Pilar Polo: “Hem d’exigir a les persones que estan amb els nostres fills i filles que siguin transparents”

Una de cada cinc persones europees ha patit o haurà patit abusos sexuals durant la seva infantesa o joventut. Aquesta és la xifra estadística que ens dona la Pilar Polo, de la Fundació Vicki Bernadet. L’entitat treballa d’una manera exclusiva l’abús sexual a infants en l’entorn de confiança, mitjançat atenció psicosocial a persones o famílies que han patit un cas d’abús present o en el passat, quan eren menors d’edat.

La fundació també es dedica a una important tasca de prevenció, amb tallers, xerrades i cursos. Els seus professionals són experts en la matèria, després de 23 anys treballant-hi de forma directa.

Les xifres demostren que l’abús sexual infantil és un problema greu i força silenciat dins la nostra societat. Parlem d’aquest tema tabú amb la Pilar Polo, psicòloga i encarregada de les relacions institucionals de la fundació.

A la Fundació Vicki Bernadet esteu especialitzats en casos d’abús sexual comesos per persones de l’entorn proper dels menors…

Exacte, és el que denominem com a entorn de confiança, que es composa de totes les persones que mantenen una relació propera amb un infant o jove. No tractem, per exemple, casos de prostitució, de tracte o d’abusos comesos per estranys.

Què és el que caracteritza aquest tipus d’abusos?

Un abús sempre és traumàtic per qui el pateix i per al seu entorn, però quan es produeix per part d'algú de l’entorn de confiança hi ha darrera una dinàmica de poder, de manipulació i de traïció i no pas un abús a través de l’ensurt o la força.

Moltes persones hem crescut pensant que un abús sexual és només una violació...

És molt important tenir cura del llenguatge i fer molta pedagogia. La llei diu que en l’abús sexual no hi ha coacció. És igual si hi ha penetració o no, però el codi remarca que es dona quan no hi ha força. Però l’abús sexual té moltes formes i hem d’aconseguir que la llei entengui que el fet que no hi hagi força no resta gravetat a l’assumpte.

Solen ser, doncs, abusos sense violència o sense l’ús de la força?

Majoritàriament no hi ha força, però tot depèn. En les famílies i entorns on la força no està present mai en la manera de relacionar-se, no hi ha força. Estem parlant d’abusos a nens, nenes i joves on la força no és el mecanisme, però el mal és el mateix. Tot i que si partim d’una família molt violenta per a tot, en un abús també n’hi haurà.

La força se substitueix per manipulació, en aquests casos?

Sí, trobem sempre un procés de manipulació important per part de l’adult que comet l’abús i també d’un procés de seducció. Aquestes persones acaben aconseguint la confiança no només dels nens o nenes, si no també dels adults protectors d’aquests infants. I això ho aconsegueixen des de la bona actuació, no amb violència.

Sovint semblen bones persones...

Sí, és molt habitual sobretot en figures de l’entorn de confiança que no són família. Quan arriben del món de l’educació, el lleure, l’esport, la cultura, coneguts o amics de familiars. Et trobes que l’entorn els descriu com a persones encantadores. I té lògica, els pares protegim els nostres fills de la violència explícita, que és l’única que es veu. Per poder-se guanyar la confiança d’adults i infants, aquestes persones es mostren així.

Per què és tan difícil que els infants o joves expliquin que han patit abús i acostumen a passar molts anys fins que ho expliquen?

Els nens i nenes acostumen a estar molt a gust amb aquestes persones. Els fan sentir bé. Hi ha una sèrie de conductes que no els agrada, però la resta sí. En aquests tipus d’abús, el joc de seducció i manipulació fa que enredin molt els infants i els joves. Aquí rau la gran dificultat de prevenció i intervenció quan a vegades es posa en joc la credibilitat de l’abús.

En quines franges d’edat acostumen a donar-se més els abusos a infants?

Els estudis que coneixem ens diuen coses diferents en funció del gènere. Les nenes solen patir abusos abans, entorn als 7 o 8 anys. Els nens, més tard, sobre els 10 o 11 anys. Cal tenir en compte que són xifres estadístiques. També sabem que les nenes pateixen més els abusos en l’entorn familiar i els nens, fora de l’entorn de convivència, però dins l’entorn proper, de confiança.

I pel que fa als enganys a través de les xarxes?

És una nova situació que ens estem trobant . A partir dels 13 o 14 anys comencem a tenir nois i noies que han patit abusos de persones que han conegut per les xarxes socials. Es fan passar per altres persones i els sedueixen i enganyen. Ara mateix no som experts en aquest tipus d'abusos, ens estem formant, perquè és veritat que cada cop hi ha més casos i la indefensió és molt gran. 

A vegades no hi ha ni contacte entre l’adult i el menor i hi ha igualment un abús sexual?

Sí, hi ha casos que ens arriben de joves que han estat objecte de desig per part d’adults de l’entorn de confiança.

Quin és el denominador comú que trobeu sempre en les persones que han patit un abús?

Sempre apareixen sentiments de culpa, vergonya i de traïció, tant de les persones que l'han patit com de l’entorn proper.

Entenc que majoritàriament són homes els que cometen els abusos?

Sí, amb les dades a la mà, són més homes, però també hi ha dones abusadores i és important dir-ho. També és veritat que en la societat actual, a les dones se’ns deixa apropar als infants de manera diferent a la dels homes.

I com hem de prevenir els més petits per evitar que caiguin en la manipulació d’aquestes persones?

En primer lloc, formant-nos com a adults i revisant la nostra pròpia educació sexual. Sovint ha estat basada en la penetració i el coit. Com a societat hauríem de posar-nos a parlar de sexualitat de veritat. Si el punt de partida és equívoc, és difícil treballar tota la resta. Després, a mi m’agrada molt parlar del bon tracte com a eina de prevenció.

A què et refereixes?

El concepte de bon tracte va unit al de respecte i el respecte comporta límits. En la sexualitat els límits els marca cadascú i és important que això quedi clar. Cadascú ha de saber què és correcte i què no, què és oportú i què no i ha de saber què és agradable i què no ho és. Aprendre a conèixer i marcar els límits des del bon tracte. I poder parlar de tot, sense tabús.

Sovint és difícil abordar la sexualitat a casa. Algun consell?

Ens hem de reeducar els adults primer i ser conscients que els nens només parlen si creuen que poden parlar. Si hi ha temes a casa que no han escoltat mai, difícilment els trauran ells. Si a casa predomina el bon tracte i els fills i filles entenen que aquest és l’únic tracte possible, quan algú no els faci sentir bé sabran que alguna cosa està passant. I si saben que a casa les coses es poden parlar, potser ho explicaran i serà més fàcil abordar un possible problema.

I pel que fa a les escoles, també cal una revisió del sistema per detectar possibles abusos?

Fem molta formació, cursos i xerrades a centres. Per començar, s’ha de treballar la transparència. Com pot ser que encara hi hagi escoles que no facin presentacions de tot l’equip? Hem d’exigir a totes les persones que estan amb els nostres fills i filles que siguin transparents. Fins i tot quan una mestra s’inventa un joc nou a classe, sempre recomano que l’expliquin també als pares. D’una banda, perquè els infants podran seguir jugant a casa. De l’altra, per evitar la desconfiança.

Però sovint les famílies no coneixem a tots els adults que interactuen amb els nostres fills i filles a l’escola. Per exemple, l’equip de menjador o el monitoratge del servei d’acollida...

Doncs el que hauria de ser normal i habitual és informar i presentar a totes les persones que atendran els fills mentre estan a l’escola. Estem compartint l'educació dels menuts i la transparència no ha de suposar un esforç. No es tracta d'explicar fil per randa què fan els petits al centre, però certes coses sí. Hauria de ser un crit d'alarma aquella gent que no vulgui ser transparent.