Anna Maria Agustí: "El dol surt del més profund de cadascú, n’hi ha tants de diferents com persones"

L’any 2004, la Montse i l’Anna Maria decideixen engegar l’Associació Grups d'Acompanyament al Dol per donar suport i ajuda a totes les persones que han patit la pèrdua d’una persona propera i necessiten gestionar el procés del dol. Actualment, la mort continua sent un tema tabú, se’n parla poc i exterioritzar sentiments i emocions relacionades amb aquest concepte és una situació poc normalitzada.

L’associació treballa per oferir sessions individuals i grupals per a persones en dol, amb l’objectiu d’acompanyar-les i crear un vincle de confiança i comprensió en un espai segur. La Jornada d’Acompanyament al Dol i la Malaltia és l’esdeveniment més significatiu que organitzen anualment, el qual acull tallers i conferències que versen al voltant del tractament de la mort i destinades a un ventall ampli de públic. Se celebra el divendres 17 de març, a partir de les 9.30 h del matí, a l'auditori del Campus de Cappont de la Universitat de Lleida.

Hem parlat amb l'Anna Maria Agustí, presidenta de l’associació, per descobrir la tasca i recorregut de l'entitat.

De quina manera treballeu a l'entitat i com tracteu el dol?

Fem acompanyament al dol quan hi ha una pèrdua o una mort significativa per a la persona. Sempre iniciem el procés individualment, perquè és necessari fer una radiografia del dolor de la persona. Hem de saber quan plora, per què ho fa… És veritat que hi ha vegades que, com que davant una situació d’aquesta magnitud s’obre la caixa dels trons, pot ser que surtin altres dolors i emocions de la persona. Pot ser que no plorin per la mort. Una vegada hem fet aquest acompanyament, els passem, si ho volen, als grups.

De quina manera s’organitzen les sessions?

Són grups tancats, amb una durada d’un any. Oferim el de pares i mares que se’ls ha mort un fill o filla i el de persones vídues que se’ls ha mort la parella. I el que tenim sempre obert és el grup d’infants i joves, de quatre a vint anys, aproximadament. En el grup de nens, actualment, tenim poc més de vint participants i treballem el dol de germans, de pare o de mare.

Quins són els objectius principals que us proposeu?

Sobretot parlar, treure de dins sentiments i emocions. Per començar, estem vivint en un món en el qual la mort és un tabú i ho continua sent. Ens pensem que podrem superar aquesta situació, que no existeix ni ens toca de prop.

Les persones que pateixen un procés de dol necessiten tenir un espai on poder expressar-se. Parlar de la mort els incomoda i els fa mal, perquè els posa la realitat davant. Tenim clar que un dol 'ben fet' és sinònim de salut mental. Treballem des de la mateixa comunitat i pensem que la societat hauria de poder accedir a aquest servei amb facilitat, més enllà del que la medicina i la psicologia ofereix. El dol surt del més profund de cadascú, per tant, n'hi ha tants de diferents com persones.

"Estem vivint en un món en el qual la mort és un tabú i ho continua sent"

De quina manera una persona es pot apropar a vosaltres?

Demanem que les persones interessades es posin en contacte amb nosaltres a través del telèfon que disposem. A partir d’aquí, ja l’acollim. Trucar ja vol dir començar a posar-se en marxa.

Com abordeu l’acompanyament al dol amb infants?

El fet de plantejar com parlar amb els nens i com situar-los… és una situació més delicada. De fet, cal dir que l’infant, com més petit sigui, més planer parla i pregunta sobre el que ha passat. Per situacions que he viscut, m’ha donat la sensació que els infants no són compresos, motiu pel qual, juntament amb la Montse Esquerda vam escriure el llibre ‘El nen i la mort’. On ens fa molta il·lusió entrar és a les escoles. Si amb els nens parlem de la mort, des de petits, anirem introduint el que amb el temps hem anat escombrant.

Una persona adulta té massa coses que li fan por. Amb la mort de l’altre, se’ns posa al davant la nostra pròpia. En aquests processos es treballen molt les emocions, veure una persona plorar ens fa mal. Tenim molt clar el que deia Shakespeare: “Poseu paraules al dolor. El dolor que no parla, gemega en el cor fins que l’esquinça”. Quan les pors les posem a fora, marxen tots els fantasmes. Posar paraules ens aclareix a nosaltres mateixos.

Quin és el perfil de persona que condueix les sessions?

Les persones que s’encarreguen de dirigir els acompanyaments, de grup i individuals, són especialistes. Nosaltres, quan vam començar el 2004, volíem comptar amb persones preparades, però no en trobàvem. Per això les anàvem preparant des de l’entitat, amb formacions cada quinze dies, de la mateixa manera que nosaltres hem estudiat postgraus especialitzats en el camp. Cal afegir que tota la tasca és voluntària.

Un dol ben fet sempre és positiu. Una de les realitats que vivim és que persones que han viscut la pèrdua, tant d’un fill com de la parella, les tenim de voluntàries. El benefici és veure com aquella persona que ha arribat a nosaltres desfeta, després té un objectiu per viure.

"Quan les pors les posem a fora, marxen tots els fantasmes"

Enguany organitzeu la setzena Jornada d’Acompanyament al Dol i la Malaltia. Quins són els objectius principals i com s’organitza?

El principal és sensibilitzar. Tenim clar que fem formació. La conferència inaugural sempre és a càrrec d’alguna persona formada en els diferents vessants del dol i la mort. Enguany, per exemple, ho fa en Xavier Melloni, des de l’espiritualitat. Es pot abordar, per exemple, des de la filosofia, l’antropologia… venen persones d’un ampli ventall d’àmbits: metgesses, infermeres, treballadores socials o ciutadania en general.

Et diria que aquesta feina de l’espiritualitat és també de les realitats que tenim oblidades. En una situació de mort d’una persona propera, es desperta aquesta espiritualitat que no la coneixem i, a vegades, també ens fa por. Per a assistir a la jornada, cal inscriure's a través d'un formulari. Hi ha temps fins al dilluns 13 de març.

A la tarda, la jornada es desenvolupa en activitats més concretes.

Aquest any destaquem l’assistència de dues persones a la secció de tarda ‘Experiències d’acompanyament al dol i la malaltia’. Per una banda, Lina Caimaris, fundadora de Lligams, l'Associació d'Acompanyament al Dol de Menorca, la qual la va impulsar després de la mort del seu fill; i el doctor Joan Viñas, que parlarà sobre el fet d’acompanyar una persona propera que pateix una malaltia.

Després d’aquesta xerrada, hi ha els diferents ‘Espais Tallers’, els quals se centren en un tema molt més concret. Com que durant la conferència a l’hemicicle no es poden fer preguntes, les participants poden assistir a un dels tallers que fem a la tarda i descobrir com gestionar el procés de dol, què sentim, com ajudem…

"En acabar la jornada ens estimem tots una mica més"

Quins tallers destaqueu?

Aquest any un dels tallers està centrat en el dol perinatal, ‘De la panxa al cor’. És un dol que no se’n parla gens, que ara comença a posar-se sobre la taula, però, fins ara, sempre ha estat un dol poc reconegut.

Una sensació que sempre tenim i m’agrada compartir-la és que sembla que en acabar la jornada ens estimem tots una mica més. Es crea un sentiment conjunt d’empatia, de confiança, de seguretat i d’expressió sense judicis.