Si bé és cert que cada vegada la vinculació dels i les joves com a voluntaris i voluntàries de moviments d’associacionisme educatiu és més curta, sigui perquè necessiten dedicar el temps a feines remunerades per a emancipar-se, sigui perquè canvien d’interessos o perquè volen més temps per a ells i elles, sempre hi ha el perfil de joves que es comprometen fins a la medul·la per transformar les coses des dels seus àmbits d’incidència. És el cas de Mònica Torralba, expresidenta del Consell Nacional de Joventut de Catalunya.

El mes de febrer va acabar el teu mandat com a presidenta del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. Què ha suposat per a tu aquest càrrec associatiu?

Un gran aprenentatge. Ha suposat un canvi en la meva visió de l’associacionisme i les diferents maneres que tenim com a joves d’abordar les necessitats i problemàtiques que tenim.

Sempre havia vist com eren les dinàmiques dels agrupaments escoltes i, de sobte, s’obria la possibilitat de poder treballar colze a colze amb joves que vénen de realitats associatives molt diferents i això, et fa ampliar mires i generar respostes diferents a una mateixa necessitat. Fins i tot, veure necessitats diferents!

La teva vida associativa va néixer però a l’entitat Acció Escolta de Catalunya. Com va ser la teva immersió en l’associacionisme educatiu?

Amb tot just 8 anys, vaig tenir la sort que la meva família va decidir portar-me al cau del barri. Poc a poc, vaig agrair profundament que m’hi portessin: havia descobert diferents maneres de viure la vida, així com a implicar-me en les coses que no m’agradaven i volia canviar.

Anys més tard, vaig agafar la responsabilitat de comprometre’m totalment amb el projecte i passava de ser una jove de l’agrupament a ser cap d’aquest. Recordo que va ser un canvi molt progressiu però que em feia còmplice d’una transformació social molt gran.

Un cop vas acabar la teva etapa com a cap (monitora) vas decidir continuar la vida escolta assumint un càrrec de responsabilitat dins l’entitat. Per què?

Poc a poc vas veient que pots implicar-te més i que calen persones que assumeixin tasques de responsabilitat i representació de l’entitat per tal de poder-la fer sostenible en el temps. No ho veia com a canvi sinó com el camí natural de la vida escolta.

I aquests passos em van portar a treballar per l’escoltisme a partir d’Acció Escolta de Catalunya i contribuir a l’autoformació de persones lliures, compromeses, disposades a transformar la societat i construir un món millor.

Acabat el teu pas per l’escoltisme sembla que no vas tenir prou d’associacionisme i vas entomar la presidència del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, un càrrec voluntari. Quins nous horitzons se t’obrien al CNJC?

Després d’estar tota la meva vida procurant una educació des de la llibertat per tal de poder canviar tot allò que no ens agrada i construir un món millor, considero que no només és una tasca dels agrupaments, sinó de tot l’associacionisme juvenil, en tant que, està a les nostres mans tenir un país millor.

Anem perdent drets i, tot indica que, encara ens volen treure més i, l’objectiu que tenia era molt clar, lluitar i defensar pels drets de les joves en un context canviant. El teixit associatiu que es construeix des del CNJC pot fer canviar aquesta dinàmica social i generar respostes a les múltiples problemàtiques que existeixen a la nostra realitat més propera

Essent durant 3 anys presidenta del CNJC, que agrupa més de 90 entitats juvenils, coincideixes a dir que el voluntariat en l’associacionisme educatiu cada vegada té un cicle de vida més curt? Com es pot afrontar aquest problema? Hi podem trobar alguna oportunitat al canvi de model?

És una realitat que la participació de les persones joves és d’una alta intensitat (especialment en clau de dedicació horària) i un curt recorregut, ja que arriba un moment en què hem de prioritzar aspectes laborals, d’estudis o projectes personals en lloc d’una vinculació sòlida amb les entitats. La persona que treballa o estudia i que quan surt de la feina fa voluntariat, si li demanes més participació, encara que vulgui, és que no té temps. La nostra gran dificultat és el temps de les persones. Considero que hem de revertir aquesta situació i procurar que les joves puguem continuar en el món de l’associacionisme juvenil.

I de què creus que depèn que una persona jove es comprometi més o menys anys a una associació?

El moviment associatiu juvenil català és ric i divers i ha demostrat al llarg dels anys la seva capacitat de mobilitzar-se i incidir en tots els temes rellevants del país així com per la defensa del propi moviment associatiu o la pròpia joventut.

Per mi hi ha dos factors claus: vinculació amb el projecte i disponibilitat. Pel que fa a la vinculació del projecte està clar, cal creure-hi i sentir que vas aportant el teu granet de sorra en una entitat. Trobar-hi la motivació i sentir-te còmode en tots els aspectes relatius amb l’associació.

Però, tu pots tenir molta motivació i ganes de participar i veure que no tens disponibilitat. La joventut és una etapa vital que, malauradament, està caracteritzada per la precarietat. A més, la crisi del capitalisme i de les polítiques neoliberals, davant les qual la majoria de joves, sobretot de les classes populars, ens trobem davant d’un obstacle per la nostra participació.

Portes tota la teva vida adulta dedicada voluntàriament a l’associacionisme educatiu i a l’associacionisme juvenil. Quina és la recepta màgica per animar a més joves a fer com tu?

Malgrat que crec que no existeix cap recepta màgica per veure la necessitat de continuar en l’associacionisme, sí que considero que cal garantir un creixement sostenible dels projectes associatius, posant les cures de les persones que l’integren al centre i creant espais còmodes i de confiança que permetin el desenvolupament de les joves.

Finalment, dir que no es pot incidir i reforçar l’associacionisme educatiu sense comptar-hi i sense conèixer-lo i per tant, cal que des de l’escoltisme treballem per aconseguir el reconeixement que tant anhelem.