A Catalunya el 84% de la població rep aigua gestionada per empreses o prestadors privats i d’aquests, més del 70% està gestionada per una sola empresa, Agbar. Des de l’associació Enginyeria sense fronteres (ESF) consideren que el control privat de l’aigua sota aquesta espècie de monopoli provoca una gestió opaca i la prevalença dels interessos empresarials sobre l’interès general de la població.

Per ESF la solució passa per recuperar la gestió de l’aigua en mans públiques i que els ajuntaments esdevinguin els prestadors del servei. D’aquesta manera, apunten, es podria accedir a tota la informació per governar el servei i es podria promoure la participació ciutadana. "Recuperant la gestió i la informació faria molt mes fàcil afrontar reptes com el canvi climàtic, que afectarà de forma directa a la disponibilitat d’aigua i per tant, farà que necessitem polítiques d’aigua que vagin en aquesta direcció", explica Miriam Planas, portaveu d’ESF Catalunya.

Actualment dels 450 municipis que tenen la gestió de l’aigua en mans privades, 150 finalitzen les seves concessions aquests propers anys. Això, segons ESF és una finestra d’oportunitat per fer un canvi de paradigma i no deixar en mans privades un servei tan essencial com és l’accés a l’aigua.

Des del 2018 ja són 28 els municipis de Catalunya que han aconseguit remunicipalitzar el servei de l’aigua. Planas apunta que aquest és un nombre molt elevat vistes les dificultats amb les que es troben aquests processos. "Durant molts anys hem tingut polítiques neoliberals que promovien l’austeritat i que feien que l’administració publica li fos més difícil recuperar aquestes capacitats", comenta.

Una gestió pública que garanteixi drets

Però no hi ha prou amb una recuperació de la gestió del servei. Segons ESF cal que s’apliqui una política que posi al centre les persones i els ecosistemes, una política ecofeminista de l’aigua. En l’informe 'Cap a una política ecofeminista de l’aigua: apunts per a una governança públic comunitària de l’aigua', ESF apunta a quatre principis que haurien de regir el sistema de gestió.

El primer principi té a veure amb governar des dels valors de l’economia per la vida, treballar per una visió integral del cicle urbà, on les polítiques tinguin com objectiu la regeneració dels ecosistemes i la garantia de drets de totes les persones. El segon fa referència a l’ecodependència, i la necessitat i la importància de teixir vincles entre les persones i els entorns, entre el camp i les zones urbanes. "Que el subministrament d’aigua no sigui només un servei, sinó que es converteixi en un patrimoni que sigui col·lectiu", explica Planas.

El coneixement situat és un altre dels principis de la proposta ecofeminista, i es refereix a la necessitat de creació de coneixement conjuntament entre ciutadania, universitats i institucions en relació a la gestió de l’aigua. I per últim, la importància d’un sistema de governança públic-comunitària on hi hagi processos que no només es facin des de les institucions sinó que s’engeguin espais de treball amb actors multidisciplinars que permeti noves formes de col·laboracions entre iniciatives locals, comunitàries i institucions.

La proposta doncs, no tracta només del canvi de mans de la gestió a nivell més tècnic sinó d’un procés més ambiciós que té més a veure amb la recuperació de la sobirania popular aquest bé essencial. "El que busquem no és només la recuperació del servei, sinó que hi hagi una reapropiació també de de carrer, des de la societat civil, des de l’àmbit universitari, perquè la ciutadania poguem formar part d’aquests processos i garantir aquests drets", apunta Planas.

El paper de la ciutadania en la remunicipalització de l’aigua a Terrassa

El procés que es va dur a terme a Terrassa és justament l’exemple d’aquest procés politic transformador, que defensa ESF, que produeix canvis socials i ideològics. Terrassa és el municipi més gran de Catalunya i el segon de l’estat espanyol que ha aconseguit remunicipalitzar l’aigua. El procés va ser liderat per la ciutadania organitzada a través de la Taula de l’aigua de Terrassa que va estar durant 3 anys pressionant abans que acabés la concessió privada.

Finalment i no sense dificultats, ja que va haver-hi molta oposició i moltes demandes, es va aconseguir la majoria del ple i es va aprovar el procés de remunicipalització. "A Catalunya passa una cosa molt curiosa: segons enquestes publiques, el 80% dels catalans volen que la gestió de l’aigua sigui pública, però després als plens municipals, moltes vegades les majories polítiques no ho reflecteixen", explica Miriam Planas.

Però la seva experiència no es limita a això, sinó que van decidir crear l’Observatori de l’aigua de Terrassa, el primer observatori ciutadà a l’estat espanyol i una proposta pionera al món, ja que busca, a través d’aquest òrgan, que la ciutadania pugui participar en les polítiques d’aigua i en el govern d’aquest servei. "Estan experimentant i posant en marxa formes de participació que no siguin només dipositant el teu vot cada 4 anys, sinó, per exemple, participant en el protocols de talls per garantir que tothom tingui accés a l’aigua" explica Planas.

També han realitzat una maleta pedagògica per a que es pugui treballar a les escoles de la ciutat. Al cap i a la fi, busquen generar una nova cultura de l’aigua basada en la democratització del servei, però també en la participació ciutadana i la garantia de drets.