El llarg confinament que hem hagut d’assumir per frenar l’expansió del coronavirus està posant a prova la nostra salut mental i emocional. Sense temps per pair-ho, de cop i volta el nostre món ha canviat com un mitjó i ha provocat en moltes persones una muntanya russa d’emocions que no sempre és fàcil de gestionar. Des de Xarxanet intentem posar-hi una mica de llum xerrant amb la Núria Mateu, psicòloga i sòcia de Fil a l’agulla, una cooperativa amb més de deu anys d’experiència treballant per la transformació personal i social.

Com interfereix en el nostre benestar psicològic la situació que estem vivint?

No es pot generalitzar, però sí que hi ha un terra comú en com ens afecten aquestes situacions excepcionals i que fa que, d’alguna manera, totes les persones ens activem. Aquests són terrenys adobats perquè aflorin coses del passat, que tenen a veure amb el trauma individual i col·lectiu compartit com a societat.

Vol dir que tornem al passat?

Sí, es desperten memòries que ens recorden situacions difícils que hem viscut en el passat; a nivell social, com la guerra que vam patir; però també a escala individual, com situacions d’escassetat o de pobresa, que ni tan sols cal que hàgim viscut personalment. Per altra banda, les situacions d'aïllament produeixen uns certs símptomes que estan molt estudiats.

Com quins?

Irritabilitat, por i altres emocions d’aquest tipus. Són efectes psicològics que s’han estudiat en persones que estan a la presó o en situacions psiquiàtriques, de privació de llibertat, i han tingut aquestes experiències.

A les xerrades que comparteixes a Fil a l’agulla parles que en moments com aquests és important connectar amb les emocions.

Es tracta de no escapar-nos de les emocions que tenim, acceptar el que hi ha. Si sentim por, donem-li espai a la por; si hi ha moments en què estem eufòrics, que també pot ser, doncs que puguem estar-ho. Fer lloc a les emocions que van apareixent ens pot ajudar a prevenir que tinguin efectes a més llarg termini.

Així, a la llarga, la situació que patim ens pot generar conseqüències psicològiques.

Vaig estar llegint un estudi que es va publicar fa poc i que analitzava els efectes que havien tingut altres situacions de quarantena respecte a altres epidèmies i les conseqüències a llarg termini són altes. El nivell de trastorns per estrès posttraumàtic són elevats, fins i tot un any després. És una situació que està fora de la nostra normalitat i per tant ens afecta a escala transversal com a persones que vivim en aquesta societat i compartim aquest moment.

És important expressar les emocions negatives que ens genera aquest context?

Jo no diria que les emocions són negatives, són adaptatives en funció del que estem vivint. Si les tenim és per alguna cosa i ens ajuden. Sí que n’hi ha que són més desagradables de sentir que d’altres. Sí que penso que és positiu crear espais per compartir el que ens passa.

Afrontar-ho col·lectivament.

Exacte, això ens està passant a nivell comunitari i és important que puguem crear comunitat. Aquesta no és una qüestió de la nostra psicologia individual, té a veure amb coses que ens passen socialment, com són, en general, totes les problemàtiques de salut mental, que tenen una base social molt important, no surten del no-res. Per això és important poder-ho combatre i fer-nos resilients conjuntament, compartir-ho amb qui ens sentim amb confiança per fer-ho.

És molt diferent enfrontar-se al confinament sol que acompanyat?

Aquí la diferència principal rau en si ho hem pogut triar o no. Potser una persona ha decidit confinar-se sola però té una bona xarxa de relacions amb què pot buscar maneres de sostenir-se. En canvi, és molt diferent si una persona està sola i no té aquest suport. És com tot a la vida.

El fet que estem tan hiperconnectats potser ens ajuda a pal·liar la situació d'aïllament, però no sé si també pot ser contraproduent, per exemple, per estar tot el dia enganxats a pantalles.

Tot depèn de la qualitat d'aquestes interaccions, de per què ho fem. Si estem connectats a la pantalla per intentar evadir-nos del que estem vivint, això ens pot donar un suport relatiu en el moment i podem sentir una certa sensació d'alleujament. Però el cert és que, a la llarga, no ens estarà ajudant a viure millor aquesta situació, perquè ens estem connectant com qui es fuma una cigarreta. Ara bé, si ho fem amb les persones amb qui volem i com volem, o per exemple fem activitats que sabem que ens van bé per al nostre benestar, serà beneficiós.

Entenc que les condicions de l’entorn també són molt determinants: no és el mateix viure-ho en un pis petit o gran, amb una determinada situació econòmica o una altra.

Sí, hi afegiria també altres qüestions com el gènere o l’orientació sexual. Imaginem un adolescent amb una orientació sexual que no és acceptada pels seus pares i està confinat amb ells. En aquesta situació es creuen tots els eixos de discriminació que vivim constantment i es veuen augmentats.

De fet estem sentint com han aflorat molts conflictes familiars arran del confinament, com s’han de gestionar?

Com et deia abans, crec que la clau és saber generar un espai per parlar del que ens passa i també per escoltar el que li passa a l’altre.

La incertesa, el no saber quan acabarà tot això, també és un sentiment que molta gent té aquests dies.

És normal, quan tenim la sensació que les coses estan sota control sentim que podem prendre decisions i manegar la nostra vida. En canvi, aquesta situació, amb tantes influències externes, fa que perdem aquesta seguretat. I sempre hi ha coses que no podem controlar, però ara és més evident. També el fet que rebem la informació de manera escalonada, que el marge de decisió es defineixi setmana a setmana i que estem molt mediatitzats pel que ens diuen que podem fer i el que no fa que tot sigui molt difícil.

Aquests dies estem escoltant un munt de recomanacions per afrontar el confinament, són útils o són massa generals? Ens poden portar a la frustració?

Un punt important és com arriben aquestes informacions, és a dir, estem en un moment en què estem exposats a una sobreinformació. Ens inundem d'informació i ja no sabem exactament distingir quina és la bona, hem rebut tantes recomanacions de com hem de sortir al carrer, per exemple, que la capacitat que tenim per processar aquesta informació és complexa. I més en aquest context, en què la nostra capacitat de concentració i de retenció d'informació es veu disminuïda.

I pel que fa a les recomanacions?

En aquest sentit, penso que les qüestions generals poden ajudar. Hi ha coses que s’han fet estudis i que conclouen que van bé, com connectar amb la respiració, per exemple, que és una manera de fer-ho amb nosaltres mateixes. Així i tot, ningú sap més sobre una persona com ella mateixa. Jo recomano pensar en el que ens va bé i que ens ha funcionat altres vegades en què hem estat exposats a situacions d’estrès o incertesa. Cal que confiem en el nostre propi cos i en el que sentim que ens pot funcionar.

En podem treure quelcom positiu d’aquesta situació?

Insisteixo, depèn molt del context de cadascú. Si una persona està en una situació de pobresa i ha de sortir a treballar perquè no té una altra opció potser el marge que tindrà per fer-se preguntes és menor. Ara bé, si tenim aquest marge crec que és un bon moment per atendre les preguntes que venen, perquè venen. Per exemple, pensem en com volem viure quan tot això acabi. O si detectem que necessitem més suport i tenir més relacions, doncs hem de pensar què podem fer ara perquè això passi.

Aquests dies canviaran la forma de relacionar-nos, els nostres vincles?

No tinc una resposta general per això, crec que en situacions extremes aflora el que és més veritable per a nosaltres i potser també quins són els vincles importants o què trobem més en falta. Ens sorgeixen preguntes sobre amb qui volem estar, amb qui no… potser això sí que afectarà les nostres relacions.