“Crec que avui, a banda de la iniciativa, s’està reconeixent una essència, una manera de fer les coses”, explicava emocionada la Joana Illa des del faristol de la Casa de la Convalescència de l’Hospital de Sant Pau, durant l'entrega de premis de La Confederació 2021, una edició especial que ha reconegut iniciatives innovadores del Tercer Sector Social davant la covid-19.

La Joana i el Youssef Sultan, igual que la resta de les persones que formen part de Reflexes, una cooperativa d’iniciativa social que ofereix serveis socioeducatius des d’una visió integral i que va començar a caminar el 2014, han abocat molts esforços, molta passió i dedicació per tirar endavant un projecte que els ha vist créixer personalment i professionalment, i que van crear per fer les coses a la seva manera, des de la seva mirada educativa.

En aquesta aventura han compartit molts bons moments, com aquest reconeixement de La Confederació a ‘Reflexes confinats’, un espai virtual innovador i obert que van crear poc després que esclatés la pandèmia per seguir acompanyant les persones, especialment infants i jovent, en aquell moment tan crític.

Però el camí tampoc ha estat fàcil, en un sector massa sovint poc reconegut i impactat per una precarietat endèmica, que des de Reflexes lluiten per canviar. Avui parlem de tot plegat amb la Joana Illa, sòcia i responsable de l’àrea de personal, i el Youssef Sultan, soci i encarregat de l’àrea de comunicació i màrqueting.

Ja fa més de set anys que la Cooperativa Reflexes està en marxa, com va començar aquest camí?

Youssef Sultan (Y.S.): Som una colla de joves que vam treballar plegats en un projecte del Consorci d’Educació de Barcelona. Allà va néixer una connexió entre nosaltres i vam decidir autoocupar-nos en un format d’empresa que connectés amb els nostres valors i manera de fer, intentant allunyar-nos de la precarietat que predomina al sector.

Joana Illa (J.I.): Teníem la ferma voluntat de dur a terme la tasca que ja estàvem fent, però des d’un prisma que ens permetés ser coherents amb la mirada educativa que compartíem. I, sobretot, per dignificar, professionalitzar i valorar la tasca que es fa des del lleure i des d’aquests acompanyaments que queden fora de l’àmbit de l’educació formal. Pensem que molt sovint no estan prou reconeguts en molts sentits, des del posicionament social fins a les condicions laborals, entre altres.

Font: Cooperativa Reflexes.

Quins són els valors que guien la tasca de la cooperativa?

J.I.: La implicació i entrega que hi posem per adaptar-nos a les persones que estem acompanyant, però mantenint sempre la nostra mirada i propòsit educatiu per intentar que sigui reeixit. Ho donem tot i més i pensem que sovint tota aquesta dedicació no està realment reconeguda ni contemplada.

En quin sentit?

J.I.: Per exemple, nosaltres funcionem molt a través de licitacions públiques i, tot i que és veritat que últimament estem veient alguns canvis, el cert és que habitualment les condicions que reconeixen són més aviat precàries, és a dir, no valoren totes les hores que hi ha al darrere per realment dur a terme l’encàrrec que t’estan fent.

I tirem endavant perquè tenim molta vocació, creiem molt en el que fem i en les persones que acompanyem, que s’ho mereixen, però massa sovint les persones que treballem en el tercer sector tenim una realitat que fa que sigui molt difícil cuidar-nos perquè realment ens entreguem cada hora del dia.

Y.S.: Tenim un compromís i una responsabilitat sentides com a agents educatius per lluitar per un canvi social que creiem necessari, perquè actualment hi ha una injustícia pel que fa a les empreses petites, que ho tenim molt més complicat enfront de les més grans, i el plantejament dels concursos no respon a aquesta diferència.

A Reflexes oferiu serveis educatius des d’una mirada pròpia, quina és?

J.I.: Parlem d’una mirada integral entenen les diferents dimensions que es donen en l’ésser humà, des d’una perspectiva més humanista. Òbviament, entenem i reconeixem tots els condicionaments socials que conformen la persona, però hi ha tota una dimensió més emocional, una altra més de raonament, una més física… La mirada integral és entendre i tocar totes aquestes dimensions, es tracta d’intentar no ser cecs davant cap mirada i poder-nos-hi vincular i acompanyar en aquest procés de reconeixement.

Y.S.: Pensem que hi ha una transdisciplinarietat en tot el que fem que té en compte tant el nosaltres, com el vosaltres i l’ells. És una tasca transversal que agrupa tot un conjunt, des dels educadors, els educands, les famílies, els tutors… Totes aquestes sinergies que s’estableixen en el món cooperatiu conformen aquesta mirada integral.

Perquè l’educació va molt més enllà de l’escola.

J.I.: Nosaltres creiem que tot moment és educatiu, és a dir, tot té un impacte en la persona. Una altra cosa és si hi ha voluntat educativa o no, si ho categoritzem com a educació formal o informal…

Y.S.: Exacte, per això moltes vegades diem que som generadors de vivències de valor, perquè pensem que tot el que es fa té un impacte sobre la persona.

Font: Cooperativa Reflexes.

Quin és el segell que diferencia la proposta de Reflexes?

Y.S.: Penso que no es tracta de què ens diferencia, vivim en un món en què hi ha una lluita constant per escenificar-se com a diferent de la resta i ser el millor, l’únic i el més guai. I no es tracta d’això, sinó més aviat del contrari.

Com a reflexió, penso que hauríem de parlar més del que ens uneix i ens fa més semblants els uns als altres. Estem en un món en què la realitat sociocultural que empeny tot el que ve de la branca de l’educació social, dels serveis socials, no requereix diferenciar-se sinó assemblar-se, fer xarxa, ser iguals i veure quines coses tenim en comú per, des d’aquí, poder lluitar.

Parlem dels serveis socioeducatius que oferiu.

Y.S.: La cooperativa té cinc eixos forts: acompanyament educatiu, que és dels més importants que tenim actualment i on tenim projectes molt consolidats com el 3XIT o el Projecta’t. Va ser el primer esglaó amb què vam començar, i després van venir els altres: especialització educativa, amb projectes no tan generalistes com pot ser el Playing English; el lleure, entès més com un moment de casal, d’estiu; formació, divulgació i conscienciació; i la gestió d’equipaments, en què ens hem iniciat darrerament.

J.I.: L’acompanyament educatiu s’entén com una extraescolar de reforç, malgrat que no ens agradi gens dir-ho així.

Perquè no es tracta d’un estudi assistit ni un reforç a l’ús.

J.I.: Exacte, en aquest sentit, des del primer dia un dels pilars de la nostra mirada educativa és que entenem el joc com una eina bàsica d’aprenentatge. I treballem molt a través del joc, ja sigui a través de dinàmiques físiques com també preparant i adaptant molts materials. Realment l’objecte que posen al centre són aspectes curriculars o competencials, però els treballem en forma de joc de taula, jocs dinàmics o el que sigui. Això és comú a tots els projectes de Reflexes.

I les famílies ho entenen.

J.I.: Sí, moltes vegades a les reunions amb les famílies deixem clar que si el nano arriba a casa després d’una activitat a Reflexes dient que ha estat jugant, que no pensin que ha estat perdent el temps, al contrari, això és un èxit absolut perquè ell s’ha pensat que jugava quan realment ha estat treballant un munt de coses. Demanem que ens donin confiança en el que fem.

Y.S.: És així, el que volem posar el joc al centre de la nostra pràctica perquè aprendre d’aquesta manera impacta molt més en el seu camí educatiu i en els seus aprenentatges. I per això sempre convidem també les famílies a què ho facin a casa, que ho provin.

Font: Cooperativa Reflexes.

Tots aquests àmbits i projectes no són estàtics, és a dir, heu evolucionat al llarg dels anys.

J.I.: Sí, totalment, ho hem anat fent a mesura que hem transitat el camí. Per exemple, hem afegit projectes de formació vinculats a la divulgació de l’economia social i solidària i els valors del cooperativisme. Amb això vull dir que anem agafant experiència al llarg del recorregut i ens sentim més empoderats per fer més coses, també responent al que ens demana la gent.

L’autoexigència és un valor important de Reflexes?

J.I.: Totalment, no hi ha res que s’estigui mantenint com ho fèiem el primer dia, absolutament res. Per a nosaltres tot el que és l’avaluació i el seguiment és molt important. En tots els projectes, dos cops l’any, fem avaluacions 360, tothom valora a tothom, l’autocrítica és total en aquest sentit. Volem fer les coses bé i seguir existint, però sense morir en l’intent, amb una posició més saludable i sostenible en tots els sentits, però sobretot pel que fa a la qualitat de vida de totes les persones que formen part de Reflexes.

El treball en xarxa, les sinergies, també són una peça clau de la cooperativa.

Y.S.: L’economia social i solidària i el cooperativisme són àmbits en què és molt important aquesta xarxa, remar conjuntament. Per a nosaltres és ADN: ser cooperativa implica treballar en xarxa. Formem part de l’economia social i solidària i això té unes característiques a nivell econòmic, en la manera de treballar. Sense les sinergies i el treball conjunt amb Coòpolis BCN, la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya (XES) i altres projectes cooperatius estem segurs que Reflexes seria molt diferent.

I va arribar la pandèmia, que ho va capgirar tot.

Y.S.: Quan va esclatar tot, ens trobem i veiem que hi ha un perill, tot queda en l’aire, els concursos, tot plegat queda aturat. A nivell intern, però, tenim clar que no ens podem quedar en el camí i que la nostra tasca ha de continuar. Hem de poder justificar com sigui que Reflexes continua.

J.I.: Hi ha un neguit i una preocupació evidents, però no només pensant en un mateix, també en les persones que acompanyem, que segur que ho devien passar pitjor que nosaltres perquè sabem les condicions socioeconòmiques que tenen al darrere. Les coneixem bé i hi tenim un vincle de confiança que ens fa patir molt. Nosaltres érem conscients que aquella persona ja estava mig depressiva, o s’entén d’aquella manera amb un familiar i ara s’ha de tancar 24 hores amb ell.

I és clar, el que comenta el Youssef: som una cooperativa amb una trentena de persones treballadores.

I comença un procés creatiu que dona lloc a ‘Reflexes confinats’, un projecte guardonat als Premis de la Confederació del Tercer Sector. Com va anar?

J.I.: Aquelles primeres dues o tres setmanes, recordo que, malgrat tot, hi havia una mena d’il·lusió. Em recordo a mi mateixa il·lusionada pel fet de poder aturar-me. La realitat del dia a dia no ens permet fer-ho, portem mil barrets, tenim la sensació d’estar apagant focs tot el dia i, de cop i volta, ens vam parar.

Va sorgir aquella il·lusió de pensar que per fi podíem pensar i crear aquella activitat o recurs que teníem en ment des de fa temps i no havíem pogut tirar endavant. Hi havia una emoció a mesura que paríem coses molt xules que en una situació normal no haguéssim pogut fer i trobàvem un sentit al que estàvem fent.

Y.S.: És així, i aquesta mena de reinvenció, a més a més, es produïa en un moment tan crític com el que estàvem vivint. Tot plegat ens va empènyer a arriscar-nos encara més, a invertir més en noves eines per fer treballar. En època de vaques magres, al contrari del que és habitual, vam apostar encara més fort. I el propi fet de fer-ho ja era compensatori. I, a sobre, després va arribar el reconeixement als Premis de la Confederació.

J.I.: Jo realment no veia clar presentar el projecte als premis, és un site com molts altres que hem fet, pensava. Però el fet és que va sortir molt bé, avui segueix molt viu i ha transcendit el moment del confinament. La llàstima és que ara ja no li podem canviar el nom (riu).

I pel que fa als infants i jovent, amb qui treballeu estretament, com valoreu l’impacte de la pandèmia?

J.I.: Crec que encara no som conscients ni s’ha evidenciat la magnitud de l’impacte, perquè a més a més no ha acabat.

Y.S.: Estem veient només la punta de l’iceberg. I ja veníem d’una situació en què el jovent i les polítiques de joventut no estaven en un moment molt pròsper ni estaven al centre. I, és clar, ara encara ho estan molt menys.

J.I.: Impacte n’hi ha hagut, això està clar, però també penso que no és bo generalitzar perquè per a cadascú les magnituds són unes o unes altres. Ara bé, el cert és que hem vist molts joves amb situacions d’ansietat, depressió… Estar tan aïllats no ha estat gens fàcil per a ells. En un moment de desenvolupament tan crític com és la infància i l’adolescència, on és tan vital aquesta relació amb els altres, la realitat és que s’han vist privats d’això i, a més, han patit una incomprensió gran respecte a les seves necessitats per part de tota la societat.

Totes aquestes mancances tenen conseqüències.

J.I.: És clar, i s’expressen de diferents i molt diverses maneres, alguns prenent conductes més de risc, exposant-se més, o tot el contrari, aïllant-se molt més i no tenint espais de socialització. En algunes el vincle o dependència amb casa seva s’ha accentuat mentre que en d’altres ha passat a l’inrevés. I no només ha afectat el confinament, també els efectes socials de la pandèmia: famílies que han perdut feines i moltes coses més.

Y.S.: La polarització d’una societat desigual encara ha remarcat molt més les diferències entre els joves, i això té moltes repercussions a tots nivells.

Font: Cooperativa Reflexes.

Molts dels problemes venen de lluny, ja eren anteriors a la pandèmia.

J.I.: Nosaltres, per les persones a qui acompanyem, ja hi ha tot un perfil més vulnerabilitzat. Ja hi ha una realitat que té a veure amb la precarietat del món laboral, famílies moltes vegades monoparentals en què la persona que es fa càrrec dels infants ha de tenir mil i una feines i no pot estar a casa i els nanos no estan atesos, i d’aquí sorgeixen situacions com l’addicció a les pantalles; o estan al carrer exposats… Però això és el de sempre, és quelcom estructural i sistèmic del món en què vivim.

En aquest sentit destaqueu també els riscos de les xarxes socials.

J.I.: L’impacte de l’ús de les xarxes que en fan els joves és molt destacable en els darrers anys. Nosaltres hem tingut casos de persones, no una sinó vàries, autolesionant-se i hem acabat sabent que això s’estava fomentant per TikTok. O actituds masclistes, sexistes i agressives, ja des de primària, arran de certes sèries o programes que veuen. Jo ara estic amb nanos de segon de primària i tots han vist ‘El joc del calamar’. Tot són fenòmens socials que s’han d’entendre en la seva conjunció perquè s’interrelacionen.

I és evident que la pandèmia no ha ajudat en aquest sentit.

J.I.: La pandèmia i el confinament han provocat no només aquest aïllament, falta de contacte o d'estímuls, sinó potser també que dediquin més hores a visualitzar certes coses que també reforcen unes condicions que no són les naturalment positives o sanes per a les persones i acaben generant conductes o hàbits nocius per al propi benestar o cura.

Tornant a Reflexes, quins reptes us plantegeu de cara al futur?

Y.S.: Sempre tenim reptes de futur, per descomptat, un d’ells, per exemple, és expandir-nos al territori. Ara bé, aquí cal tornar a enllaçar amb la qüestió de la precarització del sector. Amb això vull dir que les coses han de poder ser sostenibles per poder-les empènyer. Aquests són debats que sempre tenim quan fem trobades internes. És a dir: hem de poder créixer de manera sostenible.

Manca més suport per part de l’administració?

J.I.: Hi ha moltes coses que influeixen, i aquesta n’és una, òbviament. El cert és que ara estem en un moment de reflexió sobre tots aquests temes perquè portem set anys i ja tenim un bagatge. Han estat anys de molta entrega i moltíssima dedicació. I tots tenim una voluntat ferma i molta confiança en el que fem i en perquè ho fem.

Ens agradaria seguir existint i mantenir-nos amb aquesta mirada que tenim, però en un entorn que sigui més facilitador. Per a això necessitem polítiques que ens donin suport i puguin ajudar en aquest sentit. I torno al tema concret de les licitacions, no estic gens d’acord en com funcionen i no faciliten les coses.

Font: Cooperativa Reflexes.

Parlem-ne.

J.I.: No estic d’acord en el fet que un dels criteris hagi de ser el pressupost. És a dir, si tu ja has comptat uns diners que costa fer aquesta activitat i ja has reservat aquests diners, no facis que la decisió final valgui per qui t’està presentant una proposta més baixa econòmicament. Perquè al final la diferència significativa entre un pressupost i un altre probablement anirà perquè estàs tocant els salaris dels treballadors i, per tant, estàs precaritzant, o perquè ets tan gran que certs costos estructurals no els imputaràs allà.

Això no facilita la igualtat d’oportunitats entre empreses i implica que des de dalt no s’està promovent un treball de qualitat a les persones.