Ismaria Zapata Hoyo és la primera candidata al ‘concejo’ de Medellín obertament lesbiana i una de les fundadores de la Col·lectiva 69 (grup lèsbic de la ciutat de Medellín). També és investigadora principal sobre Caracterització del conflicte armat a Antioquia entre 1998 i 2018 i, actualment, investigadora de l'Observatori de Feminicidis Colòmbia, en l’àmbit de perfils psicològics de victimaris feminicides.

La militància LGTBI a Colòmbia no ha hagut de ser fàcil, hi va haver una evolució durant el procés de pau?

L’acord del procés de pau se signa al 2016 i és el primer cop al món que es constitueix una subcomissió de gènere que és possible, no només per les resolucions de NNUU des del 2002 que recullen que les dones han de ser part de la negociació, sinó perquè la majoria de les organitzacions de dones de Colòmbia tenen origen i intencionalitat amb mobilitzacions a l’entorn de la guerra, perquè el nostre cos és territori de pau i no botí de guerra.

Aquestes organitzacions s’obren camí en el drets i la població LGTBI ha tingut també un espai en aquest marc, donat que el gènere no és només un marc biològic sinó també d’identitat i orientació sexual. Així la població LGTBI, un col·lectiu històricament exclòs, discriminat i que va haver de viure en la clandestinitat, es converteix en subjecte polític i per primer cop en la història colombiana, pot tenir veu en el procés de pau i es reconeixen les vulneracions de drets que s’han portat a terme en 62 anys de guerra i, per tant, se’ls reconeix com a víctimes i són subjecte de reparació.

El patriarcat és el lloc on es desenvolupen les relacions de desigualtat on les dones ens portem la pitjor part, en el marc del conflicte armat les relacions de poder, desigualtat i violències múltiples s’intensifiquen cap a les dones i la població LGTBI. De forma particular, s’aguditza la persecució, violència sistemàtica contra les lesbianes, bisexuals i les persones trans.

Després de tot això, com han evolucionat els drets i visibilitat de les persones LGTBI a Colòmbia?

De fet podríem parlar de com era abans i després la població LGTBI. Les institucions, durant el procés de pau, van crear recursos per a les víctimes del conflicte i avui la població LGTBI som part de les institucions, per exemple del Centro Nacional de

Memòria, una nova institució que impulsa recerca sobre la memòria del país i també de les persones LGTBI i com estaven en el conflicte armat, això no havia passat abans. És important destacar que mentre en altres països d’Amèrica Llatina els moviments de dones i d’alliberament han estat pensant fa molts anys en la despatriarcalització de les relacions, en el treball de la descolonització, a Colòmbia estàvem enredats en més de 50 anys de guerra entre la població.

Les persones LGTBI en aquest conflicte estaven soterrades, no es coneixia, no només per la moralitat religiosa, catòlica i amb molts prejudicis sinó perquè els grups armats són també societats molt tancades i conservadores. Amb el procés de pau les persones LGTBI s’han fet visibles i han pogut beneficiar-se del marc legal i de reparació i justícia.

Ets la primera candidata municipal de Medellín ambientalment lesbiana, ¿Com es va viure això abans, durant i després de la campanya?

Des del 2016 les persones LGTBI ens hem presentat a processos electorals diversos. El 2014 la primera dona candidata obertament lesbiana, Luz Angélica Lozano, entra a la càmera de representants i Claudia López -actual alcaldesa de Bogotà- al senat, tot i que encara no es mostra obertament fins aspirar a la vicepresidència. Novicio Toro va ser el primer polític obertament gai a Colòmbia que va ser elegit a Bogotà les darreres eleccions.

Quan jo em trobo amb el feminisme decideixo començar a anomenar-me com a lesbiana i feminista obertament, tot i que mai havia tingut una aspiració a un càrrec d’elecció popular, però venia del treball comunitari i tenia un capital cultural i cívic important en la meva trajectòria. Quan neix el moviment polític ‘Estamos Listas’ decideixo passar part d’aquest capital al moviment, on ens havíem afiliat més de 2.000 dones. A Medellín mai cap dona s’havia presentat a unes eleccions tan visiblement, em sentia recolzada per proposar un canvi de context en una societat conservadora que té incrustats prejudicis i institucions contra els nostres drets.

La nostra és una proposta progressista i calia visibilitzar les dones i les persones LGTBI. Cal destacar que sense aquest projecte i aquest context polític jo no ho hauria fet, hauria estat un alt risc, ara em sento molt recolzada.

Com ha afectat la pandèmia de la Covid-19 a les persones i els drets LGTBI?

El President de Colòmbia té un pensament de dretes i això s’aplica a la societat i l’economia. Va prendre unes decisions no des d’una perspectiva de la salut sinó amb la preservació dels gremis econòmics.

A Bogotà Claudia López ha pres mesures pensant més en les persones i està sent referent per altres ciutats. A Medellín les pràctiques són clientelars i l’alcalde ha abandonat el discurs de caire progressista, amb una tendència molt forta de mesures de bioseguretat i econòmiques.

Què passa amb la població LGTBI? Per exemple, hi ha hagut problemes durant la quarantena, es va resoldre que uns dies sortien les dones i d’altres homes i les persones trans van estar fortament reprimides i atacades i amb problemes de llar en el cas de les trans que exerceixen la prostitució. Moltes lesbianes de classe mitja que havien assolit molts drets civils i autonomia econòmica que els hi permetia exercir-los, amb la crisi han perdut la feina o el negoci i això els ha restat autonomia i han hagut passes enrere.

Reconstrucció postpandèmia (encara no acabada, és clar). Quines són les demandes del col·lectiu per al futur a Colòmbia?

Ara tots els municipis tenen l'obligació de realitzar plans de desenvolupament, és una planificació a 4 anys i s’ha de fer amb la gent, allò ideal seria planificar el desenvolupament, decidir l’execució i el pressupost amb afro, indígenes, dones, nens i nenes, persones LGTBI...tant als departaments com als municipis.

Seria un repte, la població LGTBI i les organitzacions i activistes no han aconseguit ser un interlocutor vàlid davant les institucions per la manca de visibilitat, i això comporta que en la planificació les necessitats LGTBI no estan traduïdes en programes, línies, projectes, metes i recursos que les resolguin i acabin amb les discriminacions i violència contra el col·lectiu.

Actualment no hi ha recursos per defensar els drets civils, polítics i socials i donar garanties a la població LGTBI. Cal trencar l’estructura mental fòbica de les estructures de l’estat, de les institucions, superar la barrera i que se’ns escolti per tal que es reflexi a la legislació i les polítiques. Crec que això seria part fonamental de la reconstrucció pel futur.