Autoretrats de confinament: joves que trenquen el tabú de la soledat no volguda

Què és la soledat no volguda? Una bombolla des d'on se senten sons llunyans, un aïllament que ens fa créixer? Així l'han definit algunes de les persones joves en risc d'exclusió de Ksameu, el projecte socioeducatiu de la Fundació Vicenç de Paül.

Tot i que la soledat no volguda s'associa amb la gent gran, són les persones joves les que més manifesten sentir-se soles, segons les enquestes. Un fenomen que creix amb la hiperconnexió i que es va veure agreujat durant el confinament. Va ser llavors quan a l'artista Petra Vlasman (@vlasmanpetra) se li va acudir treballar per reduir aquesta sensació i va teixir aliances amb la Fundació.

El projecte va néixer en ple confinament com un servei essencial, amb tallers setmanals per treballar l'autoestima a través de la fotografia i la paraula i, més concretament, de l'autoretrat, i mitjançant metodologies com el diàleg socràtic o el visible thinking.

El procés ha culminat amb una exposició permanent al Centre d'Interpretació Social Ksameu de Figueres. "Estan molt orgullosos i impressionats de la feina que han fet", explica Vlasman, que afirma que el resultat és "poderós" i "empoderador", i que l'art ha sigut "la finalitat, però també el mitjà".

"Soc jo mateixa", "m'estimo", "m'entenc" i "em veig" són alguns dels missatges que acompanyen l'obra, i "són les conclusions a les quals han arribat parlant de com poden afavorir la seva autoestima i salut mental", explica. I és que el procés ha servit a les persones participants per aprofundir en les emocions, començant per trencar el tabú de la soledat, que "no és fàcil d'admetre".

Les persones participants expliquen que s'han sentit relaxades per poder parlar mentre creaven i que han agafat perspectiva per parlar d'elles mateixes a través de la imatge. De fet, l'autoretrat fa de mirall i ofereix aquesta distància per parlar d'un mateix i, a la vegada, demana prendre decisions sobre què volem mostrar i què no, continua l'artista.

Per això, a l'inici de cada sessió, les persones participants han compartit les creacions, fetes amb materials senzills i propers com el mateix mòbil, miralls i revistes, per facilitar un ambient de reconeixement i potenciar amb dinàmiques les habilitats de cadascú. "Veus qui són i veus el que encara no mostren", diu Vlasman, que qualifica l'obra d'"un testimoni d’aquesta època que han viscut, però també amb esperança per al futur i ganes de créixer".

Per a ella també ha sigut un aprenentatge: ha après a deixar anar, a permetre que les coses passin, fins i tot, la falta de participació per part del jovent.

La soledat i els joves és un binomi a treballar, i Vlasman, que no ha trobat referents socioeducatius a casa nostra, vol donar continuïtat al projecte amb altres col·lectius. Ha pres consciència de la situació: "Té un efecte determinant. Si amb aquesta edat no treballes la soledat i no la saps gestionar pot afectar les teves relacions amb els altres la resta de la teva vida".