Marina Nadal: “No ens volem passar tota la vida fent punts lila; cal entendre'ls com una eina, no com un fi”

Concebuts inicialment com a reacció davant les agressions sexistes en contextos d’oci nocturn, els punts lila han evolucionat cap a espais de referència d’informació, sensibilització i prevenció, a més d'oferir atenció i suport a les persones agredides. Des del 2023, a les Terres de Ponent molts d’aquests punts lila han estat impulsats per la Llamborda, una associació transfeminista que treballa per construir un camí cap a un futur transfeminista, lliure de violències masclistes i LGTBIQ+-fòbiques. 

Només durant el 2024, l’entitat va fer prop de 350 hores de punts lila i va atendre més d’un miler de persones en aquests espais. En parlem amb la Marina Nadal, membre de la Llamborda, qui alerta de l’entrada d’empreses capitalistes en el mercat dels punts lila, cercant el lucre i deixant de banda l’essència d’aquesta eina contra les violències masclistes. 

Què és la Llamborda?

Som una associació que neix fa relativament poc, el 2023, arran que dues associacions de joves d’un municipi d’aquí de l’entorn de Ponent es veuen mancades d’eines per gestionar algunes agressions que passen a les seves festes. I ens demanen ajuda, en el sentit que no tenien eines, no sabien com afrontar o reaccionar davant d’aquestes situacions i se senten sobrepassades. 

Com actueu en aquell moment?

Decidim fer un procés d’acompanyament en un protocol intern per tal de, en un grup motor, fer unes formacions molt específiques per poder aplicar aquest protocol. Llavors, vam fer unes formacions, en grups petits i també conjuntes entre les dues associacions, perquè les entitats poguessin caminar cap a una autonomia en la gestió de les agressions. Arran d’aquesta actuació naixem i ens definim com una associació que es dedica a l’abordatge de les violències masclistes. 

Quin ventall d’actuacions dueu a terme en aquest marc?

Dins l’abordatge de les violències masclistes fem sensibilització, prevenció, intervenció i recuperació. Ens basem molt en tot un seguit d’eines i estratègies que pensem que són les millors per abordar les violències. Aquestes passen pels punts liles, però també protocols, bústies de prevenció de violències, tallers, formacions, cinefòrums, etc. 

A qui va dirigida la vostra tasca?

Estem bastant enfocades a donar eines per fer abordatge de les violències masclistes en contextos d’associacionisme, això és, moviments socials, de base, de barris… També hem fet formacions de cara a l’administració pública, però la gran majoria de situacions que treballem i generen sempre van dirigides a oferir eines a moviments de base. Perquè, evidentment, les violències masclistes també impacten en aquests moviments.

En què consisteix un punt lila?

És un espai físic en un context d’oci, habitualment oci nocturn, tot i que també n’hi ha de diürns. L’objectiu és sensibilitzar entorn de les violències masclistes i LGTBIQ+-fòbiques, i actuar en cas que es produeixi alguna agressió, acompanyant en la primera atenció a la persona que ha rebut l’agressió. En un punt lila no només treballem amb la persona agredida, sinó també amb la que ha agredit, des d’una perspectiva pedagògica i de justícia restaurativa. Creiem que no s’ha d’ometre la persona agressora, sinó que cal fer un treball de reflexió –en cas que es pugui– i de pedagogia per tal que aquella persona pugui entendre que el que ha fet és violència.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de La Llamborda (@lallamborda)

Fa anys que els punts lila són eines consolidades contra la violència masclista. Han evolucionat molt amb el pas del temps?

Sí que han evolucionat. Van començar sent una cosa molt puntual, sobretot en entorns més urbans que rurals. Això ha canviat. En el cas de la Llamborda, per exemple, el nostre marc d’actuació és la regió de Ponent. També cal dir que punts lila n’hi ha de molts tipus, perquè no és el mateix actuar en un poble de mil habitants que en una gran ciutat. 

Sí que cal mencionar que els punts lila han evolucionat en el sentit que grans empreses capitalistes que busquen el lucre han entrat en el mercat dels punts lila, i el seu objectiu no és la transformació social, sinó el benefici econòmic pur i dur.  

I diluint la seva funció?

No crec que es dilueixi, simplement els punts lila fa molts anys que es fan de forma autogestionada, i les entitats han generat protocols que han treballat durant anys, persones referents, etc. D’un temps ençà, es podria dir que els punts lila s’han institucionalitzat i sovint ja no són els moviments de base qui els organitza de forma autogestionada, sinó que ara és l’ajuntament de torn qui paga una empresa externa per fer el punt lila. 

Ja us esteu movent per revertir aquesta deriva.

En aquest sentit, vull mencionar que en unes setmanes sortirà a la llum una xarxa de punts lila feministes de Catalunya, que vol reivindicar que cal allunyar-se d’aquesta lògica capitalista del lucre. Perquè això reverteix en intervencions que no tenen una visió restaurativa ni de comunitat. 

Quins són els reptes principals a l’hora d’organitzar un punt lila?

El repte principal és l'arrelament i la coordinació real amb la comunitat de la població on s’està realitzant el punt lila. No ens volem passar tota la vida fent punts lila; cal entendre'ls com una eina, no com un fi. Els punts lila han de ser una eina útil, pràctica, temporal i amb un fi. Han de tenir data de caducitat, per dir-ho així. El que volem és que les entitats tinguin la formació i les eines per autogestionar les seves pròpies intervencions. Aquí està el repte. 

I no desvirtuar l’essència dels punts lila.

Cal allunyar-se d’aquest pinkwashing, en què els punts lila passen a ser una moda i un ajuntament n’organitza un perquè queda bé; correm el risc que quedin buits de contingut i es difuminin. El desafiament és encaminar-se cap a què els punts lila siguin una eina, i no un fi. 

Quins rols o perfils formen part de l’equip d’un punt lila?

Hi ha molta diversitat i depèn molt de cada entitat, que sovint tenen mirades diferents al respecte. A la Llamborda valorem que siguin persones amb formació en moviments socials de base, feministes, LGTBIQ+, antiracistes, autogestionats, etc. En canvi, altres entitats potser valoren més que tinguin un perfil més acadèmic. A nosaltres ens és igual com hagin adquirit les eines, la qüestió és que les tinguin. En general, però, els perfils són psicòlogues, educadores socials, criminòlogues, juristes, sexòlogues… 

Parlem dels protocols d’actuació.

Justament, des de la Llamborda acabem de generar una guia marc perquè les comunitats puguin consultar-la i crear el seu propi protocol. Es plantegen una sèrie de preguntes i acompanyaments en aquest debat que ha de donar peu a la creació d’un protocol. Perquè el punt lila sempre ha d’anar acompanyat d’un protocol, però aquest pot incloure visions i maneres de fer diferents. El procés de fer aquesta guia marc ha estat interessant perquè l’hem consensuat amb entitats que per a nosaltres són referents a Catalunya. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por La Llamborda (@lallamborda)

Per a la Llamborda, què és important en un protocol?

Nosaltres tenim molt clar que l’important és quina feina de prevenció i sensibilització s’ha dut a terme amb la comunitat de la població on s’instal·la el punt lila, i no tant el protocol com a tal.

Com és la relació amb els cossos de seguretat?

Tenim una visió bastant crítica en aquest sentit. Per a nosaltres no són la primera opció, perquè sovint ens trobem una manca de formació i de perspectiva en els cossos de seguretat, sigui mossos, policia local o seguretat privada. En el cas de denunciar, per exemple, que sembla que socialment sigui una obligació. Nosaltres creiem que abans de denunciar cal tenir molta informació i saber exactament què vol dir un procés judicial, per exemple. Amb tot, això no vol dir que les forces de seguretat siguin un recurs que si cal i pensem que ens serveix, l’utilitzem.

És important tenir en compte la voluntat de la persona agredida, en tots els casos.

Evidentment, la voluntat de la persona agredida sempre està al centre de l’atenció. És a dir, si la persona no vol parlar-ne i vol marxar a casa, tu pots fer les reflexions que consideris segons la situació i informar-la dels serveis que té a l’abast, però qui decideix és ella.  

Si ampliem el focus, les violències masclistes no es limiten als espais d’oci nocturn, sinó que formen part d’una violència estructural.

És així, per això diem que els punts lila només són una de les moltes eines que tenim per a l’abordatge de les violències masclistes. En els espais d’oci nocturn s’agreugen aquestes violències, perquè hi ha un context en què sembla que tot s’hi val, hi ha presència d’alcohol, drogues… Per tant, el context fa que sigui més propens al fet que es produeixin agressions, però els diferents àmbits on es produeixen agressions i violències masclistes són molt diversos.

Com veieu l’auge de discursos misògins i reaccionaris a les xarxes socials? Estan quallant entre el jovent?

En aquest sentit, vull recomanar un documental titulat ‘La xarxa ultra’, que es pot veure en obert a TV3 i que és molt interessant perquè parla dels ‘fachatubers’ i dels discursos d’ultradreta a les xarxes. Personalment, penso que hem de ser crítics amb aquest discurs que s’està normalitzant que diu que els adolescents són antifeministes. No tots els adolescents ho són, com tampoc tots són racistes. 

Així, no es poden fer afirmacions tan rotundes en aquest sentit. 

Ens hem de poder preguntar que hem fet malament des del feminisme i ser crítiques en el sentit que perquè el feminisme s’ha entès des d’aquest punt de vista o perquè s’ha transmès així. Sense caure, evidentment, en el feminisme liberal. Precisament, en el nou catàleg de formacions oferim una formació que hem titulat ‘Totes les adolescències són antifeministes?’, perquè cal qüestionar aquest relat. Que ara es visibilitzin més les agressions no vol dir que no hi hagi, alhora, més discursos en contra. Quan creix un odi, també creix la resistència.