Ricardo Pérez-Hita és soci de LaLaberinta, una cooperativa d'iniciativa social sense ànim de lucre que desenvolupa projectes de cultura comunitària.

Com neix?

Venim d'història i història de l'art. És un projecte vinculat a temes de memòria des de les pràctiques col·laboratives i des d'un treball amb rigor. Volíem abordar la mediació donant seguretat a la investigació. I en metodologia hem virat a temes més artístics.

Ara mateix estem treballant en la FilmoRuta amb la Filmoteca de Catalunya, estem al programa de mediació comunitària del Born Centre de Cultura i Memòria amb Transductores, formem part de l'Arnau Itinerant, i anem fent projectes.

Neix de l’amor pel barri?

Neix d'una proposta metodològica, que era deixar de fer visites guiades on el coneixement ve donat de forma unidireccional per part d'un expert per començar a facilitar tallers on es posa en comú el coneixement de totes les persones presents.

I també neix d'un convenciment polític, de veure com el capitalisme opera en els centres de les ciutats a través de la gentrificació. Una resistència és a través d'allò comunitari amb totes les dificultats que té fer acció comunitària des d’entitats formals i, molt sovint, amb diner públic a través de projectes de l’administració pública, que no són enemics d'allò comunitari, però amics tampoc.

"Fer acció comunitària a través de projectes de l’administració pública té dificultats. No són enemics d'allò comunitari, però amics tampoc"

Són processos que ramifiquen, no?

La feina comunitària no són flors i violes. Requereix maneres creatives i sempre està en conflicte. El barri és l'escala en què això es calibra millor. Per això no fem memòria de ciutat sinó de comunitats.

Quines limitacions us trobeu?

Ens trobem limitacions a nivell de feina - vida. La cultura comunitària i el que requereix aquesta feina desborda les capacitats de la feina per ser feina, pel que fa al pressupost, a no emportar-te feina a casa, a mantenir vincles.

"La cultura comunitària desborda les capacitats de la feina per ser feina"

La cultura comunitària requereix que travessis la línia de l'àmbit professional al personal.

Exacte. I a vegades la feina comunitària se centra en una lògica de públic perquè necessitem grups per fer un projecte i això és terrible. És difícil saber quan estàs educant o transformant i quan estàs simplement dinamitzant i no generes res més enllà. També t'aporta coses molt bones, hi ha moments que trobes que estàs fent un servei perquè ho pots veure i tocar, perquès estàs canviant condicions de vida.

Per exemple?

Quan hi ha un grup de xavals que et diu que és el primer cop que pensa en el lloc on viu com un indret sobre el que no està podent decidir com se'n parla i com es transforma. Quan es pregunten com poden intentar recuperar aquesta agència i veuen la importància que té que els veïns pensem el barri. És petit però és un canvi de xip.

Part de la nostra feina és col·laborar, i volem que siguin col·laboracions justes. En un projecte com el de la FilmoRuta, a l’hora de treballar amb una persona com la Dipti, una noia de 18 anys, no l'estem dinamitzant i ens ha de donar les gràcies sinó que ella està generant continguts per la Filmoteca i se l'ha de pagar.

Us trobeu que forceu grups que potser l'últim que volen és participar?

Si no ens posem d’acord millor no ho fem. No hauríem de vendre res, ens hem de prendre seriosament el que els pot aportar de bo tot això.

Voleu ser una entitat de referència per al veïnat?

Un possible objectiu és que se’ns reconegui com a agent que es planteja de forma justa i digna les col·laboracions. Treballem amb equipaments, que tenen unes inèrcies i la capacitat d’autoreproducció de les seves dinàmiques i violències, i generar una col·laboració justa és difícil.

Quan ho aconseguiu, deu ser satisfactori.

En el moment sí. Però com fer que siguin transformadors més enllà de la satisfacció del moment? La mediació ha de ser cap enfora dels equipaments i també cap endins. Cal temps per veure-ho, i donar-li continuïtat.

Això és el que necessita un projecte exitós?

Els projectes ben fets són els que obren preguntes i et fan donar-li una volta a les coses. Una cosa que ha passat amb la FilmoRuta és que hem anat revisant i avaluant l’impacte comunitari, i això et dona la capacitat de virar.

Tot i les dificultats, la cultura comunitària és sempre necessària. Intentem acompanyar-la amb l'objectiu de reforçar els barris, el veïnat, les entitats, les comunitats i els col·lectius.

La cultura comunitària l'estem fent totes tota l'estona, no?

Esclar. La cultura comunitària no és una cosa que fem les entitats que posem als nostres objectius "cultura comunitària". La cultura comunitària és inevitable i passa constantment. Això em dona seguretat. Nosaltres som part d'un ecosistema que es relaciona, intercanvia i es desenvolupa més enllà de LaLaberinta i d'això som molt conscients.