i plataformes s’han unit per dir prou i denunciar un model extractiu i neocolonial, que els redueix a ser territoris subordinats. Per això, han convocat una gran manifestació de país el 5 d’octubre a Lleida, sota el lema ‘Defensem la terra, volem pobles vius’, que ja compta amb el suport de més d’un centenar d’entitats. 

La mobilització, impulsada per moviments com Pobles Vius, vol ser un punt de trobada en defensa de la vida rural sota un mateix crit: “No som un abocador ni una colònia energètica”. En parlem amb el Víctor Altés, de la Plataforma Horta Lleida-Pobles Vius.

Quin és l’objectiu principal de la gran manifestació del 5 d’octubre a Lleida?

La manifestació vol ser una reivindicació de caràcter ruralista, per defensar que les zones rurals han de poder viure i produir per elles mateixes, sense quedar subordinades a altres territoris, com passa ara amb tota aquesta onada de grans projectes energètics que responen, sobretot, a les necessitats de les zones superpoblades, fruit d’aquest desequilibri que fa tants anys que arrosseguem. 

A la Declaració de Ponent parleu d’ofensiva neocolonial.

Quan parlem d’aquesta ofensiva ens referim a dades molt concretes: només a les Terres de Ponent —també alguna part de l’Alt Pirineu i la Catalunya Central— hi ha més de 2.000 hectàrees de sòl agrícola amenaçades per projectes de plantes fotovoltaiques i més de 80 aerogeneradors projectats en zones rurals. 

Quines implicacions té aquest embat?

Tot plegat comporta la pèrdua de sòl agrícola, un fort impacte paisatgístic i conseqüències socioeconòmiques molt greus. Per no parlar de les línies d’evacuació, tant de parcs eòlics com solars, que travessen espais com l’Horta de Lleida, amb les afectacions que això suposa pel que fa a parcel·les i expropiacions, entre altres.

"És una contradicció carregar-nos el sòl agrícola per instal·lar-hi una suposada energia renovable".

Aquesta problemàtica no només afecta Ponent, per això feu una crida a unir forces.

Hi ha altres zones molt afectades, com l’Anoia. En municipis petits com Pujalt, amb només 800 habitants, s’hi estan projectant alhora parcs solars, parcs eòlics i plantes de biogàs. És totalment desproporcionat, perquè tota aquesta energia no es queda al territori, sinó que s’exporta cap a les zones on hi ha més demanda.

Per tant, aquesta energia no és necessària als territoris on s’instal·len aquests projectes.

La realitat és que aquesta energia no es necessita als territoris afectats, sinó que s’exporta cap a les zones industrials, que concentren la demanda. És allà on hi ha la principal necessitat energètica a Catalunya, però justament on no s’està produint, més enllà de les centrals nuclears.

De quina mena de macroprojectes estem parlant? Ens en pots posar exemples concrets?

A l’Horta de Lleida, davant d’Alcarràs, hi ha projectat un parc solar de més de 600 hectàrees en sòl agrícola de màxima qualitat, terres de regadiu cultivades durant segles. L’empresa propietària les ha arrendat i, a més, s’hi ha construït una nova línia d’alta tensió quan ja n’hi havia una, cosa que ha comportat expropiacions a pagesos i pageses de la zona. 

També hi ha projectes de plantes de biogàs, com la de la Sentiu, impulsada per un fons d’inversió danès, que preveu gestionar 500.000 tones de purins. Tot plegat es justifica en nom dels objectius de l’Agenda 2030, però la manera com s’estan aplicant aquí no és la correcta. És evident que cal impulsar les renovables i reduir la dependència dels fòssils, però no a costa de destruir el territori.

Un dels problemes més evidents és la manca de planificació.

Reclamem una moratòria en la tramitació de macroprojectes energètics, de residus i logístics, perquè ara mateix hi ha projectades milers d’hectàrees de plantes fotovoltaiques sobre sòl agrícola, sense consultar el territori. No són comunitats de consum adaptades a les necessitats locals, sinó projectes pensats per satisfer demandes externes. A més, es declaren d’interès públic, fet que permet saltar-se la protecció del sòl rústic. 

Tot plegat no deixa de ser una contradicció.

És clar, perquè ens carreguem un recurs com és el sòl agrícola per produir una suposada energia renovable, reduint la sobirania alimentària i posant en risc la feina de la pagesia. Si volem pobles vius, no podem instal·lar macrocentrals que expulsen població.

Qui impulsa aquests grans projectes?

Els promotors són, en molts casos, fons d’inversió internacionals, danesos o fins i tot israelians, o estatals, com Solaria i Ignis; a més, és clar, de les grans empreses de l’oligopoli energètic com Iberdrola o Naturgy. La situació seria diferent si aquests projectes els impulsés l’empresa pública, perquè tindrien un interès realment col·lectiu, però no és així.

Per què es busquen territoris com Ponent o l’Anoia per instal·lar-hi aquests projectes?

Els promotors busquen zones poc poblades perquè hi troben menys oposició i perquè el sòl rústic és més barat. Si aconsegueixen requalificar-lo com a “d’interès públic”, els surt més rendible que no pas fer-ho en sòl industrial. El problema és que a les zones metropolitanes, on hi ha la necessitat real d’energia, gairebé no queda sòl agrícola, però és justament allà on caldria produir-la, aprofitant polígons, teulades i espais ja urbanitzats.

I per què no es fa?

Quan reclamem que l’energia es produeixi a les zones on realment es necessita, la resposta és que ‘no surt a compte econòmicament’. Per tant, això ens porta a pensar que realment no estem davant un problema energètic, sinó econòmic. El risc és que en territoris rurals ja despoblats, aquests projectes accelerin encara més la despoblació i generin un nou abandó del món rural, com ja va passar fa dècades.

Sovint es promet que aquests projectes generaran llocs de treball i activitat econòmica al territori, però la realitat és una altra.

El que hem comprovat és que molts cops aquests projectes porten treballadors de fora i, un cop acabades les obres, queden molt pocs llocs de feina al territori. A la planta fotovoltaica de 600 hectàrees que tenim aquí, per exemple, hi treballarà només una persona. La planta de biogàs projectada a la zona, de mida mitjana i amb una capacitat de 150.000 tones anuals, preveu generar tres llocs de treball. 

Si extrapolem aquestes xifres a totes les plantes previstes a Catalunya, difícilment superarien els 400 llocs. Aquests llocs, però, també es podrien crear fomentant la pagesia, la ramaderia extensiva o la producció de fruita.

Quin model de ruralitat defenseu des de Pobles Vius?

És essencial invertir en el món rural pensant en la gent que hi viu. Defensem un model que garanteixi serveis bàsics al territori, com escoles, centres de salut o metges de família, que són responsabilitat de les administracions. Ningú hauria de renunciar a viure en un poble per la manca d’aquests serveis. Des del punt de vista econòmic, en lloc de subvencionar grans empreses —que reben fons Next Generation— caldria incentivar la ramaderia extensiva, que fixa població i contribueix a gestionar el medi natural.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Pobles Vius (@pobles_vius)

També cal una planificació més justa.

El regadiu pot ser una gran font de feina, però ha de planificar-se bé. La modernització dels canals d’Urgell n’és un exemple: és una inversió molt elevada que recaurà sobre els agricultors, i n’hi haurà que no la podran assumir. Les grans empreses sí que podran pagar-ho, però els petits agricultors corren el risc de quedar enrere i continuar amb ingressos molt baixos. Aquí l’administració hauria d’intervenir per garantir aquesta modernització també als petits productors. A més, cal aprofitar les infraestructures existents, no destruir sòl agrícola amb noves construccions. 

El model que defensem és el d’uns pobles vius, amb diversitat econòmica basada en l’agricultura, la ramaderia, els serveis, la indústria i un turisme sostenible.

Quina resposta espereu a la gran manifestació del 5 d’octubre?

Pel que fa a l’assistència, mai se sap si serem molts o pocs, però les expectatives són bones. En canvi, de l’administració ja esperem el mateix discurs: que aquests projectes són necessaris. I és clar que ho són, perquè no volem dependre dels combustibles fòssils, però tampoc volem renunciar a l’agricultura i la ramaderia. 

Reclameu que les coses es facin bé.

Sí, amb planificació i parlant amb el territori. L’ideal seria una moratòria per replantejar la manera d’impulsar les renovables, que no vol dir aturar-les. Si soc realista, crec que ens diran que les coses són com són, però nosaltres continuarem insistint, fent al·legacions i fent sentir la nostra veu.

Una tasca d’oposició que, de fet, us comporta moltíssimes hores i esforç.

És així. Jo mateix m’he passat tot l’estiu fent al·legacions, per exemple. Les empreses sovint presenten projectes amb errors i deficiències que, així i tot, acaben aprovant-se. És la societat civil qui ha d’assumir la feina de revisar-los i detectar-los, i això és molt greu.