Noemí Santiveri: "Si el professorat es troba sol davant la diversitat, el model inclusiu fracassarà"

Més de 133.000 alumnes catalans de primària i secundària necessiten algun suport educatiu específic durant la seva etapa escolar. El model d’escola inclusiva és la via que ha de facilitar una educació equitativa i de qualitat per a tothom, però a Catalunya encara té molt marge de millora. Malgrat que ja fa cinc anys que es va aprovar el Decret 150/2017 d’escola inclusiva, el seu desplegament encara és una assignatura pendent que cal abordar amb urgència i decisió. En parlem amb la Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva. 

Què entenem per un model d’escola inclusiva?

Ras i curt, és un model en què l’infant és sempre el protagonista, i en el qual tot l’alumnat, sigui de l’ètnia i la cultura que sigui, tingui les capacitats que tingui, son admesos a la mateixa escola.

Quins valors fomenta aquest model?

Parlem de valors com l’empatia, l’afectivitat i el treball en equip, per citar-ne alguns entre molts. Ara bé, quelcom important és que l’escola inclusiva comenci des de ben petits, des de P3 o abans, pel simple fet que els infants no tenen els valors que hem adquirit els adults i, per tant, si es fa des d’edats primerenques entenen que allò és la normalitat. Amb això vull dir que els infants no veuen les discapacitats. I aleshores aquests valors dels quals parlava s’assumeixen de forma natural. 

Això no passa si es comença amb l’escola inclusiva en edats més tardanes.

Exacte, perquè de petits no tenen establert això que nosaltres mal anomenem ‘normalitat’. Si no es comença des d’edats molt primerenques,  aleshores aquí ja hem de començar a fer un treball que ha d’incidir sobre la intel·ligència emocional. I tot plegat ens ho estalviaríem si tinguéssim una escola inclusiva des de l’inici del període escolar.

Per què costa entendre que cal incloure la diversitat de capacitats i necessitats a l’escola ordinària?

Tampoc crec que costi d’entendre, penso que sí que s’entén. El que passa és que ens xopem des de petits d’una cultura en què assumim una sèrie de conceptes, gairebé de forma inconscient, que ens diuen que quan hi ha una persona amb menys capacitats a l’aula, això automàticament farà que tothom aprengui menys. I aquí molts cops ens trobem amb l’oposició de ciutadania que no ha conviscut amb la diversitat. Aquesta cultura es canvia practicant la inclusió.

I després, segons el meu parer, un factor molt important que també necessitem per caminar cap a la inclusió i no tenim és el lideratge polític. 

Així, encara falta molt per assolir un model d’educació realment inclusiu?

Malauradament, estem lluny. Tenim les evidències que demostren clarament que aquest model és efectiu i no aporta res negatiu, sinó al contrari, ens diuen que tots són coses positives; també tenim la llei, que podria ser el decret 150/2017 que ja es va aprovar fa cinc anys, però ens manca el desplegament. I aquí falta un lideratge polític que cregui fermament que cal desplegar-lo. Hi ha múltiples raons que ho impedeixen, però el que està clar és que els infants no poden ser víctimes d’aquestes raons per no desplegar-lo.

Cal posar-hi fil a l’agulla.

Sí, i una de les coses que passen és que estem en una època en què hi ha ‘incendis’ constantment. Per exemple, ara amb el tema del català a l’escola. Aleshores tota l’administració s’hi bolca, i està bé, però no a costa de deixar de treballar en altres qüestions com l’avenç cap a un model d’escola inclusiva. També ara ha passat amb el tema de l’espionatge, que és un fet greu que cal investigar, però el que no podem fer és paralitzar el país i deixar de banda coses que són tant o més importants. 

"És molt important que l’escola inclusiva comenci des de ben petits"

En quins aspectes més concrets cal avançar? 

Sempre ens fixem i parlem dels recursos, però jo no penso que tot passi per aquí. Podríem abocar-hi tots els recursos del món, però si els posem malament tampoc serviria de res. El que cal és fer un seguiment, i sobretot treballar a fons en la formació. Els últims anys s’ha fet una formació a distància, en línia, com si fos una càpsula que s’aprèn, i això no funcionarà. 

Com ha de ser aquesta formació?

És cabdal que sigui una formació d’acompanyament, que ha de començar en centres pilots on hi posem els recursos i la formació. Els mestres s’han de sentir acompanyats perquè si el professorat es troba sol davant la diversitat, el model inclusiu fracassarà. És a dir, que s’ha de donar suport dins l’aula i la formació s’ha de fer in situ.

Pel que fa als Centres d’Educació Especial (CEE), cal avançar cap al seu tancament?

Jo no parlaré de tancament, sinó de transformació. Els CEE no haurien de tenir matrícula, perquè aquesta hauria d’estar dins l’escola ordinària. Ara bé, els centres de recursos són els que tenen les persones que haurien de donar la formació en aquest àmbit dins l’escola ordinària. Hem de parlar de transformació.

En general, quin és el grau de satisfacció de les famílies amb infants amb Necessitats Educatives Especials (NEE) que han pogut anar a l’escola ordinària?

Hi ha de tot. En el meu cas personal, per exemple, ha estat molt exitós. Al meu fill, tot i tenir dificultats òbvies, el fet d’anar a l’escola ordinària li va donar ales i va ser molt positiu. Però cada cas és un món. Aquí el problema és que això depengui de variables com la sort que hàgem tingut amb els mestres o inspectors que ens han tocat o de la zona territorial on estem.

No podem dependre d’unes variables que són fortuïtes, sinó que ha de ser igual a tots els territoris i escoles. És cert que, generalment, els casos on els infants amb NEE tenen germans al mateix centre ordinari solen ser més exitosos.

En quin punt estem a Catalunya respecte a altres comunitats i països del nostre entorn?

Pel que fa a altres comunitats, si mirem la llei, sobre el paper som els millors. Si mirem la pràctica real, ja és una altra cosa i ens situaria en posicions intermèdies. Respecte als països del nostre voltant, podríem dir que estem en la mitjana. França i Itàlia, per exemple, són un desastre en aquest sentit. Ara bé, res a veure amb altres Estats on ja no existeixen els CEE com a tals, com per exemple el Canadà, un país que en aquesta qüestió està molt avançat i s'ha fet molta recerca científica. Així, si em demanes un model a seguir, segurament diria el Canadà.

També manca consciència social pel que fa als beneficis de l’escola inclusiva?

Crec que sí, perquè no ha interessat ni a nivell polític ni municipal. Això contrasta amb altres qüestions, com per exemple el medi ambient. I que consti que hi estic molt a favor. Això també era un tema cultural i s’han fet campanyes des de tots els àmbits i institucions per canviar la sensibilitat de la ciutadania respecte a aquest tema. Nosaltres demanem que es faci el mateix amb l’escola inclusiva.

El problema és que, com no tenim una societat inclusiva i tampoc es veu al carrer, la família que no ho ha viscut no ho coneix i ho troba un element estrany; per tant, ni es planteja els beneficis implica. La conclusió és que no es parla prou de la inclusió ni dels valors que genera, cal fer-ne molta més difusió.

La inclusió xoca amb una societat que sembla cada cop més competitiva i perfeccionista?

Jo no crec que la societat sigui cada cop més competitiva, sinó que cada cop està més ofegada, amb un sistema capitalista que no està funcionant. Al final, la societat el que vol és una sortida per als seus fills. En tot cas, diria que la nostra societat és cada cop menys lluitadora i més conformista. I penso que s’hauria de rebel·lar més contra tot allò que considera que és injust. Ho hem vist amb el tema dels preus de la llum, en què les manifestacions han estat irrisòries. És un exemple.

"Generalment, els casos on els infants amb NEE tenen germans al mateix centre ordinari solen ser més exitosos"

Més enllà de l’escola i l’ensenyament, què podem fer per educar i caminar cap a una societat més inclusiva?

Moltes coses, com participar dels moviments per la inclusió que s’han articulat a nivell municipal, que n'hi ha molts. Les curses i maratons inclusives, per exemple, que són un gran exemple del que és una societat inclusiva. I també, sobretot, tenir empatia amb els veïns que puguem tenir al barri o al poble. Penso que és molt important participar d'iniciatives inclusives i que seria bo que tots ho féssim.