L’Héctor Colunga té una llarga trajectòria en el món social educatiu que l’ha vinculat en nombroses ocasions amb les entitats catalanes i la seva gent. L’ara director de la Fundación Mar de Niebla, a la localitat de Gijón, reflexiona sobre la dimensió comunitària de l’educació en el lleure. Per al guardonat amb el premi Fundació Princesa de Girona 2015, el model d’oci que es promou vindrà determinat pel tipus de societat que volem.

Assenyala que l’educació en el lleure pot esdevenir una protecció valuosa contra societats polaritzades, com la nostra, que tendeixen a crear “petites tribus” sense capacitat de comunicar-se entre elles. Un àmbit educatiu que sosté és capaç de “vertebrar i empoderar” comunitats amb veritable capacitat de transformació social.

A què ens referim quan parlem d’oci en el teu àmbit?

És quelcom molt ampli. A nosaltres ens agrada parlar d’oci educatiu i d’educació en el lleure, que no deixa de ser una ocasió per transformar i desenvolupar oportunitats des de diferents lògiques. Primer, des d’una lògica personal al llarg de la trajectòria vital: aprendre, generar vivències i acumular experiències. En segon lloc, per a connectar persones que comparteixen interessos que poden compartir i aprendre juntes.

Per nosaltres l’important és el salt que es dona en l’impacte i la connexió comunitària. Mitjançant l’educació en el lleure es pot vertebrar una comunitat que s’empodera i té capacitat de transformació.

I per què és rellevant en el camp de la infància?

És valuós perquè és una etapa vital en la qual tots els inputs que arriben ajuden a un procés de desenvolupament, a fer-lo més ric i que realment permeti generar autèntiques oportunitats i alternatives en la construcció vital. No només en la lògica personal, sinó també col·lectiva i professional.

L’educació en el lleure es pot vertebrar una comunitat que s’empodera i té capacitat de transformació.

Si només centrem els espais d’aprenentatge en els entorns formals estem desaprofitant tota la potencialitat que viuen els nens i nenes en aquesta etapa, per exemple recolzant-nos en els contextos: la comunitat, els entorns no formals o l’entorn familiar. Penso que el gran pas és ser capaços de trobar en l’educació i l’oci unes excuses fantàstiques per fer que els nens i nenes tinguin veritables oportunitats de relació.

Creus que s’hauria d’anar més enllà de les oportunitats i esdevenir drets?

És un dret. Realment quan parlem d’oci i participació, estem parlant de drets. Una altra cosa és que no els tinguem assumits i desenvolupats, i que al nostre imaginari hi hagi diferents nivells de drets. Les persones tenim temps lliure i de la manera com l’utilitzem estem generant un projecte vital ‘X’ o ‘Y’, generem una societat ‘X’ o ‘Y’. El que toca decidir és quin model de societat vols generar, el model de societat que volem marcarà el tipus d’oci que es promou.

Si vull una societat desconnectada, poc proactiva o sense sensibilitat pel seu context, genero uns marcs de consum que aporten una satisfacció immediata i poc més, i a la qual tindran accés aquells que tenen recursos. Si el que vull és un model de societat transformadora, equitativa, plena, que ajudi a les persones a descobrir inquietuds i curiositats hauré de fer una aposta per un oci educatiu que canalitzi aquestes oportunitats i potencialitats.

El model de societat que volem marcarà el tipus d’oci que es promou.

Des de quines àrees s’impulsen aquestes potencialitats?

L’oci és una eina que està a la teva disposició per aconseguir moltes coses. Pots abordar contextos d’educació en el temps lliure en marcs d’educació no formal, en àmbits escolars, en entorns socials inclusius. Realment pots fer-ho a qualsevol lloc, la qüestió és quina intencionalitat dones tu a aquests tipus d’activitats i construccions d’ocupació del temps lliure perquè realment tingui un sentit i una sensibilitat cap a la relació que establim amb l‘entorn.

Com desenvoluparies aquest oci educatiu amb col·lectius diversos?

No entenc un entorn que no intenti anar cap a la inclusió real. L’oci ben construït i que permeti l’experimentació i connexió amb la diversitat, és un element de protecció en una societat polaritzada com l’actual on tendim a relacionar-nos amb aquelles persones que són i pensen com nosaltres.

Aquest és un factor de risc molt complex d’abordar, perquè es creen petites tribus d’opinió que quan estableixin contacte poden tenir una idea del món tan diferent que no es reconeguin. Això genera entorns de desafecció, conflicte i polarització. En part ja està passant ara mateix.

Per on començar?

Si abordes l’oci des d’una lògica de trencar aquestes barreres, posant en contacte persones que mai connectarien, estàs aconseguint conèixer la realitat. Quan això succeeix reconeixes als altres, poses història. Minimitzes els factors de risc que fan parlar “d’ells i elles”. Com a societat els principis de respecte i convivència no surten sols, requereixen intencionalitat i per mi l’educació en el temps lliure és l’eina més natural. Quan experimentes en un entorn tranquil els aprenentatges afloren molt més ràpid que quan ho fas obligat o sense interès.

L’oci ben construït és un element de protecció en una societat polaritzada.

Això a través d’un oci col·lectiu, no es contempla una individualitat?

Som éssers individuals, però el problema és quan tot comença i acaba en un mateix. Sobretot a la infància els interessos i gustos venen marcats per la xarxa familiar. A l’adolescència entres a explorar el que a tu t’interessa i l’oci pren molta més força. Si fas un abordatge de l’educació en el temps lliure col·lectiva i diversa, que ofereixi un ventall ampli perquè qualsevol persona pugui sentir-se activa i realitzada en aquests entorns, estaràs augmentant la protecció.

Quan abordem l’oci des de la lògica de l’entreteniment individualitzat, queda només en això. A mi també m’agrada asseure’m al sofà i fer una marató de sèries, està bé, no passa res. Però el problema és quan no hi ha alternatives que et permetin connectar amb interessos que desconeixies i que pots explorar.

Quin és el paper de la participació en l’educació en el temps lliure?

És el model de desenvolupament a seguir. Per exemple, si jo mai he tocat la guitarra algú m’haurà d’ensenyar. Si connecto amb això probablement acabi decidint quines cançons m’agraden i vull tocar, però algú m’haurà ajudat i acompanyat en un primer moment. És difícil experimentar quelcom nou sense que algú m’empenyi, per dir-ho així, a provar. Pots decidir com participar quan estàs informat i coneixes totes les potencialitats. El procés de l’educació en lleure vinculat als processos d’educació en la participació han de tendir a obrir la veta perquè infants i joves prenguin decisions.

L’empoderament és això, que les persones prenguin part en el poder, és a dir, prenguin decisions. Arribarà un moment en què prendran decisions que potser no són les que tu vols, i això està bé. Aquí és on les professionals i voluntariat hem d’adonar-nos que l’important és que prenguin decisions, fins i tot aquelles que impliquen a altres persones. Això és la culminació d’educació en el lleure.