Mireia Salazar: "Es produeixen vulneracions sistemàtiques de drets a les presons catalanes"

Les presons són llocs en què les persones tenen privat el seu dret a la llibertat, per això, són espais en què cal posar especial cura pel que fa al respecte als drets fonamentals. És evident que la privació de llibertat necessàriament afecta l’estat psicològic i la salut emocional de la persona que ho pateix, però també la vida als mateixos centros penitenciàris.

En aquest sentit, com assegura César Manzano, president de Salhaketa Araba, una associació basca de suport a les persones preses, “la presó es pot convertir en una bomba de rellotgeria si no tens els mecanismes per poder-te comunicar amb la teva família o el teu entorn”. 

Es vulneren els drets de les persones preses a Catalunya? Avui parlem de tot plegat amb la Mireia Salazar, advocada coordinadora de l’àrea de presons d’Irídia. 

A quines vulneracions de drets s'exposa una persona reclusa en un centre penitenciari a Catalunya, a banda, és clar, d'estar privada de la llibertat?

Si parlem d’una interpretació dels drets humans en el sentit més extens, són moltíssimes. Parlem de casos de vulneració al dret a la salut integral, per exemple, a l’assistència sanitària, a la defensa, al recurs administratiu, entre altres. També són extenses en l’àmbit que treballem a Irídia, el dels drets humans específicament civils i polítics. Em refereixo a vulneracions de drets en la línia de maltractaments i tortures, entre altres.

Així, podem considerar que es vulneren habitualment els drets de les persones preses. 

Sí, perquè són múltiples. El fet d'estar privat de llibertat i que existeixi aquesta opacitat i dificultat d'interacció amb l'exterior n’és només un exemple. I més tenint en compte que molts processos que nosaltres tenim normalitzats en el nostre dia a dia, a la presó no estan garantits. Per tant, sí, podem considerar que hi ha vulneracions sistemàtiques de drets a les presons catalanes.

Un informe del Sirecovi denuncia que les presons concentren la major part dels casos de violència institucional. De quin tipus de violència parlem?

La violència institucional es defineix com aquella que es profereix per part de les institucions i de les administracions cap a la ciutadania. En el cas de les presons, seria la violència proferida per part de la institució penitenciària en si o per part del seu cos funcionarial cap als interns. En la majoria de casos entraríem dins l'àmbit del maltractament, sigui físic o psicològic, en delictes contra la integritat moral que afecten la dignitat de la persona. I també la tortura, és clar,  que té unes característiques concretes especificades al dret i als tractats internacionals. 

Un dels casos més controvertits és el del règim d'aïllament. Irídia i altres organitzacions fa molt de temps que demaneu acabar amb l'aplicació d'aquest règim. 

Primer cal aclarir que als mòduls d’aïllament hi van persones que estan en la modalitat de vida que s’entén per primer grau, que són aquelles que es considera que no es poden adaptar al règim ordinari de la presó i, per tant, se les aïlla. Això implica moltes restriccions a la seva vida diària, com pel que fa a interaccions amb altres interns, activitats que poden fer al centre o sortides al pati. Es considera que aquestes persones estan desadaptades a la presó perquè són molt conflictives o pel que sigui.

També hi van persones preses a qui se sanciona i se’ls hi aplica el règim d’aïllament.

Efectivament, i les conseqüències per a elles són similars a les que afecten les que viuen en aquest règim. Les sancions que deriven en aïllament impliquen l’aplicació d’una regressió de grau, que té una durada determinada però és ampliable. Hi ha gent que en aquesta modalitat, absolutament torturant i desaconsellada per institucions internacionals, s’hi està de manera sistemàtica. 

S'aplica de manera proporcionada, amb garanties per als drets fonamentals de les persones preses?

Clarament no, especialment tenint en compte que és el règim més pervers dins la institució penitenciària. A vegades sancionar amb l’aïllament també és una manera, creiem, de no solucionar els conflictes i evidentment no pacifica la situació a les presons.

De vegades s’utilitzen situacions que es podrien solucionar amb una sanció més lleu, però s’opta per una regressió de grau que acaba amb la persona en un dels Departaments Especials de Règim Tancat (DERT). Això està passant. El règim d’aïllament hauria de ser l’última sortida i molts cops no es tenen en compte els patrons de les persones que hi van.

En quin sentit?

Els DERT no haurien de ser espais per ningú i, en canvi, hem vist molts casos en què se sobreaplica. Però, a més, vull destacar que l’informe de febrer del 2020 de la Comissió Europea (CE) constata que hi ha una problemàtica greu pel que fa a l’aïllament i les persones amb diagnòstic de salut mental, a qui s’envia als DERT quan aquest no hauria de ser el seu espai. Així, l’aplicació de l’aïllament és molt qüestionable i de manera desproporcionada.

Diversos informes han denunciat queixes per maltractaments als DERT i la taxa de suïcidis és molt més alta que a la resta de la presó. S'està treballant des de les administracions per reduir l'aplicació del règim d'aïllament?

Existeix una normativa dels DERT, però nosaltres estem tenint moltes dificultats per veure el seguiment que se'n fa, no podem accedir a totes les dades. Del que sí que tenim constància és que s'aplica de manera desigual entre centres penitenciaris, això és molt habitual. Això pot dependre de molts factors, de la direcció del centre o de si es controla més o menys, per exemple. És a dir, que hi ha centres que treballen millor que altres. 

Així, el maltractament és una pràctica que es produeix a les presons catalanes.

No podem dir que es produeixi de manera habitual, però sí que passa. Tanmateix, volem fer èmfasi en el fet que si passa un cop, ja és greu. Només que un funcionari de 100 treballi malament ja és motiu perquè no hi hagi aquesta opacitat. Estem segures que la majoria dels funcionaris fan bé la seva feina, però també n'hi ha que no.

Ara que s'exigeix més transparència arreu i sobretot a les institucions, encara hi ha molta opacitat amb tot el que envolta les presons, queda molt camí per recórrer en aquest sentit?

Falta moltíssim camí per recórrer, molta feina per fer. En el sentit, per exemple, que entitats de drets humans tenen massa dificultats per entrar a la presó. Nosaltres podem entrar-hi perquè som advocades, però, per exemple, no podem entrar amb el nostre equip de psicòlogues. Aquest és només un exemple d'un tema que cal millorar. També tenim moltes dificultats per accedir a les dades sobre la presó, que és un tema que estem treballant també amb altres organitzacions i fent pressió en aquest sentit.

Tot plegat s'ha posat molt de manifest amb el tema de la Covid. Hem hagut de fer molta pressió perquè se'ns digui quants mòduls estaven confinats, quants treballadors estaven afectats, què passava amb els centres de treball, què passava amb els vis a vis... Tot un seguit d'informació que és bàsica. Ara mateix no sabem quanta gent hi ha al DERT o no tenim estadístiques ben documentades sobre les morts a la presó, entre altres exemples.

És habitual que es dificulti per part de les administracions penitenciàries els processos d'investigació del que passa dins de les presons?

No es faciliten aquests processos. Evidentment quan hi ha un procés judicial l'administració penitenciària col·labora, per descomptat. Però en casos molt concrets, de morts sota custòdia, per exemple, seria molt més fàcil aclarir-ho amb un procediment transparent i clar d'entrada, per part de l'administració penitenciària. Això ara mateix no passa.

Hi ha massa gent a les presons catalanes? S'estan fent polítiques decidides per reduir la població reclusa?

Aquest és un tema que nosaltres, com a centre de drets humans, no treballem directament, No obstant això, amb la pandèmia hem denunciat que molta gent podria estar complint condemna d'altres maneres que no impliquin estar privat de llibertat en un centre penitenciari. No s'utilitzen totes les escletxes que permet la llei per esponjar les presons.

En aquest sentit, l’Alta Comissionada per als Drets Humans, Michelle Bachelet, al mes de març quan va començar la pandèmia ja va demanar als Estats que apliquessin mesures per reduir la població reclusa. A Catalunya es va manifestar la voluntat de fer-ho, però el cert és que no s'ha fet del tot.

Això sí, últimament va sortir una mesura, una prova pilot al sistema penitenciari català, perquè persones condemnades no acabin ingressant en presons tancades, en règim ordinari, sinó que entrin directament en règim obert. El que tenim clar és que hi ha gent a la presó que podria no ser-hi.

Un dels drets de les persones preses és el dret a la reeducació i reinserció, creieu que en general estan funcionant les polítiques en aquest sentit?

No és ben bé un dret sinó un principi rector de la política penitenciària. És a dir: la presó, evidentment, té un ànim punitiu, però la seva vocació, la seva raó de ser, és la reeducació i reinserció. El sentit comú ens diu que això no acaba de funcionar, per exemple, per la gran precarització que implica la sortida de la presó, l'estigma que encara genera. I la presó no contribueix a això.

La pena de presó permanent no és negar el dret a la reinserció?

Aquí et puc donar una opinió personal, tot i que també ho hem debatut com a col·lectiu. Clarament és una vulneració dels drets més bàsics de la persona i és una perversió de la idea de reeducació i reinserció. Fa que la raó de ser de la presó perdi tot el sentit.

La situació arran de la Covid

Irídia i altres organitzacions heu fet una instància al departament de Justícia per garantir els drets fonamentals de les persones preses. Heu obtingut resposta? S'han pres mesures?

No hem obtingut resposta i tampoc tenim constància que s'hagin pres mesures en aquest sentit. Sí que és cert que, arran del tancament perimetral, no tenim constància que s'hagi sancionat a persones que es desplacen als centres penitenciaris, per tant, entenem que això de moment està funcionant bé. És important perquè era un tema que estava provocant molta angoixa a moltes famílies que volien visitar els seus familiars a les presons.

S'han limitat o restringit els drets de les persones preses durant la pandèmia?

Per descomptat. És evident que amb tota aquesta situació tots hem vist restringits els nostres drets. Ara bé, cal tenir present que, d'entrada, en persones amb drets molt més restringits com són les persones privades de llibertat, un dels elements fonamentals és la possibilitat de connectar amb l'exterior, amb les persones properes i familiars, per no perdre aquesta connexió i així generar un bon clima dins la presó i evitar aquest aïllament total.

Les persones preses sí que han vist afectats els seus drets en aquest sentit. En un inici es van tancar les comunicacions per locutori i també els vis a vis, però no es van augmentar les trucades, per exemple. També es va haver de batallar molt perquè es poguessin fer videotrucades. En aquest sentit, la restricció de drets ha estat greu i ho ha tensat tot en excés. 

Existeix un pla d'actuació en matèria preventiva i assistencial específic per a les presons per contenir la Covid?

A nosaltres no se'ns ha comunicat un pla extens. És veritat que a l'inici de la pandèmia hi va haver recomanacions i s'han anat fent coses des de Justícia, però no et puc assegurar hi hagi un pla d'actuació preventiva, no ho conec. La sensació que tenim és que no ha existit i que les coses s'han improvisat.

Per exemple, a finals d'octubre, quan es va començar a aplicar el confinament perimetral i el toc de queda fins passats uns dies no es va notificar que les persones que anaven a visitar la presó podien ser una excepció. Sí que hem detectat que s'ha tardat a reaccionar, i  això és una prova que el de les persones preses no és un col·lectiu que es tingui molt present. Tot entenent, és clar, la complicació que ha generat la situació de pandèmia per a tothom.