Les residències de gent gran han viscut un autèntic malson a causa de la crisi del coronavirus. La pandèmia ha causat la mort d’un nombre molt elevat de residents. Avis i àvies que s’han apagat sols i sense rebre l’atenció necessària.

Donada aquesta situació, Metges Sense Fronteres va publicar un informe en el qual denunciava la mala gestió de les empreses que controlen les residències i els greus problemes de coordinació que hi ha a les Administracions.

A Xarxanet, hem volgut saber més sobre la gestió de les residències i la Covid-19, i n’hem parlat amb el Joan Hernàndez, president de l’Associació Catalana d’Afectats per les Residències (ACAR).

Per començar, Joan, què opines sobre l’informe de Metges sense Fronteres?

Tot això que ha passat s’ha fet visible per la Covid-19, però ve passant des de fa molts anys. No hauríem de parlar de totes les residències, perquè nosaltres sabem que hi ha residències que, sense que la seva actuació sigui perfecta, no han fet res greu. En canvi, n’hi ha d’altres que han fet una actuació negligent i, en molts casos, molt més greu del que s’informa.

Quins tipus de negligències s’han comès en aquestes residències?

A les residències hi ha unes normes clares -que vénen de la Generalitat- que inclouen tots els protocols que han de complir. Dins de cada residència hi ha un conjunt de persones que tenen els coneixements: el director, el responsable higiènic sanitari, l’infermer i el metge. Però s’han donat a conèixer casos d’incompliment del protocol per part d’aquestes persones.

Quin és el cas més greu d’incompliment de protocol?

L’incompliment del protocol de transició a la mort és el que ha afectat a més famílies. Quan un avi s’està morint, té dret a rebre tractaments pal·liatius i la seva família ha de ser informada, autoritzar les seves últimes voluntats i poder estar al seu costat. També se’ls ha d’oferir atenció religiosa. Totes aquestes coses no s’han complert durant el confinament. Hi ha molts familiars que no s’han assabentat de la mort dels seus avis i pares fins que els han hagut d’enterrar. És molt greu.

Podries posar un exemple d’una negligència en concret que s’hagi comès durant el confinament a les residències?

Les residències tenen uns treballadors que són la base de l’atenció de tots els residents i tenen unes condicions de treball precàries. Contracten persones per dies i sense coneixements. I, per posar un exemple, quan donen menjar a la boca d’una persona, després no es canvien els guants, o no els desinfecten, per donar-li a la següent. Això provoca que hi hagi molts infectats i molts morts. I això és degut a una mala gestió de les residències.

Qui s’encarrega de la gestió de les residències?

La majoria de les residències, tant públiques com privades, són gestionades per empreses. I més de la meitat d’aquestes empreses són fons voltors que només volen guanyar diners a costa dels interns. S’està actuant en algunes residències d’una forma mafiosa contra persones que no es poden defendre.

Els familiars no ho denuncien?

Durant el confinament, als residents no els deixaven parlar per telèfon amb els seus familiars perquè no expliquessin el que passava dins de les residències i, si els deixaven parlar, hi havia una persona al davant que vigilava el que deien.

Els familiars que s’han assabentat d’aquesta mala gestió, han recorregut a vosaltres?

Sí. Nosaltres el que fem és informar-los dels seus drets i els seus deures. També els donem suport per fer els tràmits de denúncia a les administracions i a la fiscalia. A més hi ha un desconeixement sobre una situació que nosaltres denunciem a la ciutat de Barcelona.

Quina situació?

Els districtes tenen l’obligació de tenir unes comissions de seguiment en salut, educació i d’espais residencials i sociosanitaris. I això a molts barris no es fa. A Les Corts i a Nou Barris hi és, però a la resta de Barcelona no volen tenir-ho, tot i que hi hem insistit. Això és greu perquè, en un moment de crisis, els Ajuntaments han sigut els que han hagut d’actuar per donar un servei més proper a les residències, ja que els residents són veïns de la ciutat. Nosaltres denunciem una inacció molt greu de l’Ajuntament de Barcelona,

A què es deu aquesta inacció?

Per desinterès. És un tema tabú per als polítics, ningú vol responsabilitats. Als barris on sí que funciona, com Nou Barris, quan hi ha queixes dels veïns de les residències, l’Ajuntament actua amb els serveis socials. Inclús la Carta de Barcelona diu que l’Ajuntament, com té assistents socials i serveis socials, pot fer inspeccions i multes. Està molt bé que existeixin responsabilitats, però que no es faci ús d’elles és molt greu. I encara més ara, que hi ha hagut tants morts.

I com esteu actuant per canviar aquesta situació?

Estem assessorant gent perquè obrin les comissions de seguiment d’equips residencials i estan funcionant perquè és una eina que permet que qualsevol veí pugui fer una reclamació a l’Ajuntament, dintre de la comissió. Una denúncia que porta el consorci, que està dins de la Generalitat, es resol molt ràpidament.

Tornant a la crisi del coronavirus a les residències, hi ha algú que hagi pagat els plats trencats?

No, perquè les patronals de les residències i, en concret, Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d'Atenció a les Persones (CEAPs), tenen un poder sobre els mitjans de comunicació bastant gran i la seva veu sempre preval davant la d’associacions com la nostra. És una lluita de David contra Goliat.

Quin és el missatge que voldríeu fer arribar als mitjans de comunicació?

Començaríem recordant que tot es basa en la Llei de la Dependència que va fer el PSOE, en l’època de Zapatero. Allà s’indica molt bé que ha d’existir un sistema que permeti avaluar i seguir com actua tota empresa i ens públic a les residències. S’hauria d’haver fet un sistema de control que està basat en la normativa ISO. Però, actualment, les residències funcionen amb un autocontrol i això està demostrat que no funciona.

Quins canvis s’haurien de fer perquè això no fos així?

Les administracions sí que exigeixen a les empreses de teleassistència la normativa ISO 158.000, que també val per les residències, els sociosanitaris i els centres de dia. Nosaltres el que estem demanant al govern central, a l’Ajuntament de Barcelona i a tots els partits polítics, que ens ajudin i que facin que totes les empreses que gestionen una residència se’ls hi donin dos anys perquè s’adaptin a aquesta normativa.

Què passaria si les residències haguessin d’aplicar normativa?

Si això existís, una persona amb coneixements de totes les lleis es presentaria a les residències a controlar que tot està en ordre. Totes les no conformitats que es trobessin s’haurien de solucionar en tres mesos o se’ls hi trauria el certificat i perdrien el contracte.

Per tant, les comissions de seguiment i les normatives ISO són les eines que calen per gestionar millor futures crisis?

Exacte. L’Ajuntament ha de fer ús de la seva competència de seguiment i donar serveis als residents, com a veïns que són. També hauria de ser obligatori que a les residències es complís la normativa ISO. Però no tot és culpa de l’Ajuntament, també cal assenyalar el govern central.

Què ha de fer el govern central?

El govern central està obligat a finançar les residències amb un 50% i de l’altre 50% s’encarreguen les autonomies. Però la realitat és que el govern central només finança un 12%. És la tercera pota que no funciona en la gestió de les residències.

Aquesta falta de finançament es deu a una falta de pressupost?

No. Com va descobrir el diari Público, la llei de la dependència té un IVA i uns impostos que recapta l’Estat i que, en cinc anys, donen uns beneficis de 6.400 milions d’euros. Nosaltres el que demanem és que el govern central compleixi les seves obligacions, perquè actualment la dependència està infrafinançada. Si aquestes tres potes funcionessin, que no suposen cap despesa, tindríem un sistema que faria que els equipaments residencials fossin dignes.

Si aquestes “tres potes” ja funcionessin, l’impacte de la Covid-19 a les residències hagués sigut menor?

Des de l’any 2003 ja hi ha un protocol de pandèmies, perquè hem viscut la grip aviar i hem tingut el temor que arribés l’Ebola. Cada hivern hi ha una pandèmia de grip i l’actuació a les residències és la mateixa que amb la Covid-19. Però el que ha passat és que la mortalitat amb la Covid-19 és molt més alta i ha deixat en evidència que no se segueixen els protocols, que els treballadors no estan capacitats per fer la seva funció i que tenen unes condicions de treball precàries.

Parla’ns del personal de les residències.

La majoria de treballadors dels quals parlo són immigrants que treballen deu o dotze hores al dia i els hi paguen 900 euros. Com podem demanar un bon servei si les empreses responsables no contracten a persones titulades? Per què la gent no estudia gericultura? Perquè les residències no demanen els títols. Aquestes empreses només volen treure beneficis del patiment i la mort.

Per tant, les residències no estan preparades per a un nou rebrot de la Covid-19?

No estan preparades del tot, però ho estan més que al mes de febrer. La seva tàctica és amagar-ho tot i passar la pilota de la seva mala gestió a les administracions. Però ara saben que la societat els mira. Tot i que, mentre la precarietat laboral de les empreses continuï, l’atenció de les persones no serà la necessària.

I, aquesta precarietat laboral, què suposa per als residents?

Les persones a les residències moren entre tres i cinc anys abans del que els hi tocaria, perquè moren de pena. Quan una persona no és feliç, i és maltractada, li agafa una depressió que el torna autoimmune. Hi ha avis que estan vuit hores asseguts sense que ningú els hi canviï el bolquer i els hi agafa infecció d’orina. I d’altres, que són autònoms, els tenen asseguts tot el dia mirant la televisió sense so i els obliguen a fer-se les seves necessitats a sobre. Això fa que, al final, deixin de ser autònoms. La residència, avui en dia, és pitjor que una presó.

Finalment, quina és la vostra missió?

Nosaltres intentem tenir la consciència tranquil·la i fem el que podem per defendre la vida d’unes persones que ho han donat tot per les seves famílies. A banda d’ajudar als familiars a fer les denuncies, també els hi fem de psicòlegs, tot i que no és la nostra feina. Volem donar-los veu.