Brigitte Vasallo aprofundeix en la seva última obra, ‘Llenguatge inclusiu i exclusió de classe’, en els matisos del llenguatge amb perspectiva de gènere i en les premisses de la ‘inclusió’. L'autora considera que aquest concepte pot ser perillós quan no es repensen ni es qüestionen les estructures on incloure aquells col·lectius exclosos del sistema.

Al llibre parles del capitalisme de les idees. Quins perills té el semiocapitalisme?

El capitalisme està fent un gir per convertir-nos en treballadores de les idees. Abans havíem de produir materials i ara també hem de produir idees: memes, hashtaks, tiktoks, les paraules que ens inventem o encunyem... Això és el que ens demana el semiocapitalisme, el capitalisme de les idees. Fixa’t que les antigues fàbriques de Barcelona ara són fàbriques de creació, i em sembla súper simbòlic. No per això em deixen d’agradar les fàbriques de creació, de fet és una manera d’ocupar el patrimoni que m’agrada molt.

En aquest procés que està fent el capitalisme, se li puja el volum a la proposta d’actuar sota allò simbòlic, sobre les idees. També des de l’activisme actuem des del simbòlic, produint i fent circular grans capitals d’informació per les xarxes socials. En aquest context, la qüestió és distingir allò simbòlic del real. El simbòlic forma part del real, però no és el tot.

El llenguatge amb perspectiva de gènere, doncs, no sempre va de la mà de la realitat.

En qüestions de llenguatge, és perillosa la idea que el llenguatge és una mena d’abacadabra, que si canvien les formes de dir, canviarà la realitat de forma automàtica. Aquesta idea ha quedat instal·lada i no és certa. Quan hi ha una tensió entre allò que veiem i la manera com ho anomenem, reescenifiquem la paraula. Tenim molts exemples: tenim assemblees de tius parlant en femení, i que parlin en femení no evita que siguin els de sempre, homes cis heterosexuals.

Quan diem incloure suposem que hi ha una cosa que està “bé”, que hi ha uns grups exclosos d’allò que està “bé” i els volem incloure sense que canviï la cosa. Això és incloure. En canvi, jo plantejo que la cosa en si no està bé.

Què n’opines dels homes que parlen en femení?

Jo d’entrada intento escapar-me d’opinar del que fa la gent en concret i personalment, perquè em sembla una trampa. El neoliberalisme el que vol és que fem això. La qüestió són les estructures. I amb les estructures, la gent fa el que pot. D’altra banda, no tinc una bola de vidre per dir si això anirà o no enlloc. Tot genera moviment i tot s’ha de mirar constantment per veure cap on va. En aquest sentit, que cadascú faci el que pugui, el que cregui convenient i que la comunitat vagi regulant.

El fet que es pugui utilitzar el femení com a genèric sense canviar els subjectes que estan enunciant, o sigui, això que es facin assemblees d’homes cis parlant en femení, ens dona informació molt transcendent: abans canviarà el significat del femení (del ‘Nosotras’ que va utilitzar Podemos), que la representació de la realitat. I al mateix temps genera una tensió del llenguatge que m’interessa molt i que tot i que no generarà un canvi automàtic, em sembla transformadora. Aquesta fórmula no serà automàtica, però cap fórmula ho serà.

Algunes fórmules per evitar el masculí genèric encara sonen estranyes per poc habituals. Creus que en un futur s'utilitzaran més expressions com ‘totis’ o ‘totxs’?

No em consola que en un futur es naturalitzin altres expressions com totis o totxs. El que em sembla interessant és que quan utilitzem un llenguatge que sorprèn es genera aquesta tensió entre allò que estem anomenant i la realitat que estem assenyalant. I en aquesta tensió hi ha un espai per remirar la realitat i obrir l’espai entre el simbòlic i el material, que ara mateix el tenim molt desdibuixat i que, considero, que és on es troba l’espai per a la transformació.

Si utilitzem el totis i segueix passant el mateix en la realitat, em seria igual. Avui en dia Zara i H&M estan fent samarretes amb frases feministes...

Quina seria la manera d’evitar el masculí genèric, doncs?

No proposo buscar cap fórmula definitiva. No és una batalla entre fórmules per veure quina és millor. Hem de prendre consciència de la tensió política que es genera justament perquè aquesta universalitat no funciona.

Estem provant de desmuntar el binarisme en el gènere, però el tenim molt interioritzat en tota la resta. Normalment és això o el contrari, quan en realitat hi ha molts matisos i mai hi ha una única solució. No ens interessa que hi hagi una solució: trencar la universalitat és potser el camí.

El llenguatge amb perspectiva de gènere l'escoltem en universitats, entre l’esquerra intel·lectual o al tercer sector, però no al bar del costat. És, doncs, classista?

No és necessàriament classista. Els mecanismes que estem utilitzant per això que anomenem llenguatge de gènere són refinats perquè parteixen d’un debat vertical amb les institucions, no són fórmules decidides comunitàriament o, quan sorgeixen així, les proposem com a solucions de nou universals. Al microcosmos dels bars de barri passen coses molt interessants a nivell d’acords de llenguatge, si és un llenguatge orgànic i articulat pel microcosmos mateix.

La construcció de classe passa per diverses línies, entre elles: qui i des d’on utilitzem aquests mecanismes. A més, la terminologia està augmentant de forma constant i trepidant, i això té una marca de classe. De nou, per com la creem, i per l’accessibilitat a aquesta terminologia.

Això porta al debat sobre l’accés a les normes lingüístiques. No tothom té les mateixes oportunitats per accedir a la cultura reglada...

Qui escriu més correcte, més legal com m’agrada dir, és normalment qui ha tingut més accés a una cultura reglada, aquella que et va ensenyant les fórmules que s’utilitzen per escriure d’una manera o d’una altra. I aquestes normes són aleatòries: tenen a veure amb la història de les paraules, però no amb la intel·ligibilitat. Si dic ‘ola bon dia’ tothom sabrà que vull dir hola, però serà un horror perquè ho he posat sense ‘h’.

Hi ha una gran vigilància comunitària sobre com escrivim. Quan algú fa faltes d’ortografia, la humiliació és constant. No només a qui fa la falta. També és un avís, una disciplina, a tothom que ho està veient. Per culpa d’això ens estem perdent discursos polítics que necessitem amb urgència, i més ara que vivim en una emergència social constant i necessitem discursos i mirades polièdriques, no només les mirades ja completament domesticades per un recorregut acadèmic i de refinament de classe. I ens les estem perdent perquè tenen faltes d’ortografia.

Com relaciones el llenguatge amb perspectiva de gènere amb la inclusió?

D’una banda, el llenguatge amb perspectiva de gènere hauria de ser un llenguatge que pogués plantejar què és el gènere i quins són els mecanismes de construcció del gènere en la modernitat, un concepte basat en la colonialitat i el binarisme.

El llenguatge de gènere ha d’anar més enllà. Em preocupa que tant quan parlem de llenguatge de gènere com d’altres temes, estem parlant d’inclusió. I aquesta paraula em sembla problemàtica. No podem confondre inclusió amb enumeració.

Quin és el problema de la paraula “inclusió”?

Quan diem incloure suposem que hi ha una cosa que està “bé”, que hi ha uns grups exclosos d’allò que està “bé” i els volem incloure sense que canviï la cosa. Això és incloure. En canvi, jo plantejo que la cosa en si no està bé. Que quan grups subalterns s’afegeixen a la veu política, es quan les coses canvien. No els hem d’afegir com a fetitxe ni com a representació del mateix discurs. Per això poso en dubte la paraula inclusió.

I quan parlem d’inclusivitat dins del llenguatge, no m’interessa enumerar sinó l’accés als mètodes de producció del discurs. Aquest és el quid de la qüestió. A mi, que la penya de sempre digui ‘homes, dones, persones no binàries, bolleres...’, que faci una enumeració abans de començar un discurs, m’ajuda poc. El que vull és que totes aquestes categories que estan excloses del discurs, que no només siguin mencionades, sinó que tinguin accés a fer el discurs, cosa que suposa unes conseqüències per al contingut del discurs.

D’una banda, el llenguatge amb perspectiva de gènere hauria de ser un llenguatge que pogués plantejar què és el gènere i quins són els mecanismes de construcció del gènere en la modernitat, un concepte basat en la colonialitat i el binarisme.

Com es pot fer compatible el llenguatge amb perspectiva de gènere amb les premisses de la lectura fàcil i accessible, que aposta per escurçar les frases?

Doncs la solució és no allargar les frases. S’han de buscar altres formes. Sempre he escrit amb llenguatge que evita el masculí genèric i la majoria de les vegades ningú se n’ha adonat. Això que ens diuen que necessàriament estem dificultant la lectura, no és cert. És una de les pors que ens posen. Som capaces d’explicar coses molt complexes amb infinitats de fórmules diferents.

La qüestió de la inclusivitat no està en simplificar les idees com si el “populacho” fóssim idiotes, sinó en no utilitzar fórmules que necessitin dur coneixement tècnic a qui no n’ha tingut accés per una qüestió de classe.

Quin creus que hauria de ser el paper de la RAE?

El llenguatge i la comunicació és de qui la utilitza. Quan algú que et diu que una paraula no existeix, em moro de riure. El llenguatge existeix en el moment que l’utilitzes! Una altra cosa és si és una fórmula adient per a la comunicació, perquè si ningú més té aquest pacte de llenguatge amb mi, no em faré entendre.

La RAE podria fer una feina d’observació, però no de decisió sobre la llengua. Però aquí entrem en el tema, que és la propietat de la llengua. A qui pertany i a qui no.