Elisenda Rovira: "És hora de posar en valor tot allò que els moviments de lleure han aportat a la societat"

Si et dic "xirucaire" tu què em respons?

Et responc que ho sóc i que crec que s'ha de reivindicar el fet de ser "xirucaire" (o ser de cau, ser d'esplai, ser "kumbaià"...). Sovint, la paraula "xirucaire" es fa servir amb condescendència, amb ironia o fins i tot amb connotacions negatives. En canvi, jo crec que ja és hora de posar en valor tot allò que els moviments de lleure han aportat a les persones que n'hem format part però també a la societat. Són una escola d'implicació social, de capacitat d'organització i de lideratge, i han aportat un capital humà molt valuós al teixit associatiu del país. Si mirem a les associacions de veïns, a les associacions de famílies de les escoles, a les entitats de tot tipus, als moviment socials, als partits polítics... hi trobarem molta gent que ha passat per caus i esplais.

Quants quilòmetres calcules que han caminat les teves xiruques? Quins paratges t'han descobert? Fins a on t'han portat?

No he comptat els quilòmetres, però segur que són moltíssims! Les xiruques -i els seus equivalents més moderns- m'han portat a molts llocs. Per dir-ne només alguns, des de la Vall de Núria fins a Toès, a la Catalunya del Nord, una de les travesses que recordo amb més nostàlgia; i al cim del Canigó, a Montserrat, al camí de ronda de la Costa Brava... També m'han portat fins a la Costa da Morte gallega, a trepitjar "xapapote" l'estiu després que s'enfonsés el Prestige i, és clar, a La Mola i el Montcau, que són ben a prop de casa.

Quin valor tenen per a tu els campaments?

Els campaments són l'espai en què tot allò que s'aprèn una estona cada setmana al cau o a l'esplai es posa en pràctica i es fa realitat les 24 hores del dia. Tal i com dic al llibre, són un món a part: l'únic que importa és l'ara i aquí i la gent que t'envolta. És com viure en una "mini societat" amb normes i rutines pròpies que entre tots hem de gestionar, i aquest és un dels seus grans valors. Els lligams que es creen amb les persones amb qui comparteixes una experiència així, els moments que s'hi viuen i la sensació de llibertat que t'acompanya són difícils d'igualar.

'Orgull xirucaire' et transporta de nou a tots i cadascun dels moments viscuts als campaments, i ho fa amb un to humorístic que et dibuixa un somriure inesborrable a la cara mentre llegeixes. I ho aconsegueix perquè està farcit d'anècdotes i experiències reals. Les has viscut totes de primera mà?

No pas, precisament la meva preocupació era fer un llibre coral, basat en experiències de molta gent, mirant de detectar què és allò més comú. Per aconseguir-ho, a banda de parlar amb gent diversa i documentar-me, vaig crear un qüestionari online. Vaig rebre més de 120 respostes, on m'explicaven com van ser els campaments que van viure: quines cançons cantaven, què menjaven, on anaven d'excursió... Va ser una sorpresa fantàstica rebre tantes respostes i han estat molt útils per a fer el llibre. Els estic molt agraïda.

Ens pots compartir una de les teves vivències que recordes amb més estima?

L'any que jo era Truc es va enfonsar el vaixell "Prestige" i la costa gallega va quedar plena de petroli. A l'estiu, les tres companyes de la unitat ens volíem apuntar com a voluntàries per anar a recollir "xapapote", però calia tenir 18 anys i encara no els havíem fet. Finalment, vam decidir anar igualment a Galícia amb un dels nostres caps. Vam fer ruta entrevistant pescadors de la Costa da Morte, vam fer un munt de fotos, ens vam emportar un tros de "xapapote" cap al poble i, en arribar, vam muntar una exposició per sensibilitzar la gent. Per mi va ser tot un viatge iniciàtic en molts sentits i una experiència fantàstica.

El llibre també recupera grans dilemes dels campaments, com per exemple "tenda canadenca o iglú?”. Vinga, mulla't i digues-nos amb quina et quedes tu?

Ui, això és molt difícil, hehe! L'iglú pesa menys i és molt més pràctic per fer una ruta, però l'encant de la canadenca és difícil d'igualar!

Escoltant el Cançoner d'Orgull Xiurcaire que proposes al llibre, ens ve al cap la pregunta: eres de les persones del grup que tocava la guitarra o de les que l'acompanyaves tot cantant?

Confesso que vaig intentar aprendre a tocar la guitarra i no vaig passar d'un parell d'acords. Sóc molt més d'acompanyar amb la veu, m'encanten els moments màgics que es creen tot cantant.

Tots els "xirucaires" coincideixen en el parer que les nits de campaments són màgiques. Per què? Què tenen d'especial?

Dormir en una tenda, sentint els sorolls del bosc, ben estret a dins del sac i al costat dels companys és una experiència única. La nit també és el moment dels jocs més emocionants, de les vetlles més commovedores, dels secrets més ben guardats... i de tota mena d'aventures a la llum de la llanterna.

D'experiències com els campaments, els infants i joves n'omplen les motxilles que els acompanyen al llarg de la seva vida. Què et vas endur tu de l'escoltisme i dels campaments a la teva motxilla?

A la motxilla m'hi vaig endur aventures divertides i persones fantàstiques amb qui vaig compartir grans moments. I, també, coses que crec que compartim molta gent que hem passat pels moviments d'educació en el lleure: la capacitat d'arremangar-nos per organitzar el que calgui, les ganes de treballar en equip i l'energia per voler canviar les coses.