Maria Victòria Cambredó: "El model d’atenció al part ha evolucionat per posar la dona al centre"

La professió de llevadora ha experimentat una sèrie de canvis molt importants en els darrers anys. L’atenció al part, per exemple, s’ha enfocat cap a un model que té més en compte la decisió de la dona. Amb tot, malgrat estar molt ben valorades per les persones a qui atenen, les llevadores alerten que el futur de la professió està amenaçat per la manca de personal i reclamen, entre altres, uns estudis propis i una retribució d’acord amb la seva formació. En parlem amb la Maria Victòria Cambredó, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores (ACL).

Quina és la situació actual del col·lectiu de llevadores a Catalunya?

Bé, per una banda, la llevadora és una professional que té molta autonomia a Catalunya i que cada cop abasta més competències que es van adaptant als constants canvis socials que tenim com a societat. Avui, la llevadora és una referent clau pel que fa a les funcions de salut sexual i reproductiva. Ara bé, també és veritat que en aquest moment patim una manca de llevadores. Tenim un dèficit estructural en aquest sentit que suposa un problema, amb una oferta formativa insuficient.

Així, ha canviat molt la professió en els darrers anys?

A les llevadores se’ns coneix molt per tot allò que té a veure amb el procés del part, però això és només una petita part de la nostra tasca. També fem, entre altres, atenció primària a les unitats d'atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR), on desenvolupem moltes competències que són realment àmplies.

Què comprèn aquesta cartera de serveis?

Més enllà de l’atenció al part de risc baix i normal que la llevadora realitza als centres hospitalaris, tenim tot el que és la tasca de les unitats ASSIR, on fem el control i seguiment tant de l’embaràs com del postpart. També fem atenció al jovent, amb les Tardes Joves, perquè puguin venir de manera espontània. A banda, fem prevenció del càncer de cèrvix, atenció a les infeccions de transmissió sexual, tractem problemes de sòl pelvià. I molta atenció comunitària, tant als joves als centres educatius, a dones migrades i altres col·lectius.

Parlem d’un marc d’atenció molt ampli.

Sí, el ventall és molt gran. De fet, abans érem un servei tradicionalment dirigit a les dones i, actualment, els nostres serveis ja donen cabuda també als homes, sobretot per temes d’infeccions de transmissió sexual, sense oblidar el servei d’atenció a les persones trans, per exemple, que s’inclouen en l’ASSIR.

Si ens centrem en l’atenció al part, els canvis també han estat notables.

Sí, en aquest àmbit els canvis són evidents. Per exemple, abans hi havia molta més intervenció, mentre que ara la tendència és caminar cap a un part respectat i reduir les intervencions innecessàries en els embarassos i parts de baix risc. El model d’atenció al part ha evolucionat per posar la dona al centre i potenciar la seva presa de decisions, és a dir, anem cap a un model més autonomista on la dona està al centre i pot decidir. Per tant, es tracta d’intentar que el part, si no presenta complicacions, sigui menys intervingut i més respectat.

Creieu que se seguirà aquest camí en el futur?

Absolutament, s’està evolucionant en el sentit de fer disminuir el que se’n diu violència obstètrica, que és un terme una mica controvertit. Actualment, està en marxa un grup de treball des de l’àmbit institucional amb els departaments de Salut i Feminismes per aprofundir en aquest sentit. Per tant, sí, hi ha una sensibilització cada cop més gran amb aquest tema.

Les llevadores han ampliat la seva tasca, però cada any se’n jubilen més de les que se’n formen. Està en risc el futur de la professió?

Esperem que no i que això se solucioni d’una manera o una altra, però el cert és que tenim un problema. L’oferta que proporciona el sistema d’infermera resident té 77 places a Catalunya, que són poques i, a més, en els últims anys han baixat. Entre 2010 i 2023 hem perdut unes 145 places, i amb aquesta xifra no podem garantir el relleu de les professionals que estan a punt de jubilar-se. Per tant, necessitem un altre sistema.

"Entre 2010 i 2023 hem perdut unes 145 places, no podem garantir el relleu de les professionals que estan a punt de jubilar-se".

Quina alternativa hi ha?

Tenim sobre la taula fer una formació específica, un grau de llevadora que equivaldria a tenir uns estudis propis. Ara, per ser llevadora cal fer un grau d’infermeria i presentar-se a una oposició a nivell nacional, i des d’aquí es pot optar a fer l’especialitat. I l’opció que estem explorant és crear un grau de llevadora al marge del d’infermeria.

Quines conseqüències té aquesta manca de personal?

Des del punt de vista laboral, tenim problemes per fer les cobertures. Hi ha moltes professionals que han de treballar a l’hospital i a la primària, per exemple. Es fan més hores de les que toquen, més torns, més hores extra… i així anem omplint els buits. Lògicament, això suposa una sobrecàrrega i una pressió assistencial molt alta. S’està fent un gran esforç per part de les llevadores i, d’alguna manera, tot plegat ho hem interioritzat. I si parlem de l’estiu, amb més baixes i vacances, la cosa empitjora.

"S’està fent un gran esforç per part de les llevadores, patim una sobrecàrrega i una pressió assistencial molt alta".

Aquesta no és la vostra única reivindicació.

Podem parlar també que la retribució de les llevadores no està alineada amb la titulació acadèmica que tenim. Som un grup A2 i hauríem de ser A1 perquè tenim un grau i una especialitat de dos anys. En això també estem treballant, lluitem per arribar a la retribució que ens correspon per la formació acadèmica que tenim.  

Us sentiu poc reconegudes?

Bé, penso que, en general, tothom sap que les llevadores fan una molt bona feina, però és cert que el reconeixement és millorable. Una de les coses que necessitem és més visibilització en tots els sentits. Enguany, per exemple, La Marató de TV3 s’enfocarà a l’atenció sexual i reproductiva i pot ser un pas endavant. La visibilització és important i sempre és bona per a col·lectius com el nostre.

La salut mental del col·lectiu s’ha ressentit per la sobrecàrrega assistencial i la precarietat?

Crec que és una qüestió general dels treballadors sanitaris, que pateixen les conseqüències d’aquestes mancances. La pandèmia, el confinament i tota la situació que vam viure va suposar un gran canvi estructural i organitzatiu. I no negarem que, sobretot al principi, teníem por. Tendim a oblidar-ho, però en aquell moment no sabíem les repercussions que tindria tot plegat. Molts sanitaris es van contagiar ja a la primera onada i hi havia molta incertesa i molta por. I tot això, és clar, ha passat factura. 

Passat el temps, es pot dir que aquests canvis han estat en positiu?

Cal reconèixer que en molts casos sí. Va ser un període molt dur, però també un gran repte. Vam haver de canviar el model assistencial, afegir visites telefòniques i a domicili. També es van donar altes precoces als hospitals, fet que va comportar que nosaltres vam haver de fer la visita puerperi a domicili, visitant l’infant i la dona, i això, per exemple, s’ha quedat establert, per exemple. 

Tot el tema telemàtic ha guanyat molt de terreny.

Sí, es fan reunions en línia, també pel que fa a l’educació sanitària, tant per a la preparació al part com el postpart, i sempre hem intentat fer-ho sense que el servei a la dona perdés qualitat. Òbviament, no és el mateix que fer-ho de manera presencial, però s’ha anat cap aquí. I hi ha dones, per exemple les que tenen un segon fill, a qui potser també els va bé que sigui així per la seva comoditat. La veritat és que ha estat un nou model, un nou paradigma.

A més, es van incorporar avenços tecnològics que haurien trigat més sense tota aquella situació. Parlem, per exemple, de La Meva Salut. En resum, va ser un gran repte i es va convertir en una oportunitat que ens ha anat bé per sumar eines que han ajudat a millorar l’assistència.