Joan M. Sala Clos: “El que fem a AFATRAC ho hauria d’estar fent l’Estat”
Comparteix
Parlem amb el president d’AFATRAC, l’Associació de Familiars d’Afectats pels Trastorns de Conducta, que des de fa més d’una dècada acompanya famílies, impulsa projectes d’inserció i lluita contra l’estigma que envolta aquests trastorns.
Els trastorns de conducta són una realitat complexa que afecta moltes famílies i que sovint queda invisibilitzada dins l’àmbit de la salut mental. Davant la manca de recursos públics i l’estigma social que arrosseguen, un grup de mares va decidir organitzar-se i fundar AFATRAC, l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta. Avui, l’entitat és un punt de referència per a centenars de famílies que troben en ella suport, orientació i esperança.
En aquesta entrevista, el president de l’associació, Joan M. Sala Clos, ens parla dels orígens del projecte, dels serveis que ofereixen, de les dificultats que afronten i del missatge que volen fer arribar a les famílies que es troben en situacions similars.
Com i per què va néixer l’associació? Quines necessitats vau detectar que no estaven cobertes?
AFATRAC va néixer arran d’una carta que la meva dona, Montserrat Boix, va publicar a La Vanguardia el maig de 2016. En aquella carta explicava amb sinceritat i desesperació la situació del nostre fill, i la manca de recursos i de suport que patíem com a família. El testimoni va tenir un fort ressò i vam començar a rebre missatges de moltes altres famílies que vivien realitats molt semblants, amb la mateixa sensació d’abandonament.
A partir d’aquí es va veure clar que no era un cas aïllat, sinó una problemàtica col·lectiva i invisible. Aquella carta va ser el punt de partida per donar forma a una associació que pogués agrupar totes aquestes famílies i oferir un espai d’ajuda, comprensió i reivindicació. Així és com el novembre de 2016 va néixer oficialment AFATRAC, amb la voluntat de no deixar ningú sol davant d’una situació tan dura.
Quins serveis oferiu actualment a les famílies i persones afectades? Hi ha algun recurs que considereu clau?
A l’associació apostem fort pels Grups d’Ajuda Mútua (GAM), espais segurs on les famílies poden compartir experiències i sentir-se acompanyades. També oferim suport psicològic especialitzat i formació orientativa per ajudar a entendre millor els trastorns i dotar les famílies d’eines pràctiques per afrontar el dia a dia.
Pel que fa a la inserció sociolaboral, el projecte estrella és Rescatem: una botiga de roba (nova de mostrari i de segona mà) amb una mirada terapèutica i integradora, creada el 2021. Els joves amb trastorns de conducta treballen en un entorn real supervisat per personal especialitzat, desenvolupant habilitats sociolaborals, autonomia i responsabilitat. El desembre de 2024, el projecte es va consolidar constituint l’empresa RESCATEM EMPRESA INSERCIÓ, S.L., reconeguda per la Generalitat de Catalunya com a entitat d’inserció laboral (núm. 126).
Com treballeu l’acompanyament emocional i la formació de les famílies? Quins resultats heu observat?
El nostre principal espai és el Grup d’Ajuda Mútua (GAM), on les famílies poden parlar sense por de judici, compartir experiències i descarregar emocions. Tenim també el programa “Desengoixa’t”, que dona eines per afrontar l’angoixa i la culpa que sovint acompanya aquests processos. Tot plegat ajuda a desculpabilitzar, a entendre que les famílies no són responsables del trastorn i que el més important és sentir-se escoltades i acompanyades.
Actualment, més de 370 famílies formen part d’AFATRAC, i al llarg dels anys n’hem atès moltes més. L’impacte és molt positiu: moltes ens expliquen que arriben molt desesperades i, gràcies al suport mutu, recuperen força per continuar. Aquest servei hauria de ser responsabilitat de l’Estat, però ara mateix és l’associació qui cobreix aquest buit. Pel que fa als perfils, atenem des d'infants de 7 o 8 anys fins a persones de 40 o 50, tot i que el gruix principal es concentra en la franja dels 14 als 25 anys.
Quin paper juga l’associació en la sensibilització social sobre els trastorns de conducta?
La nostra feina no és només donar suport a les famílies, sinó també trencar l’estigma que envolta aquests trastorns. Sovint la societat associa els nois i noies amb trastorns de conducta a problemes o conflictes, quan en realitat són joves amb molt de potencial que necessiten oportunitats i acompanyament.
Per això fem xerrades, jornades i campanyes de sensibilització arreu del territori, i col·laborem amb centres educatius, entitats i mitjans de comunicació. Volem explicar què són realment aquests trastorns i mostrar històries positives que ajuden a canviar la mirada. El nostre paper és donar veu a un col·lectiu invisibilitzat i reclamar que la salut mental sigui una prioritat social i política.
Quines dificultats trobeu en el vostre dia a dia com a entitat? I quines fortaleses us han permès tirar endavant?
El gran repte és la manca de recursos públics estables. Les famílies es troben molt soles i sovint han de gestionar situacions molt complexes sense cap suport institucional. No hi ha places suficients ni serveis específics per a joves amb trastorns de conducta, i això genera un patiment enorme i, de vegades, fins i tot conflictes amb la justícia o serveis socials.
A més, topem amb l’estigma i la incomprensió social. Encara hi ha molta por i desconeixement sobre aquests trastorns, i això fa que els nois i noies tinguin poques oportunitats d’integrar-se. La nostra tasca és demostrar que, amb l’acompanyament adequat, poden tenir una vida plena i digna. Però no oblidem que estem cobrint un buit que hauria de ser responsabilitat directa de l’administració.
Com valoreu el suport que rebeu de les institucions públiques?
És clarament insuficient. Les administracions sovint reconeixen la importància de la nostra tasca, però això no es tradueix en recursos reals ni en una estratègia global. El tercer sector està fent una feina que hauria de correspondre a l’Estat, i això no és sostenible a llarg termini.
Ens arriben projectes i ajuts puntuals, però el que necessitem és una política pública sòlida i estable per a les famílies i per a aquests joves. Sense aquest compromís, el risc de desemparament és molt alt. Des d’AFATRAC continuarem reclamant que la salut mental i, en concret, els trastorns de conducta, siguin una prioritat real.
Podeu compartir alguna història o experiència que exemplifiqui l’impacte de la vostra tasca?
Hi ha molts casos que ens emocionen i ens donen força per continuar. Un exemple és el d’un jove que va entrar a Rescatem en una situació molt complicada, sense gaires expectatives ni confiança en ell mateix. Al principi li costava adaptar-se, però amb paciència i acompanyament va començar a agafar hàbits de treball, responsabilitat i relacions positives amb els companys.
Amb el temps, va aconseguir trobar una feina al mercat ordinari, un pas enorme per a ell i la seva família. Quan veus aquest canvi, t’adones que el que fem té un impacte real i transformador. No sempre és fàcil, i no tots els casos acaben així, però cada petit avenç és una victòria col·lectiva. Són històries que ens recorden que val la pena lluitar per donar oportunitats i obrir camins.
Quin missatge voldríeu fer arribar a les famílies que s’enfronten a situacions similars i no saben on acudir?
Els diria que no estan sols. Quan un trastorn de conducta entra a casa, el primer sentiment és d’aïllament i desesperança. Però hi ha altres famílies que viuen el mateix i que poden entendre i ajudar. AFATRAC és precisament això: un punt de trobada on compartir, buscar respostes i no sentir-se abandonat.
També els animaria a no rendir-se i a lluitar pels drets dels seus fills i filles. Cal exigir recursos, serveis i oportunitats. El camí és llarg i ple d’obstacles, però només amb unitat i veu col·lectiva aconseguirem que les institucions i la societat donin la resposta que aquest col·lectiu necessita.
Afegeix un nou comentari