Josep Maria Mesquida és patró de la Fundació Enllaç, que ofereix acompanyament individualitzat de treball social, jurídic i emocional, i organitza activitats col·lectives per a persones grans LGTBI+, a més de fer una feina de sensibilització a residències, entitats i administració a través de xerrades i formacions.

Mesquida ha participat en la IV Jornada Anual del Centre LGBTI de Barcelona per reflexionar sobre aquesta temàtica.

Com arribes a la Fundació Enllaç?

Com a home gai que treballava amb persones grans pensava que el que es feia a nivell de residències era poc amigable amb el col·lectiu LGTBI i amb les diversitats. Jo tenia la necessitat de parlar d'aquest tema, i la Fundació Enllaç de donar resposta a les persones grans.

D'on sorgeix aquesta vocació de Fundació Enllaç?

És una organització formada per activistes de tota la vida en l'àmbit de la diversitat sexual i de gènere que consideren que ja han lluitat per la igualtat i la no discriminació i que comencen a considerar que cal millorar les condicions de vida.

Ja havien tingut vivències de persones LGTBI que envellien i no tenien el suport que requerien. Ens estem fent grans i els serveis que ens esperen no són respectuosos amb nosaltres i patim situacions específiques. Cal fer alguna cosa.

Quines problemàtiques afecten especialment les persones LGTBI quan es fan grans?

Fonamentalment, els problemes que patim tenen a veure amb l’àmbit de la salut i l’àmbit social. Tenim molts homes que conviuen amb el VIH, moltes dones que deixen de fer prevenció ginecològica, i persones trans que han sotmès els seus cossos a tractaments agressius durant molt de temps.

Respecte a l'àmbit social, els serveis gerontològics no s'acostumen a dissenyar tenint-nos presents. No són respectuosos amb la diversitat, no compten amb els nostres entorns com a referents familiars ni fan res perquè ens sentim segures a l'hora d'expressar la nostra identitat de gènere i orientació sexual.

"Els serveis gerontològics no són respectuosos amb la diversitat, no compten amb els nostres entorns com a referents familiars ni fan res perquè ens sentim segures a l'hora d'expressar-nos"

Sorgeixen altres models de convivència?

Es barreja el problema general de l'habitatge amb aquesta sensació que els serveis d’atenció residencial no són massa respectuosos i això dona peu al fet que es pensin alternatives com el 'cohousing'.

Però quan dieu que no són respectuosos a què us referiu?

No compten amb nosaltres ni en els plans d’activitats ni sensibilitzant professionals perquè ens defensin en casos de discriminació. Parlem d’una discriminació anticipada en qüestions que pensem que poden passar.

Què podrien fer?

Han de ser més receptius i sensibles. Podrien fer visible aquest respecte amb una bandera o un redisseny dels formularis, per exemple.

Què passa amb les decisions legals i fiscals que hem de prendre al final de la vida?

És important que fundacions com la nostra ens puguin defensar perquè puguem decidir sobre el nostre futur quan encara estem bé perquè sovint no es té present qui és el nostre entorn de referència.

S'ha investigat prou?

Està poc estudiat però ja comencem a saber moltes coses perquè fa uns anys que entitats com la nostra fan feina perquè es coneguin les nostres circumstàncies. Hi ha estudis i resultats homogenis, també fora d'Espanya.

Hi ha diferències?

Potser la diferència és que al nostre entorn no es viuen grans ruptures entre les persones LGTBI i les nostres famílies. Quan sortim de l’armari es provoca una situació de tensió però acostuma a superar-se. Parlo de la tendència general, també hi ha gent que ho passa molt malament.

Hi ha una invisibilització de les persones grans LGTBI, especialment de les dones.

Com que la nostra orientació es fonamenta en qüestions que tenen a veure amb la sexualitat i sembla que la sexualitat deixa d'existir quan et fas gran, cosa que no és certa, això provoca una invisibilitat.

Patiu una doble discriminació?

No sé si hem de parlar de doble discriminació o de triple o de quàdruple perquè parlem d'interseccionalitat. Estem travessades per diversos eixos d’opressió i, en el nostre cas, són aquests dos, però no podem deixar de parlar de classe, o de procedència.

Quin diries que és el principal repte de l’entitat?

Jo diria que ara ens hem de connectar amb altres organitzacions que fan el mateix a altres territoris, hem de créixer, hem d’aconseguir que vinguin més pers grans a la nostra seu, i hem de traçar una estratègia clara al voltant de la soledat.

Per un costat, quan es parla de persones soles, se'ns pot convertir en víctimes, però també és veritat que hi ha algunes persones molt soles dins del col·lectiu.