La pandèmia i les fronteres invisibles llasten la situació de les persones migrants no comunitàries

Un nen nascut a l’Estat espanyol no pot tenir autorització de residència si els seus pares no la tenen. Aquesta, a tall d’exemple, només és una de les nombroses problemàtiques que pateixen les persones en una situació administrativa irregular, una realitat massa sovint invisibilitzada que ens interpel·la a tots i planteja una qüestió de fons: som realment una societat d’acollida?

Sobre aquest fet incideix l’informe de Càritas ‘Fronteres in-visibles: Com la irregularitat administrativa t’estronca el projecte vital’, que l’entitat ha presentat avui al monestir de Sant Pau del Camp.

El document centra el focus en la major vulnerabilitat que pateixen les persones migrants que viuen a casa nostra. Una realitat que fa palesa una de les conclusions principals de l’informe, que afirma que les persones procedents de països extracomunitaris pateixen tres vegades més risc d'exclusió que les d'origen espanyol, una situació que s’ha agreujat arran de la pandèmia de la Covid-19. 

 

Malgrat que no hi ha dades oficials, Càritas estima que hi ha entre 400.000 i 600.000 persones migrants a Espanya, i prop de 100.000 a Catalunya, que viuen abocades a una situació administrativa irregular. Aquestes persones són les protagonistes de l’estudi, que aprofundeix i analitza les dificultats i entrebancs amb què es topen per accedir a drets socials i serveis bàsics.

Es tracta de les "fronteres invisibles" que evidencien l’existència d’una societat dual que permet una separació efectiva entre la població, entre persones amb els drets reconeguts i aquelles en situació administrativa irregular, amb moltes dificultats o la impossibilitat d’accedir-hi.

 

“La regularitat de les persones migrants és un tema per resoldre, hem normalitzat l’existència de fronteres visibles, però també invisibles, que esdevenen un bloqueig a l’acollida”, ha explicat el mossèn Joan Cabot, director del Secretariat Diocesà de Pastoral amb Migrants.

 

Major risc d’exclusió en tots els àmbits

 

L’informe de Càritas revela que les persones que provenen de fora de la Unió Europea (UE) pateixen un risc d’exclusió social molt més elevat -afecta el 51%- que les de nacionalitat espanyola (18%). A més, el risc d’exclusió severa per a les persones extracomunitàries és del 23,1%, enfront del 6,5% en el cas de les espanyoles.

“L'exclusió social de les persones de nacionalitat extracomunitària gairebé triplica les d'origen espanyol. La taxa d'atur es duplica, i la taxa de risc de pobresa es multiplica per quatre”, ha detallat Miriam Feu, cap d’anàlisi social i incidència de Càritas Barcelona.

Així, aquest major risc d’exclusió de les persones extracomunitàries es fa palès en gairebé tots els àmbits, segons explica l’entitat. Especialment greu és en el cas de l’habitatge, en què el risc d’exclusió afecta el 69% de les persones de fora de la UE; en el del mercat laboral, en què incideix en el 39%; en el de la participació política, en què el percentatge d’exclosos arriba al 66% o en el de l’àmbit sanitari, amb un risc d’exclusió que afecta el 27%.

 

Una cursa d’obstacles

 

Tot plegat, en paraules de Feu, configura una autèntica cursa d’obstacles per a una persona extracomunitària que arriba al nostre país. Aconseguir un habitatge digne, empadronar-se, ser atès per Serveis Socials, homologar estudis, trobar feina o obrir un compte corrent, entre altres, formen part d’aquest laberint ple de traves amb què es topen aquestes persones. “La normativa actual aboca les persones migrades a viure als marges: habitacions de relloguer, economia informal, sense accés a prestacions”, rebla.

 

Un dels problemes, segons Feu, és que aquestes dificultats sovint s’allarguen molt en el temps i poden arribar a eternitzar-se, amb tot el que això comporta: “Aquesta situació es pot allargar durant anys i, en ocasions, pot retornar a la casella de sortida, malgrat que la persona porti cinc anys treballant o avançant en els tràmits. És el que anomenem irregularitat sobrevinguda”, subratlla. Un fet, afegeix, que trenca amb tot el procés d'integració realitzat per la persona i la seva família.

 

L’impacte de la Covid

 

A tot plegat s’ha afegit l’efecte devastador de la Covid-19 per a aquestes persones, moltes d’elles obligades a subsistir mitjançant l’economia informal (serveis domèstics i de cura, venda ambulant o recollida de residus, entre d’altres) i que les restriccions derivades de la pandèmia han deixat sense feina i sense accés als drets i serveis bàsics, empenyent-les als marges del sistema.

 

En aquest sentit, Càritas apunta que el percentatge de les llars ateses per l'entitat amb persones de nacionalitat estrangera no comunitària que es van quedar sense ingressos durant l’estat d’alarma va ser del 32,1% i del 53,3% en el cas de les llars de persones en situació administrativa irregular, xifres molt superiors a les de les llars amb nacionalitat espanyola (6,2%). 

 

Bateria de propostes

 

Davant d’aquesta situació, Càritas constata que calen vies segures de migració i que la normativa d’estrangeria s'adeqüi a la necessitat de mobilitat actual de les persones, garantir el dret a la vida en família i la protecció de la infància, frenar la discriminació i criminalització dels infants i joves estrangers no acompanyats, així com pal·liar les dificultats en el dret d’asil a Espanya i el baix percentatge de concessions.

 

Per tot plegat, Salvador Busquets, director de Càritas Barcelona, ha formulat nou propostes de l’entitat que abracen els àmbits estatal, autonòmic i local per posar fil a l’agulla i redreçar la situació crítica que viuen aquestes persones. 

Així, entre altres mesures, l’entitat ha demanat agilitzar el sistema actual de concessió de cites prèvies per evitar la situació actual de col·lapse; desenvolupar vies legals per establir camins segurs per a la migració; facilitar l’accés laboral de les persones migrades amb plenes garanties, flexibilitzant la concessió d’autoritzacions de treball i residència.

De la mateixa manera, l'entitat advoca per garantir l’atenció als serveis socials de les persones migrades i assegurar l’empadronament de totes les persones que viuen en un municipi, amb independència que puguin acreditar un títol de propietat o un contracte de lloguer.