L’atenció i suport a les famílies, l’esport, la gent gran, el feminisme, l’antiracisme, la joventut o els moviments veïnals són alguns dels grans temes que tracta el portal comunitari de Xarxanet. L’Eneida Iturbe, a través de Colectic, en va ser redactora durant una pila d’anys i és una veu autoritzada per parlar de l’evolució de Xarxanet, que enguany compleix vint anys fent servei a les entitats del nostre país i ho celebrarà amb una gran festa el 23 de novembre. Amb l’Eneida, parlem del seu pas pel projecte, farcit de bons records, de la feina que hi va dur a terme per fer de Xarxanet una eina útil per a les entitats.

Com vas arribar a Xarxanet i quant temps vas ser-ne redactora?

Vaig començar a treballar a Colectic l’any 2007 i des d’un bon principi em vaig sumar a Xarxanet, on vaig ser redactora fins al 2020. A Colectic vaig participar en diferents projectes, però Xarxanet sempre va estar allà. Durant tots aquests anys, vam passar per diferents moments i maneres de participar en el projecte.

Quin record tens d’aquella etapa i del teu pas pel projecte?

En tinc molt bon record. Jo vaig estudiar comunicació i relacions interculturals, i tenia interès a trobar feina al tercer sector social des del vessant de la comunicació. Aleshores, Xarxanet va ser un projecte que em va encaixar molt bé en tot allò que estava buscant i volia fer a nivell professional. I, és clar, durant tots els anys que hi vaig estar vaig viure de primera mà bona part de l’evolució del projecte.

Com va ser aquesta evolució?

Vaig començar a treballar-hi pocs anys després que comencés el projecte, quan encara era un web 1.0 i la manera de treballar i comunicar era diferent, més individual, potser. És a dir, cada entitat feia una mica el que podia. Després vaig viure tot el procés de repensar Xarxanet, crear un nou web, cercar una altra manera de comunicar, millorar la coordinació entre les redactores, buscar nous enfocaments i mirades i ampliar l’abast per donar veu a més entitats. La veritat és que ho recordo com un procés molt maco.

El nou web hi va tenir molt a veure.

I tant, tot va anar de bracet. El fet de canviar el portal i fer-lo més accessible ens va permetre treballar d’una altra manera i poder incloure altres tipus de continguts, més multimèdia, per exemple. La millora de la coordinació també va ser molt important, amb els tallers tècnics cada tres mesos i els consells de redacció setmanals, les portades temàtiques… Tot es va fer per caminar cap a una manera de fer molt més professional, sempre buscant ser de més utilitat a les entitats.

Quins grans temes vas treballar durant la teva etapa com a redactora?

Un dels punts forts del portal comunitari és que podies tocar molts temes. Un dels que més recordo són les entitats de dones i el feminisme, vam fer molts continguts abans que comencés a ser tan mainstream com ho és ara. Però també n’hi ha molts altres, com l’economia social i solidària, les cooperatives de consum, les xarxes d’ajuda mútua, les arts comunitàries, l’antiracisme o l’associacionisme juvenil. Són temes que avui continuen de plena actualitat.

Hi ha algun contingut, entrevista o reportatge que recordis amb especial afecte?

Molts, sobretot entrevistes, que potser al principi no en fèiem tantes, però a mesura que va créixer el portal també vam anar fent continguts més elaborats i parlant més amb les entitats. Per exemple, recordo entrevistes a l’Alba Cuevas, de SOS Racisme; a la Rakel Escurriol, de Tamaia, a qui vaig entrevistar pels vint-i-cinc anys de la cooperativa i va acabar tancant; a la Fina Rubio, de la Fundació Surt; o a l’Àgia Luna, directora d’Artixoc. Van ser moltes.

Quines van ser les principals dificultats que et vas trobar com a redactora per fer la teva tasca?

Al principi, la feina va ser més individual, però el fet de coordinar-nos millor i fer un treball més professional va millorar molt la nostra feina. Jo sempre tenia aquesta angoixa que ens centréssim massa a Barcelona i la rodalia. Un dels grans reptes a Xarxanet va ser donar veu a entitats més petites i del territori, perquè les entitats grans ja comuniquen per elles mateixes i és molt més fàcil fer-te ressò d’allò que fan.

A Xarxanet sempre s’ha intentat treballar en aquesta línia.

És així, recordo que des de coordinació ens van proposar fer una portada temàtica sobre diferents comarques, i cada redactora havia d’investigar quines entitats hi havia, parlar amb elles i explicar què feien, i la veritat és que va ser molt maco. Personalment, vaig quedar molt sorpresa de l’enorme diversitat d’entitats que hi ha al tercer sector social a Catalunya.

I pel que fa a les entitats, quines inquietuds et transmetien?

Suposo que hi té a veure la proximitat temporal, però tinc molt present tot l’impacte de la pandèmia. Vaig incorporar-me a Xarxanet després d’una excedència per maternitat just el dia que ens van confinar, i durant tots els mesos següents recordo que ens vam fer ressò de com treballaven les entitats des de casa. També a nivell comunitari, com s’estaven cobrint les necessitats de les persones més vulnerables, o el debat sobre si s’estaven trepitjant els drets socials amb l’excusa del confinament. Tot plegat, arran del moment que era, va ser molt impactant.

Així, com valores Xarxanet? Creus que és útil per a les entitats?

Penso que sí, que és una eina molt útil per a tot el teixit associatiu, i crec que s’ha adaptat molt bé a com han canviat les coses. També vull reivindicar la part d’assessorament a entitats, que potser al portal queda una mica més amagada. A nosaltres ens trucaven moltes entitats que no tenien presència a internet necessitaven pensar què volien fer, si un web, com gestionar les xarxes, com comunicar… Per tant, potser no té tanta visibilitat, però crec que és de molta utilitat per a les entitats.

I si parlem del món associatiu en general, com el veus?

Crec que té molt bona salut, que és molt divers. Potser sí que hi ha queixes que són recurrents i no s’acaben de solucionar, sobretot pel que fa a la manca de recursos econòmics. I si parlem més a nivell comunitari, la societat ha anat canviant i, per exemple, abans hi havia moltes associacions veïnals i això ja no és tant així. En tot cas, penso que és molt important mantenir el teixit associatiu i donar-li tot el suport que necessiti.